Roman Jakobson

Roman Jakobson

Biografia
Naixement	29 setembre 1896 (Julià) Moscou (Rússia)
Mort	18 juliol 1982 (85 anys) Cambridge (Massachusetts)
Sepultura	Cementiri del Mount Auburn
President de la Societat Lingüística d'Amèrica
Dades personals
Grup ètnic	Asquenazites
Religió	Judaisme
Formació	Facultat d'Història i Filologia de la Universitat de Moscou Facultat de Filosofia de la Universitat Alemanya de Praga
Activitat
Camp de treball	Lingüística, estructuralisme, poètica, morfologia, literatura russa, filologia i ciència de la literatura
Lloc de treball	Brno Praga
Ocupació	lingüista, escriptor, crític, professor, historiador, especialista en literatura, pedagog, filòleg
Ocupador	Universitat Harvard Institut de Tecnologia de Massachusetts Universitat Masaryk
Membre de	Acadèmia Sèrbia de Ciències i Arts Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Acadèmia Polonesa de les Ciències
Alumnes	Clarence Brown
Carrera militar
Branca militar	Exèrcit txecoslovac a l'exili
Obra
Estudiant doctoral	Morris Halle
Localització dels arxius	Biblioteques de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts
Família
Cònjuge	Soňa Haasová
Premis
(1982)  premi Hegel (1980)  Premi Feltrinelli (1968)  doctor honoris causa per la Universitat Masaryk de Brno (1947)  Cavaller de la Legió d'Honor (1946)  Beca Guggenheim  cavaller de l'orde de Tomáš Garrigue Masaryk, 2a classe

Roman Jakobson, nascut Roman Óssipovitx Iakobson, rus: Рома́н О́сипович Якобсо́н, (Moscou, 1896 - Boston, 1982) fou un lingüista nord-americà d'origen rus, personatge fonamental del formalisme rus, precursor de l'estructuralisme alhora que també n'és difusor.

Pioner de la lingüística estructural, Jakobson va ser un dels lingüistes més famosos i influents del segle XX. Amb Nikolai Trubetskoi, va desenvolupar noves tècniques revolucionàries per a l'anàlisi dels sistemes sonors lingüístics, fundant de fet la moderna disciplina de la fonologia. Jakobson va estendre principis i tècniques similars a l'estudi d'altres aspectes del llenguatge com ara la sintaxi, la morfologia i la semàntica. Va fer nombroses contribucions a la lingüística eslava, sobretot dos estudis sobre el cas rus i una anàlisi de les categories del verb rus. A partir de les idees de la semiòtica de CS Peirce, així com de la teoria de la comunicació i la cibernètica, va proposar mètodes per a la investigació de la poesia, la música, les arts visuals i el cinema.

Gràcies a la seva influència decisiva sobre Claude Lévi-Strauss i Roland Barthes, entre d'altres, Jakobson es va convertir en una figura fonamental en l'adaptació de l'anàlisi estructural a disciplines més enllà de la lingüística, incloent la filosofia, l'antropologia i la teoria literària; el seu desenvolupament de l'enfocament iniciat per Ferdinand de Saussure, conegut com «estructuralisme», esdevé un moviment intel·lectual important de la postguerra a Europa i als Estats Units. Mentrestant, tot i que la influència de l'estructuralisme va disminuir durant la dècada del 1970, l'obra de Jakobson ha continuat rebent atenció en l'antropologia lingüística, especialment a través de l'etnografia de la comunicació desenvolupada per Dell Hymes i la semiòtica de la cultura desenvolupada per l'antic alumne de Jakobson Michael Silverstein. El concepte de Jakobson dels universals lingüístics subjacents, particularment la seva celebrada teoria dels trets distintius, va influir decisivament en el pensament primerenc de Noam Chomsky, que es va convertir en la figura dominant de la lingüística teòrica durant la segona meitat del segle XX.

Biografia

Fou un dels fundadors del Cercle de Praga, on va mudar-se el 1920 des de la seva Rússia natal. El 1941, va traslladar-se als Estats Units, on va ensenyar a les universitats de Columbia i Harvard. Els seus articles, que representen gran part del total de la seva obra, aparegueren recopilats en Pàgines selectes (1962 - 1970). Literàriament, durant la seva època d'estudiant, va escriure poesia avantguardista.

Les funcions del llenguatge

Jakobson, influït pel model orgànic de Karl Bühler, va distingir sis funcions del llenguatge que es corresponen amb els sis elements de la comunicació de la seva versió:

• emotiva (centrada en l'emissor)
• conativa (centrada en el receptor)
• fàtica o de contacte (centrada en el canal)
• estètica o poètica (centrada en el missatge)
• referencial (centrada en la situació o context)
• metalingüística (centrada en el codi)

A més a més, la teoria de Jakobson considera que en un missatge hi pot haver a la vegada més d'una funció, però sempre hi haurà una de principal: la funció dominant.

Trets gramaticals

Va proposar classificar les llengües no pel seu origen (com fa la lingüística comparativa clàssica) sinó per la presència o absència de determinats trets gramaticals, com per exemple la posició del verb en la frase, la formació de paraules afegint morfemes al mot inicial o l'existència de casos.

Aquesta tipologia va ajudar a formular alguns universals lingüístics del generativisme. També va influir en el concepte de "marcació", que distingeix el grau de naturalitat d'una estructura determinada en una llengua. Així, la passiva és menys natural en català que en anglès.

Fonologia

Va ser el pare dels trets distintius en fonologia, aquells trets que oposen per parelles els diferents segments fònics (agrupant-se en +/- segons tinguessin o no aquell tret). Molts d'aquests van servir de base a la classificació de fonemes de l'AFI. Aquests trets són:

• +/- consonant: els sons són + consonàntics quan hi ha una interrupció del pas de l'aire i - consonàntics quan són vocals, diftongs o un entremig.
• +/- sonorant: un so és sonorant si pot ser pronunciat de forma contínua (per això una [s] ho és però una [p] no).
• +/- sil·làbic: si pot ser nucli de la síl·laba en aquell idioma o no.
• +/- sonor: segons si hi ha o no vibració de les cordes vocals. La sonoritat és un dels tres paràmetres majors considerats en el quadre de fonemes de l'AFI (els altres són el mode d'articulació i el punt d'articulació).
• +/- glotal: segons el paper de la glotis en l'articulació.
• +/- nasal: segons si l'aire s'escapa alhora pel nas i la boca, com en la [m] o no.
• +/- lateral: segons s'escapi l'aire pels costats de la llengua, com passa en la [l] o no.
• +/- arrodonits: en els sons + arrodonits, els llavis formen un cercle o similar, com en la [o].