Vés al contingut

Llicorella

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
La versió per a impressora ja no és compatible i pot tenir errors de representació. Actualitzeu les adreces d'interès del navegador i utilitzeu la funció d'impressió per defecte del navegador.
Infotaula de rocaLlicorella
Tipuspedra Modifica el valor a Wikidata

La llicorella[1][2] o llosa, sovint també anomenada pissarra, és una roca metamòrfica d'origen sedimentari, de textura granular fina i homogènia, formada per la compactació d'argiles. És d'estructura laminar o foliàcia (pissarrositat), cosa que permet obtenir-ne lloses planes i primes de forma regular. Es presenta generalment en un color opac blavós fosc o grisenc, però n'existeixen varietats vermelles, verdes i d'altres tonalitats.

Teulada de llicorella

Gràcies de la seva impermeabilitat, la llicorella s'utilitza en la construcció de teulades,[3] com a pedra de pavimentació i fins i tot per a fabricació d'elements decoratius.[4]

La llicorella pot contenir quantitats variables de quars, mica, minerals d'argila i feldespats. Espanya és el major productor de llicorelles del món, on destaquen els jaciments d'El Bierzo, Cabrera i Valdeorras (Lleó i Ourense), Bernardos (Segòvia) i Villar del Rey (Badajoz). És abundant a tot el Pirineu català.[5] Gal·les és una de les zones amb més tradició i producció. A Europa també hi ha importants pedreres a Portugal, Itàlia o Alemanya. A Amèrica del Nord les zones de producció més importants es troben a Terranova (Canadà), la vall de la llicorella a Vermont i Nova York, i el comtat de Buckingham a Virgínia.

La llosa de llicorella de què es fan els llosats o cobertes de les cases és dita llosarda al Conflent i Cerdanya.[cal citació]

Producció

Espanya és el major productor i exportador de pissarra al món,[6] amb una quota mundial al voltant del 90% l'any 2000.[7] Existeixen importants jaciments a El Bierzo, Cabrera (Lleó), Valdeorras (Orense), Ortigueira (La Corunya), Riofrío de Aliste, Palazuelo de las Cuevas (Zamora), Bernardos (Segòvia) i Villar del Rey (Badajoz). L'empresa espanyola Cupa Pizarras, amb seu a la Comarca de Valdeorras, va ser considerada el 2014 i 2015 com a líder mundial en producció i comercialització de pissarra al món.[8][9]

Gal·les, Alemanya i França durant els segles segle xix i segle xx van ser zones de gran tradició i elevada producció de pissarra del món. L'esgotament de les seves reserves de pissarra natural durant la part final del segle xx expliquen l'auge dels productors espanyols.

La Xina ocupa el segon lloc en la producció i l'exportació mundial de pissarra.

Brasil ocupa el tercer lloc. L'Estat de Minas Gerais és responsable del 95% de la producció brasilera de pissarra i la ciutat de Papagaios, del 75% de la producció d'aquest estat.[10]

A l'Amèrica del Nord les zones de producció més importants es troben a Terranova, la vall de la pissarra a Vermont i Nova York, i el comtat de Buckingham a Virgínia.

Sostenibilitat

Segons una declaració ambiental realitzada per l'Associació Galega de Pissarristes (AGP), la pissarra és el producte més sostenible per a cobertes. Comparant la pissarra amb altres materials usats en cobertes, el fibrociment i la teula ceràmica emeten més diòxid de carboni i consumeixen més aigua i energia en la seva producció.[11] El sector de la pissarra ha estat el primer a obtenir a Espanya la declaració ambiental de producte a nivell nacional.[12]

Aplicacions

Teulada de pissarra a St. Fagans, Cardiff, Regne Unit
Vegeu també: Llosella

Pissarra en edificis

Església i habitatges revestits de pissarra a Wurzbach, Turíngia, Alemanya
Fi treball de teules de pissarra, Església de Sant Lleonard, Frankfurt del Main, Alemanya.

La pissarra es pot convertir en pissarres per a teulades, un tipus de teula, o més concretament en un tipus de teula, que són instal·lades per una pissarra. La pissarra té dues línies de trencament -l'esquerda i la veta- que permeten dividir la pedra en fines làmines. Quan es trenca, la pissarra conserva un aspecte natural i, alhora, és relativament plana i fàcil d'apilar. Des de la dècada de 1870 fins a la Primera Guerra Mundial es va produir a Europa una sèrie de “booms de la pissarra” com a conseqüència de les millores en els sistemes de transport per ferrocarril, carretera i vies navegables.[13]

La pissarra és especialment adequada com a material per a teulades, ja que té un índex d'absorció d'aigua extremadament baix, inferior al 0,4%, fet que la fa resistent a les gelades.[14] La pissarra natural, que requereix un processament mínim, té una energia incorporada molt superior a altres materials per a teulades.[15] La pissarra és increïblement duradora i pot durar centenars d'anys,[16] sovint amb poc o cap manteniment.[14] La pissarra natural també és resistent al foc i energèticament eficient.[17]

Pissarres amb forats per fixar-les, vistes des de baix. Fotografiada a Tremedda, Cornualla, una granja a Anglaterra.

Les teules de pissarra solen fixar-se (subjectar-se) amb claus o amb ganxos, com és habitual a la pissarra espanyola.[18] Al Regne Unit, la fixació es realitza normalment amb claus dobles sobre llistons de fusta (Anglaterra i Gal·les)[19] o clavats directament sobre taules de fusta (Escòcia i Irlanda del Nord). Els claus eren tradicionalment de coure, encara que hi ha alternatives modernes d'aliatge i acer inoxidable.[20] Ambdós mètodes, si s'utilitzen correctament, proporcionen una coberta impermeable duradora amb una vida útil entre 60 i 125 anys.[14]

Alguns proveïdors de pissarra d'Europa continental suggereixen que l'ús de la fixació de ganxo vol dir que:[21]

  • Es redueixen les zones febles de la teula, ja que no cal foradar forats.
  • Les característiques de la teulada, com valls i cúpules, són més fàcils de crear, ja que es poden utilitzar teules estretes[22]
  • La fixació amb ganxos és especialment adequada en regions sotmeses a condicions meteorològiques adverses, ja que ofereix una major resistència a l'aixecament pel vent, ja que està assegurada la vora inferior de la teula.[22]

Tot i això, els ganxos metàl·lics són visibles i poden resultar inadequats per a immobles històrics.

Les rajoles de pissarra s'utilitzen sovint per a paviments interiors i exteriors,[23] escales,[24] passarel·les[25] i revestiment de parets.[26] Les rajoles s'instal·len i es col·loquen sobre morter i es rejunten al llarg de les vores. Sovint s'utilitzen segelladors químics a les rajoles per millorar la durabilitat i l'aspecte,[27] augmentar la resistència a les taques,[23] reduir l'eflorescència i augmentar o reduir la suavitat de la superfície. Les rajoles solen vendre's calibrades, cosa que significa que la superfície posterior està rectificada per facilitar la instal·lació.[27] Els terres de pissarra poden ser relliscosos quan s'utilitzen en llocs exteriors exposats a la pluja. Les rajoles de pissarra es van utilitzar en la construcció d'edificis al Regne Unit al segle xix (a part de les teulades) i a zones de pedreres de pissarra com Blaenau Ffestiniog i Bethesda (Gal·les) encara hi ha molts edificis construïts totalment amb pissarra. La pissarra també es pot col·locar a les parets per crear una membrana antihumitat rudimentària. Les petites retallades s'utilitzen com a falques per anivellar les bigues del terra. A les zones on abunda la pissarra, també s'utilitza en trossos de diverses mides per construir murs i bardisses, de vegades combinada amb altres tipus de pedra. A les llars modernes, la pissarra s'utilitza sovint com a posagots.

Altres usos

Per ser un bon aïllant elèctric i ignífug, es va utilitzar per construir a principis del segle xx quadres elèctrics i comandaments de relés per a grans motors elèctrics.[28] A causa de la seva estabilitat tèrmica i inèrcia química, la pissarra s'ha utilitzat per taulells de taules de laboratori i de billar.

Les cultures més antigues utilitzaven la pissarra com a pedra d'esmolar ganivets,[29][30] però avui dia les pedres d'esmolar es fabriquen més aviat amb quars.[31]

A les escoles dels segles segle xviii i segle xix, s'utilitzava molt per a pissarres d'escriptura, tant en format gran com de mida individual, per a les quals s'empraven llapis de pissarra o de guix.[28]

A les zones on està disponible, la pissarra d'alta qualitat s'utilitza per a làpides i làpides commemoratives.[32] En alguns casos, la pissarra va ser utilitzada per l'antiga civilització maia per formar esteles.[33]

Al Japó, la pissarra era el material tradicional de les pedres negres de Go. Actualment, es considera un luxe.[34]

  • Tomba de John Betjeman amb inscripció a pissarra a Cornualla
    Tomba de John Betjeman amb inscripció a pissarra a Cornualla
  • Leonard Bramer, pintura Mors Triumphans (oli sobre pissarra)
    Leonard Bramer, pintura Mors Triumphans (oli sobre pissarra)
  • "Con de pissarra" al Reial Jardí Botànic d'Edimburg
    "Con de pissarra" al Reial Jardí Botànic d'Edimburg

Fòssils

Atès que la pissarra es va formar a baixa temperatura i pressió en comparació amb altres roques metamòrfiques, s'hi poden trobar alguns fòssils; de vegades fins i tot restes microscòpiques d'organismes delicats.[35][36]

La llicorella als Països Catalans

Mapa dels Països Catalans que mostra la presència històrica de teulades de teula (en taronja) i de llicorella (en verd).

Als Països Catalans, les teulades de llicorella, tal com es pot veure a la imatge, són pròpies de les següents àrees geogràfiques:

Referències

  1. ↑ «Llicorella». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «llicorella». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. ↑ García González, L.; García Llorente, M.; García Sierra, M. B. y García-Matres Bellod, M. (2012) Patrimonio histórico español del juego y del deporte: Federación Española del Billar. Museo del Juego.
  4. ↑ Rodríguez, X. Antón (1992) La industria de la pizarra. Ediciones Díaz de Santos. 132 págs. ISBN 9788479780630
  5. ↑ Solé i Sabarís, Lluís. Geografia de Catalunya. vol.1. Editorial Aedos, 1968, p. 64. 
  6. ↑ Cárdenes, V.; Ponce de León, M.; Rodríguez, X. A. y Rubio-Ordoñez, A. (2017) «Roofing slate industry in Spain: history, geology, and geoheritage». Geoheritage, on-line: 1-16 doi:10.1007/s12371-017-0263-y
  7. ↑ Cluster da Pizarra de Galicia [1] Arxivat 2015-maig-2 a la Wayback Machine.
  8. ↑ Chauvot, Myriam (2014) «Le leader mondial Cupa se bat contre le déclin de l’ardoise en France.» Les Echos, 30 de marzo de 2014.
  9. ↑ Anónimo (2015) «La empresa Cupa Pizarras refuerza su presencia internacional.» La Voz de Galicia , 9 de julio de 2015.
  10. ↑ Fundación Centro Tecnológico de la Pizarra. Report into the "Technical properties of Bambui Slate from the State of Minas Gerais (Brazil) to ascertain its compliance with the Standard EN12326". Brazilian Slate Report Arxivat 2010-febrer-14 a la Wayback Machine., retrieved on 27 January 2010
  11. ↑ Cobas, María (2013) «Un estudi constata que la pissarra és el producte més sostenible per a cobertes.» La Veu de Galícia, 22 de novembre de 2013.
  12. ↑ Ecotícies (25 de novembre de 2013) La pissarra natural, el producte més sostenible per a cobertes.» Ecoticias.com.
  13. ↑ Schunck, Eberhard; Oster, Hans Jochen. Roof Construction Manual Pitched Roofs. print. Basel: De Gruyter, 2003, p. 12. 
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Chavez, Mark. «Should I Replace My Slate Roof with a Synthetic?». National Park Service, 2013. [Consulta: 28 juny 2021].
  15. ↑ Crishna, N.; Banfill, P.F.G.; Goodsir, S. «Embodied energy and CO2 in UK dimension stone». Resources, Conservation and Recycling, vol. 55, 12, 10-2011, pàg. 1265–1273. DOI: 10.1016/j.resconrec.2011.06.014.
  16. ↑ Cárdenes, Víctor; Cnudde, Jean Pierre; Wichert, Jörn; Large, David; López-Mungira, Aurora; Cnudde, Veerle «Roofing slate standards: A critical review». Construction and Building Materials, vol. 115, 7-2016, pàg. 93–104. DOI: 10.1016/j.conbuildmat.2016.04.042.
  17. ↑ «Natural Slate, the natural option». Arxivat de l'original el 10 de marzo de 2014. [Consulta: 18 febrer 2023].
  18. ↑ «Slate Design and Fixing Guid». SSQ Group. Arxivat de l'original el 22 de junio de 2022. [Consulta: 28 juny 2021].
  19. ↑ «Natural roofing slate design and fixing guide». SSQ Group. Arxivat de l'original el 2019-06-26. [Consulta: 28 juny 2021].
  20. ↑ «6 Basic Principals of Slate Roofing». National Slate Association, 03-08-2017. [Consulta: 28 juny 2021].
  21. ↑ Galician and Spanish Slate website "Hook Fixing". Retrieved on 26 January 2010 archived
  22. ↑ 22,0 22,1 «Hook fixing». SSQ Group. Arxivat de l'original el 2019-06-26. [Consulta: 28 juny 2021].
  23. ↑ 23,0 23,1 Taylor, Glenda; Vila, Bob. «All You Need to Know About Slate Floors». bob vila. Action Media, Inc., 11-08-2016. [Consulta: 28 juny 2021].
  24. ↑ Robinson, Kristy. «Installing Slate Tiles on Front Stairs». SFGate. Hearst. [Consulta: 28 juny 2021].
  25. ↑ «How to Lay a Walkway with Slate Pavers». doityourself. [Consulta: 28 juny 2021].
  26. ↑ Asaff, Sarabeth. «How to Install Exterior Slate Tile». SFGate. Hearst. [Consulta: 28 juny 2021].
  27. ↑ 27,0 27,1 Lewitin, Joseph. «Everything You Need to Know About Slate Flooring Tiles». The Spruce. Dotdash. [Consulta: 28 juny 2021].
  28. ↑ 28,0 28,1 Bowles, Oliver. The Technology of Slate. U.S. Government Printing Office, 1922. 
  29. ↑ Taylor, William B. «Whetstones Found in Southeastern Massachusetts». Bulletin of the Massachusetts Archaeological Society, vol. 70, 2, 2009, pàg. 79–80.
  30. ↑ Arbel, Yoav «Miscellaneous Finds from the Magen Avraham Compound, Yafo (Jaffa)». 'Atiqot, vol. 100, 2020, pàg. 363–372. JSTOR: 26954598.
  31. ↑ Adam Cherubini. «What is an Oilstone?». Popular Woodworking magazine, 12-10-2011. [Consulta: 22 febrer 2017].
  32. ↑ Born, Anne «Blue Slate Quarrying in South Devon: An Ancient Industry». Industrial Archaeology Review, vol. 11, 1, 11-1988, pàg. 51–67. DOI: 10.1179/iar.1988.11.1.51.
  33. ↑ Healy, Paul F.; Awe, Jaime J.; Iannone, Gyles; Bill, Cassandra «Pacbitun (Belize) and ancient Maya use of slate». Antiquity, vol. 69, 263, 6-1995, pàg. 337–348. DOI: 10.1017/S0003598X00064735.
  34. ↑ Fairbairn, John. «A Survey of the best in Go Equipment». A: The Go Player's Almanac. 2nd. Kiseido Publishing Company, 1992, p. 142–155. ISBN 978-4-906574-40-7. 
  35. ↑ BBC Video: David Attenborough: Lost Worlds, Vanished Lives
  36. ↑ Glass, Alexander; Blake, Daniel B. «Preservation of tube feet in an ophiuroid (Echinodermata) from the Lower Devonian Hunsrück Slate of Germany and a redescription of Bundenbachia beneckei and Palaeophiomyxa grandis». Paläontologische Zeitschrift, vol. 78, 1, 4-2004, pàg. 73–95. DOI: 10.1007/BF03009131.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llicorella

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Llicorella&oldid=34198598»