Melos
Μήλος (el)  | |||||
| |||||
| Tipus | illa i polis | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
| Capital | Plaka | ||||
| Geografia | |||||
| Superfície | 150,6 km² | ||||
| Banyat per | mar Egea | ||||
| Altitud | 748 m-0 m-748 m | ||||
| Identificador descriptiu | |||||
| Fus horari | |||||
| Lloc web | milos.gr | ||||
Melos o Milos és una illa de la mar Egea, a Grècia, la més occidental de les Cíclades. Aristòtil li va donar el nom de Zephyria, i alguns autors antics la situaven a la mar de Creta. Administrativament formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia després de la divisió de l'antiga prefectura.
Mesura uns 20 km de llarg i uns 12 d'ample. A la part nord té una badia molt fonda que forma un port excel·lent.
La muntanya més alta es diu Sant Elies, amb 751 metres. Produeix vi i olives. La capital és Milos o Plaka, a la badia de Milos, al nord de l'illa, i l'altra ciutat principal és Apol·lònia, a l'extrem nord-est, amb les ruïnes de Filakopi a l'oest.
Al nord-est té les illes de Kímolos i Políegos (amb capitals als llogarets del mateix nom) i al nord-oest la d'Andímilos, deshabitada. A l'entrada de la badia de Milos hi ha les petites illes d'Akrathi, dos illots el més petit del quals té un llogaret amb el mateix nom. Al sud-oest, a la vora del cap Psalidi, hi ha els illots Prasonisi.
Història
A l'edat del Bronze (2800-1100 aC) fou centre de la cultura ciclàdica. La ciutat principal era Filakopi o Phylakopi, les ruïnes de la qual són a la costa nord-est, prop d'Apol·lònia, trobada pels arqueòlegs anglesos Smith i Hogarth a finals del segle XIX.
Aquesta ciutat fou destruïda i reconstruïda tres vegades. La darrera vegada fou destruïda pels micènics, que en van construir una de nova.
Va portar diversos noms, i abans de Zefíria (que li dóna Aristòtil) fou anomenada Memblis (segons Arístides), Mimallis (segons Cal·límac), Sifis (Siphis), Acyton (segons Heracleides) i Byblis (segons Esteve Bizantí); aquest darrer nom li fou donat segons sembla per haver rebut una colònia de Biblos a Fenícia. Festus deriva el seu nom de Melos del fundador de la colònia fenícia.
La ciutat fou abandonada vers el 1100 aC i se'n va fundar una de nova (anomenada Melos) a la moderna ciutat de Klima, que fou una ciutat dòrica establerta pels lacedemonis dòrics del Peloponès, que la van conservar fins a la guerra del Peloponès i es van barrejar amb els antics pobladors.
A les guerres mèdiques Melos va lluitar al costat d'Atenes. A la guerra del Peloponès va ser aliada d'Esparta, i Atenes va atacar l'illa sota el comandament del general Nikia, sense èxit, el 426 aC. Posteriorment, Melos es va declarar neutral, però Atenes la va considerar igualment com enemiga i la va conquerir després del 416 aC en una campanya narrada per Tucídides i que potser fou iniciativa d'Alcibíades. La ciutat fou assetjada durant dos anys per un miler d'atenencs i finalment fou destruïda, tots els homes en edat militar van ser executats, i les dones i els nens convertits en esclaus (Alcibíades fou l'autor dels decrets que imposaven aquests bàrbars càstigs als illencs, i ell mateix es va comprar una dona de l'illa, amb la qual va tenir un fill). Tot seguit, un grup de de 500 colons atenencs es va establir a l'illa.
Al famós diàleg de Melos (Història de la Guerra del Peloponès, V, 85, ss), Tucídides expressa que, per a Atenes, la demostració del poder passava per davant de la justícia i que els melis van demanar ajut als seus Déus inútilment. Ni Esparta mouria un dit en favor de la desgraciada illa. Amb raó, la crítica històrica ha considerat l'expedició contra Melos com una encarnació brutal de la voluntat de poder dels atenencs, i que la massacre dels melis va cobrir d'ignomínia la ciutat i les armes d'Atenes.
El sàtrapa Farnabazos II i Conó van conquerir Melos el 393 aC. La guerra que va seguir va acabar amb la pau entre grecs i perses signada el 386 aC, que va establir l'hegemonia espartana i va entregar les ciutats gregues d'Àsia a Pèrsia. Farnabazos va respectar l'autonomia de les ciutats, cosa que no sempre farien els seus successors. Lisandre va retornar l'illa als antics habitants que es van poder trobar, els quals van tornar i restaurar la seva ciutat.
L'illa va romandre independent fins que en temps d'Alexandre el Gran va quedar sota influència de Macedònia. La ciutat principal fou Kàstron, en un turó a la vora del port; entre Kàstron i el port es conserven les ruïnes de l'antiga ciutat.
Després de la mort d'Alexandre i el govern d'Antípater, va passar a Antígon, i després va caure en mans dels Ptolemeus el 311 aC. L'illa, un temps protectorat egipci, va restar de fet independent i va produir grans obres d'art, entre elles la molt coneguda Venus de Melos, o de Milo.
Va passar als romans al segle II aC i va viure una època de pau. Al segle I s'hi va introduir el cristianisme (hi havia una població jueva important) i es van construir catacumbes que encara existeixen a la vora de la moderna vila de Tripiti.
Sota l'imperi bizantí fou atacada per pirates eslaus i àrabs. La capital fou destruïda per un terratrèmol i fou traslladada a l'àrea de Komia i Embórios.
Revoltes religioses als segle VIII i IX foren reprimides pels bizantins. El 1207 va passar als Sanudo de Naxos i els ducs de Naxos la van conservar formant una senyoria del 1341 al 1383. La dinastia Sanudo va donar passar als Crispo el 1383 quan Francesc I Crispo va agafar el poder en una revolta armada i es va casar amb l'hereva Fiorenza Sanudo. Els Crispo, ducs de Naxos i senyors de Melos, la van mantenir fins que fou entregada als otomans el 1566. El jueu Josep Nasi va governar les illes del 1566 al 1579, i després va passar a domini directe otomà amb un acord de govern autònom local: l'illa pagava taxes però mai no fou ocupada per una guarnició.
El 1661 els venecians van derrotar els turcs en una batalla naval en aigües de l'illa.
El 1675 el pirata local George Kapfis fou proclamat rei de l'illa com a cap dels opositors al domini otomà. El 1678 fou empresonat pels turcs i fou penjat a Constantinoble.
El 1771 els russos van ocupar l'illa però va tornar a poder otomà el 1774.
El 1821 va participar en la revolució grega i la primera batalla naval de la guerra es va lliurar a les seves aigües el 11 d'abril de 1821. El 1830 fou reconeguda part de Grècia.
Fou base aliada (francesos i britànics) durant la Primera Guerra Mundial i el 1922 va acollir milers de refugiats després de la derrota grega a l'Àsia Menor.
Els alemanys la van ocupar el maig de 1941 i hi van construir fortificacions. La resistència va poder hissar la bandera grega el 9 de maig de 1945.
Després de la guerra molts habitants van emigrar a Atenes o als Estats Units per la pobresa de l'illa, però modernament el turisme li ha donat una empenta econòmica.
{{#coordinates:}}: no hi pot haver més d'una etiqueta primària per pàgina
