Vés al contingut

Casa-fàbrica Vilumara

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 18:14, 24 set 2024 amb l'última edició de Paddy Mc Aloon (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Casa-fàbrica Vilumara
Imatge de l'interior
Imatge
Dades
TipusEdifici residencial i fàbrica Modifica el valor a Wikidata
Part decarrer de Sant Pere Més Baix Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura neoclàssica: casa
historicisme arquitectònic: fàbrica Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaSant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióSant Pere Més Baix, 42 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 15″ N, 2° 10′ 40″ E / 41.3874331°N,2.1777789°E / 41.3874331; 2.1777789
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC45786 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona1283 Modifica el valor a Wikidata
Plànol
Modifica el valor a Wikidata

La casa-fàbrica Vilumara és un edifici situat al carrer de Sant Pere Més Baix, 42 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1][2]

Descripció

Originalment constava de planta baixa (amb un gran portal d'arc escarser amb guarda-rodes al centre) i dos pisos amb balcons de rajoles i barana de ferro forjat.[1][2] Posteriorment, s'hi va afegir el tercer pis amb finestres i la cornisa amb permòdols, mutilada per la remunta d'unes golfes sota teulada.[1]

Al fons del pati d'illa, centrat per un parterre amb una palmera, hi ha una «quadra» o nau industrial amb finestres bífores neoromàniques amb columnetes de ferro colat.[1][2]

Història

Al segle xviii hi havia la Casa de la Procura de Sant Jeroni de la Murtra.[3] El 1774, el procurador Joan Soquer va demanar permís per a fer-hi balcons, senyal que s'hi estaven fent obres.[4] El 1775, el nou procurador Agustí Ferrés va demanar permís per a posar gelosies de fusta al balcó del mig del primer pis,[5] i novament el 1776 per als altres dos.[6][7]

El 1821, el monestir i les seves propietats foren desamortitzades i la casa va sortir a subhasta,[8][3] essent adjudicada al cordoner Pau Boix i Escolà,[9][10] que en va encarregar la reforma[11][12] al mestre de cases Salvador Estrada, el fuster Jaume Casanovas i el manyà Antoni Ricart.[13] Un cop acabat el Trienni Constitucional, els monjos recuperaren la casa, i el 1832, el procurador Jeroni Rovira va demanar permís per a restaurar-hi la capelleta o fornícula amb la imatge de Sant Jeroni i les gelosies que hi havien estat tretes.[14]

El 1835 foren expulsats definitivament, i a la mort de Pau el 1846,[15] els seus marmessors van posar la casa en subhasta,[16] essent adjudicada a Antoni Sala i Brugués,[10] que l'any següent en faria agnició de bona fe[17] al fabricant de teixits de seda i de mescla Ramon Vilumara i Broquetas,[18][19][20][21] casat en segones noces amb Eulàlia Escuder i Anglada.[22][23]

El 1857, l'advocat Marià Franquesa[24] va encarregar la reedificació de les seves cases dels carrers de Sant Pere Més Baix i de la Claveguera (actualment Mestres Casals i Martorell)[25] al mestre d'obres Pau Martorell,[26] i l'any següent, va vendre els terrenys de l'interior d'illa a Josep Vilumara i Saus, fill de Ramon,[27] que hi va encarregar a l'arquitecte Josep Simó i Fontcuberta el projecte d'una «quadra» d'estil neomedievalista.[28] Per altra banda, el 1859 el seu germà Francesc va adquirir a Ignasi Girona i Targa dos solars procedents de la desamortització del convent de Santa Caterina al nou carrer d'Álvarez de Castro,[29][30] on va fer construir dos edificis d'habitatges (núms. 6 i 8) segons el projecte del mateix arquitecte.[31]

Quarteró núm. 30 de Garriga i Roca (c. 1860)

Els Vilumara van constituir la companyia Vilumara Germans i Cia, que el 1860 va participar a l’Exposició Industrial de Barcelona[32][33] i el 1862 es va formalitzar amb un capital de 3 milions de rals (600.000 Ramon i 1.200.000 Francesc i Josep).[33] Aleshores, la seva fàbrica era la tercera més gran del sector seder de Barcelona, amb 91 telers i 202 operaris.[33] El 1863, Francesc Vilumara va comprar una finca anomenada El Suizo (situada prop de l'actual plaça de Francesc Macià, al terme municipal de Gràcia), on va fer construir una nova fàbrica, però el despatx continuaria al carrer de Sant Pere Més Baix.[19]

Eulàlia Escuder va morir el 27 de novembre del 1868,[34] i un any després ho va fer el seu marit,[35][36] que poc abans havia comprat la fàbrica al seu fill Josep.[37] Francesc aprofità la liquidació de l'herència per a comprar-li la seva part, quedant-ne així com a únic titular.[38][33] El 1875, va adquirir la fàbrica Escuder a la plaça de Sant Pere, convertint-se així en el primer industrial seder de Catalunya.[33]

A la seva mort el 1878, el succeïren la seva vídua Cristina Bayona i Vilaró (†1907)[39] i el seu fill Francesc Vilumara i Bayona sota la raó social Successors de Francesc Vilumara.[33] El 1907, els Vilumara cediren a l'Ajuntament de Barcelona els terrenys de la fàbrica de Gràcia, situada al bell mig del traçat de la Diagonal, i el mateix any es va inaugurar la nova fàbrica a L'Hospitalet de Llobregat (vegeu Can Vilumara).[40]

El 1915 es va tancar el magatzem del carrer de Sant Pere Més Baix i es va traslladar el despatx a un nou edifici al carrer de Casp, 80 xamfrà amb el de Bailén.[33][40] El 1934 va morir Francesc Vilumara i Bayona, i l’empresa va passar a mans del seu fill, Josep Maria Vilumara i Carreras, que el 1942 la convertiria en la societat anònima Vilumara. El 1982 va tancar la fàbrica de l'Hospitalet, posant punt final a la història d'un segle i mig.[33]

Vegeu també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Edifici d'habitatges i antiga Fàbrica Tèxtil Vilumara». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Edifici d'habitatges i antiga fàbrica tèxtil Vilumara». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  3. ↑ 3,0 3,1 Barraquer i Roviralta, 1906, p. 270.
  4. ↑ «Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Posar balcons i guarda-rodes. Sant Pere Més Baix». C.XIV Obreria C-5/1774-50. AHCB, 27-04-1774.
  5. ↑ «Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Sant Pere Més Baix. Tornar a posar gelosies». C.XIV Obreria C-8/1775-82. AHCB, 07-08-1775.
  6. ↑ «Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Tornar a posar gelosies. Sant Pere Més Baix». C.XIV Obreria C-8/1775-82. AHCB, 07-08-1775.
  7. ↑ «Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Posar gelosies de fusta en dos balcons. Sant Pere Més Baix». C.XIV Obreria C-10/1776-76. AHCB, 20-05-1776.
  8. ↑ Diario de Barcelona, 08-02-1821, p. 351. 
  9. ↑ AHPB, notari Jaume Morelló i Mas, manual 1.222/2 (2a part), f. 191-194, 31-10-1822.
  10. ↑ 10,0 10,1 AHPB, notari Jaume Rigalt i Alberch, manual 1.246/14, f. 392-394v, 24-10-1846.
  11. ↑ «Pau Boix. Sant Pere Més Baix 23. Casa. Allisar la façana retirant les motllures i omplint dues fornícules». C.XIV Obreria C-118/1821-082. AHCB, 15-06-1821.
  12. ↑ «Pau Boix i Escolà. Sant Pere Més Baix 23. Casa. Emblanquinar la façana». C.XIV Obreria C-118/1821-098. AHCB, 28-06-1821.
  13. ↑ AHPB, notari Jaume Rigalt i Estrada, manual 1.165/23, f. 196-198, 18-05-1822.
  14. ↑ «Geronimo Rovira. Monjo de Sant Jeroni de la Murtra. Sant Pere Més Baix 23. Tornar a col·locar la imatge del seu patriarca a la capelleta de la façana de la casa, i posar les gelosies als balcons, tal com era abans del sistema anomenat constitucional». C.XIV Obreria C-111/1832-42. AHCB, 02-06-1832.
  15. ↑ Diario de Barcelona, 20-01-1846, p. 319. 
  16. ↑ Diario de Barcelona, 02-08-1846, p. 3245. 
  17. ↑ «agnició de bona fe». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  18. ↑ AHPB, notaris Magí Soler i Gelada i Manuel Lafont i Tomàs, 03-08-1847.
  19. ↑ 19,0 19,1 «Història 1827-1907». Família Vilo-Vilomara.
  20. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 243, 314. 
  21. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 142, 149, 291. 
  22. ↑ AHPB, notari Manuel Lafont i Tomàs, manual 1.227/14, f. 151-154, 14-07-1832. Capítols matrimonials de Ramon Vilumara i Eulàlia Escuder.
  23. ↑ Cabana, Francesc «Els Vilumara a Barcelona». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.
  24. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 165, 440. 
  25. ↑ «Mestres Casals i Martorell, carrer dels». Nomenclàtor dels carrers. Ajuntament de Barcelona.
  26. ↑ «Baixa de Sant Pere 44 cantonada Claveguera 25. Permís a Mariano Franquesa per construir una casa i reconstruir una font pública (ploma d'aigua)». Q127 Foment 28/1857. AMCB, 10-06-1857.
  27. ↑ AHPB, notari Manuel Lafont i Tomàs, manual 1.227/39, f. 384v-392v, 24-07-1858.
  28. ↑ «Ramón Vilumara. Baixa de Sant Pere 42. Construir casa a l'interior de la illa per a fabricació». Q127 Foment 106/1858. AMCB, 18-08-1858.
  29. ↑ AHPB, notari Manuel Lafont i Tomàs, 23-07-1859.
  30. ↑ Barraquer i Roviralta, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX. Vol. 4, 1915, p. 428-429. 
  31. ↑ «Francisco Vilumara. Alvarez de Castro 6. Enderrocar i construir una casa». Q127 Foment 1755 C. AMCB.
  32. ↑ Orellana, Francisco José. Reseña completa descriptiva y crítica de la Exposicion Industrial y Artística de productos del Principado de Cataluña, 1860, p. 228. «SS. VILUMARA HERMANOS Y Cª, en Barcelona, calle Baja de S. Pedro, nº 42. Presentaron corbatas de varias clases y formas; pañuelos de ¼ para la cabeza de señora y cuello de hombre, abundante surtido, desde el precio de 11 rs. á 34; rasos y glasés, telas rayadas y labradas negras, de todas clases y precios, desde 40 á 80 rs. cana. Expusieron además los primeros 9 palmos, que produjo un telar, de un trage de glasé, con los escudos de España y Cataluña labrados de terciopelo: este trage, dedicado á S. M., tenia el mérito de la espresion en el dibujo, cosa difícil, siendo este formado de terciopelo, y además el de haberle dado, por medio del mismo tejido y rizo, el claro-oscuro, lo cual tambien ofrece dificultades al operario, en una clase de dibujo que no tiene grandes masas.» 
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 33,5 33,6 33,7 Cabana, 1992.
  34. ↑ «Defuncions 1868, num. 6889. Llibre 4». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 27-11-1868.
  35. ↑ El Telégrafo (edición tarde), 18-10-1869, p. 6834. 
  36. ↑ AHPB, notari Antoni de Domènech, manual 1.378/4, f. 620-662, 17-12-1869. Inventari post mortem de Ramon Vilumara.
  37. ↑ AHPB, notari Antoni de Domènech, manual 1.378/4, f. 400-405v, 20-07-1869.
  38. ↑ AHPB, notari Ignasi Ferran i Sobregués, 14-03-1870.
  39. ↑ La Veu de Catalunya (edició matí), 10-07-1907. 
  40. ↑ 40,0 40,1 «Història 1907-1995». Família Vilo-Vilomara.

Bibliografia

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa-fàbrica Vilumara
  • «Antiga fàbrica tèxtil Vilumara». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Casa-fàbrica_Vilumara&oldid=34009984»