Vés al contingut

Nino Rota

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 20:19, 26 oct 2024 amb l'última edició de Mercè Piqueras (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
(dif.) ←la pròxima versió més antiga | vegeu la versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Plantilla:Infotaula personaNino Rota

(1976) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(it) Giovanni Rota Rinaldi Modifica el valor a Wikidata
3 desembre 1911 Modifica el valor a Wikidata
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort10 abril 1979 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Causa de morttrombosi coronària Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri Monumental Verano Modifica el valor a Wikidata
ResidènciaMilà
Regne d'Itàlia Modifica el valor a Wikidata
FormacióCurtis Institute of Music
Conservatori de Milà
IES Manuel Murguía
Acadèmia Nacional de Santa Cecília Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballArts escèniques i música per a cinema Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor, guionista, compositor de bandes sonores, professor lector, actor, professor, pianista, director d'orquestra, músic Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera, simfonia, música clàssica del segle XX i música clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsIldebrando Pizzetti, Fritz Reiner, Rosario Scalero, Alfredo Casella i Giacomo Orefice Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Premis
Lloc webninorota.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0000065 Allocine: 38022 Allmovie: p109049 IBDB: 81707 TMDB.org: 3098
Spotify: 0RYyGExpy57GLGa1GtFoVo Apple Music: 173278 Musicbrainz: d52ac009-4ed5-4d01-97d5-8280bb7dd460 Lieder.net: 30647 Songkick: 259997 Discogs: 235382 Allmusic: mn0000416785 Find a Grave: 54844322 Modifica el valor a Wikidata

Giovanni Rota Rinaldi, conegut com a Nino Rota (Milà, 3 de desembre de 1911 - Roma, 10 d'abril de 1979), va ser un compositor, pianista, director d'orquestra i acadèmic italià que conegut especialment per la seva música per a cinema, sobretot per a les pel·lícules de Federico Fellini i Luchino Visconti. També va compondre la música de dues de les adaptacions cinematogràfiques de Shakespeare de Franco Zeffirelli i de les dues primeres entregues de la trilogia El Padrí de Francis Ford Coppola. Va guanyar l'⁣Oscar a la millor banda sonora original per El Padrí II (1974).[1]

Durant la seva llarga carrera, Rota va ser un compositor extraordinàriament prolífic, especialment de música per al cinema. Va escriure més de 150 bandes sonores per a produccions italianes i internacionals des de la dècada de 1930 fins a la seva mort el 1979 —una mitjana de tres bandes sonores cada any durant un període de quaranta-sis anys, i en el seu període més productiu, des de finals de la dècada de 1940 fins a mitjans de la de 1950, va escriure fins a deu bandes sonores cada any, i de vegades més, amb un màxim de tretze bandes sonores el 1954. Al costat d'aquesta gran obra cinematogràfica, va compondre deu òperes, cinc ballets i desenes d'altres obres orquestrals, corals i de cambra, la més coneguda de les quals és el seu Concert per a orquestra de corda. També va compondre la música de nombroses produccions teatrals de Visconti, Zeffirelli i Eduardo De Filippo,[2] a més de mantenir una llarga carrera docent al Liceo Musicale de Bari (Itàlia), on va ser el director durant gairebé trenta anys.

Carrera inicial

[modifica]
Rota als 12 anys

Rota va néixer Giovanni Rota Rinaldi el 3 de desembre de 1911 en una família de músics a Milà, Itàlia.[3] Va ser un nen prodigi reconegut: el seu primer oratori, L'infanzia di San Giovanni Battista, escrit als onze anys[4]va ser interpretat a Milà i París ja el 1923; després, va compondre la seva comèdia lírica en tres actes de Hans Christian Andersen, Il Principe Porcaro, quan només tenia tretze anys i es va publicar el 1926. Va estudiar al conservatori de Milà amb Giacomo Orefice[2] i després va emprendre un estudi seriós de composició amb Ildebrando Pizzetti i Alfredo Casella al Conservatorio Santa Cecilia de Roma, on es va graduar el 1930.[5]

Encoratjat per Arturo Toscanini, Rota es va traslladar als Estats Units, on va viure de 1930 a 1932. Va guanyar una beca al Curtis Institute de Filadèlfia, on va estudiar direcció amb Fritz Reiner i composició amb Rosario Scalero.[5] De tornada a Milà, va escriure una tesi sobre el compositor renaixentista Gioseffo Zarlino. Rota es va llicenciar el 1937 en literatura a la Universitat de Milà i va començar una carrera docent que el va portar a la direcció del Liceo Musicale de Bari, càrrec que va ocupar des de 1950 fins a 1978.[5]

Partitures de pel·lícules

[modifica]

Nino Rota va escriure la partitura de la pel·lícula The Glass Mountain el 1949.[3] Cal destacar la cançó de Tito Gobbi. La pel·lícula va guanyar diversos premis.

En la seva entrada sobre Rota a l'edició de 1988 de The Concise Baker's Biographical Dictionary of Composers and Musicians, l'estudiós de música Nicolas Slonimsky el va descriure com a «brillant» i va afirmar que el seu estil musical:

« demostra una gran facilitat i fins i tot felicitat, amb ocasionals incursions atrevides en la dodecafonia. No obstant això, les seves composicions més duradores estan relacionades amb la seva música per al cinema; va compondre les bandes sonores d'un gran nombre de pel·lícules del director italià Federico Fellini, cobrint el període des de 1950 fins a 1979.[5] »

Un dels hàbits compositius de Rota, però, va ser objecte de comentaris desaprovadors: la seva inclinació pel pastitx de diversos estils passats, que sovint es convertia en una cita directa de la seva pròpia música anterior o fins i tot de la música d'altres. Un dels exemples més destacats d'aquesta incorporació és el seu ús del Larghetto de la Serenata per a cordes en mi major de Dvorák com a tema per a un personatge de La Strada de Fellini.[6]

Durant la dècada de 1940, Rota va compondre partitures per a més de trenta-dues pel·lícules, inclosa Zaza de Renato Castellani. (1944). La seva associació amb Fellini va començar amb Lo Sceicco Bianco (El xeic blanc) (1952), seguida de I Vitelloni (1953) i La Strada (El camí) (1954).[3] Van continuar treballant junts durant dècades, i Fellini va recordar:

« El col·laborador més preciat que he tingut mai, ho dic sense dubtar-ho, va ser Nino Rota — entre nosaltres, immediatament, una harmonia completa i total... Tenia una imaginació geomètrica, un enfocament musical digne de les esferes celestials. Així doncs, no necessitava veure imatges de les meves pel·lícules. Quan li preguntava sobre les melodies que tenia al cap per comentar una seqüència o una altra, m'adonava clarament que no li preocupaven gens les imatges. El seu món era interior, dins d'ell mateix, i la realitat no tenia manera d'entrar-hi.[7] »

La relació entre Fellini i Rota era tan forta que al funeral de Fellini, Giulietta Masina, l'esposa de Fellini, va demanar al trompetista Mauro Maur que interpretés l'lmprovviso dell'Angelo de Rota a la Basílica de Santa Maria degli Angeli e dei Martiri de Roma.[8]

La partitura de Rota per a 8½ de Fellini (1963) se cita sovint com un dels factors que fan cohesionar la pel·lícula. La seva partitura per a Giulietta dels esperits (1965), també de Fellini, incloïa una col·laboració amb Eugene Walter a la cançó Go Milk the Moon (extreta de la versió final de la pel·lícula), i de nou van fer equip per a la cançó What Is a Youth?, part de la partitura de Rota per a Romeo and Juliet de Franco Zeffirelli.

L'⁣American Film Institute va classificar la partitura de Rota per a El Padrí en el número 5 a la llista de les millors partitures de pel·lícules. Després de ser nominat a un Premi de l'Acadèmia per aquesta banda sonora, la nominació va ser posteriorment revocada quan es va descobrir que Rota havia reutilitzat un tema d'una banda sonora anterior, que havia escrit dues dècades abans per a la pel·lícula Fortunella i, per tant, ja no es considerava original tot i ser interpretada de manera diferent.[1][9] Aleshores, la nominació es va donar a la pel·lícula Sleuth, mentre que Charlie Chaplin i dos coautors per la seva partitura van aparèixer a Limelight, una pel·lícula de vint-i-un anys que acabava de ser elegible per guanyar el premi perquè no s'havia projectat a Los Angeles fins al 1972.[1][9] Va guanyar un Oscar per la seva partitura per a El Padrí II. La seva partitura per a Guerra i pau també va ser nominada a la llista. En total, Rota va escriure partitures per a més de 150 pel·lícules.

Música orquestral, de cambra i coral

[modifica]

Rota va escriure nombrosos concerts i altres obres orquestrals, així com música per a piano, cambra i coral, gran part dels quals s'han enregistrat i editat en CD. Després de la seva mort per insuficiència cardíaca[10] el 1979, la música de Rota va ser el tema de l'àlbum tribut de Hal Willner de 1981 Amarcord Nino Rota, que va comptar amb diversos músics de jazz relativament desconeguts però ara famosos. Gus Van Sant va utilitzar part de la música de Rota a la seva pel·lícula Paranoid Park de 2007 i el director Michael Winterbottom va utilitzar diverses seleccions de Rota a la pel·lícula de 2005 Tristram Shandy: A Cock and Bull Story. Danny Elfman cita freqüentment Nino Rota com una influència important (sobretot en les seves partitures per a les pel·lícules de Pee-Wee). El director Mario Monicelli va filmar un documental Un amico magico: il maestro Nino Rota que va incloure entrevistes a Franco Zeffirelli i Riccardo Muti (estudiant de Rota al Conservatori de Bari), i va seguir un documental alemany Nino Rota - Un maestro della musica. Tots dos van explorar el vessant cinematogràfic i de concert del compositor.

Òperes

[modifica]

La seva òpera de 1955 Il cappello di paglia di Firenze (El barret de palla de Florència) és una adaptació de l'obra d'⁣Eugène Labiche i va ser presentada per l'⁣Òpera de Santa Fe el 1977. L'any 2005 la seva òpera Aladino e la lampada magica (Aladí i la làmpada màgica), amb Cosmin Ifrim en el paper principal, es va representar en traducció alemanya a l'⁣Òpera Estatal de Viena i es va publicar en DVD. Il cappello di paglia di Firenze i Aladino e la lampada magica es posen en escena regularment a Europa, així com molts títols simfònics i de cambra.

Escrita per a una producció de ràdio per la RAI l'any 1950, la seva òpera curta, I due timidi (Els dos tímids), va ser presentada per l'Òpera de Santa Fe com a part del seu programa de pretemporada One-Hour Opera al maig/juny de 2008.

Vida personal i mort

[modifica]

Rota va tenir una filla, Nina Rota, d'una relació amb la pianista Magda Longari.[11]

Rota va morir a Roma el 10 d'abril de 1979,[3] als seixanta-set anys, d'una trombosi coronària.

Bandes sonores

[modifica]

Dècada de 1930

[modifica]

Dècada de 1940

[modifica]

Dècada de 1950

[modifica]

Dècada de 1960

[modifica]

Dècada de 1970

[modifica]

Després de la seva mort, diverses de les seves composicions s'han utilitzat en pel·lícules i ficcions de televisió.

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Obias, Rudie. «9 Oscar Nominations That Were Revoked». MentalFloss.com, 23-02-2019. [Consulta: 1r juny 2020].
  2. ↑ 2,0 2,1 «Nino Rota Music Catalogue». Ninorota.com. [Consulta: 8 octubre 2021].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Colin Larkin. The Guinness Encyclopedia of Popular Music. First. Guinness Publishing, 1992, p. 2149. ISBN 0-85112-939-0. 
  4. ↑ Nicholas Slonimsky, The Concise Baker's Biographical Dictionary of Composers and Musicians (Simon & Schuster, London, 1988, ISBN 0-671-69896-6), p. 1063
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Slonimsky, p. 1063
  6. ↑ AllMusic. Nino Rota - Le Molière imaginaire, ballet suite for orchestra
  7. ↑ Rota & Fellini Arxivat 2010-11-20 a Wayback Machine., Cadrage, April/May 2003
  8. ↑ «fellini_funerali ITALIANO | Basilica di Santa Maria degli Angeli e dei Martiri alle Terme di Diocleziano di Roma». Santamariadegliangeliroma.it. [Consulta: 8 octubre 2021].
  9. ↑ 9,0 9,1 «30. The Creative Copy». copyrightuser.org, 02-04-2018. [Consulta: 1r juny 2020].
  10. ↑ «Nino Rota». Nndb.com. [Consulta: 8 octubre 2021].
  11. ↑ Lombardi, Francesco, "Nino Rota: un timido protagonista del Novecento musicale" (EDT, Torino, 2012, ISBN 9788866397946, 8866397946), p. 189

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nino Rota
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Nino_Rota&oldid=34157379»