FC Inter de Milà

Inter
	Football Club Internazionale Milano
	;
Lema	Fratelli del Mondo
Himne	C'è solo l'Inter (en)
Epònim	internacional
Dades
Nom curt	Inter i Inter
Sobrenom	Inter ; Nerazzurri (negre-i-blaus) ; Il Biscione
Tipus	club de futbol
Forma jurídica	società per azioni
Creació	9 de març de 1908 (116 anys)
Activitat
Esport	futbol
Lliga	Serie A
Instal·lació esportiva	Estadi Giuseppe Meazza: Milà (Itàlia) . 75.817
Governança corporativa
Seu	Milà (Itàlia);
Presidència	Steven Zhang
Entrenador principal	Simone Inzaghi
Propietat de	Oaktree Capital Management (en) (2024–)
Filial	Inter Femení ; Inter Youth Sector (en) ; Inter Campus (en)
Propietari de	Inter TV (en) ; Inter Campus (en) ; Estadi Giuseppe Meazza ; Angelo Moratti Sports Centre (en) ; M-I Stadio Srl
Altres
Color	negre, blau
	Premis premis de l'Any de la UEFA; Equip de l'any de la UEFA ;
Equipament esportiu
Equipament	Nike
Patrocinador	Pirelli ; Volvo Cars ; Lyoness ; Suning.com (en) ; Caffè Motta (en) ; ManpowerGroup (en) ; Radio Italia ; Frecciarossa (en) ; La Molisana (en) ; A2A ; Technogym ; Radio Dimensione Suono (en) ; Beretta ; Midea (en) ; EA Sports ; Norda (en) ; Sangemini (en) ; Crédit Agricole ; British Sky Broadcasting ; Konami ; Mastercard ; Brooks Brothers (en) ; Gatorade ; DAZN ; OpNet (en) ; Samsung ; Lenovo ; Hugo Boss (en) ; Acronis (en) ; eFootball ; Inno-Hit (en)
Lloc web	inter.it
	Localització geogràfica

L'FC Inter de Milà^[1] (oficialment Football Club Internazionale Milano, comunament anomenat Internazionale (pronunciat [ˌinternattsjonaːle]) o simplement Inter és un club de futbol de la ciutat de Milà (Itàlia). Va ser fundat el 9 de març de 1908 sota el nom de Foot-Ball Club Internazionale Milano per quaranta-quatre dissidents del Milan Cricket & Football Club, actual AC Milan, que en aquest temps no acceptava estrangers en les seves files. L'Inter exerceix de local a l'Estadi Giuseppe Meazza (també conegut pel seu antic nom, San Siro) des de 1947, i el comparteix amb l'AC Milan.^[2] Els colors que identifiquen a l'equip són el blau amb el negre, i han estat utilitzats en els colors del seu uniforme des de 1908. Els seus rivals tradicionals són l'AC Milan, amb el qual disputa el Derbi de Milà (conegut popularment a Itàlia com el Derby della Madonnina), i la Juventus FC, amb qui s'enfronta en el denominat Derbi d'Itàlia.^[3]^[4]

És un dels clubs més reeixits i amb major renom històricament d'Itàlia, d'Europa i del món.^[5] L'Inter és el segon club més reeixit del futbol italià, amb 37 títols a nivell local (20 lligues, 9 copes i 8 supercopes), sent només superat per la Juventus. A nivell internacional ha aconseguit proclamar-se campió tres vegades tant de la Copa de la UEFA com de la Lliga de Campions de la UEFA (en les temporades 1963/64, 1964/65 i 2009/10), després de la qual cosa va obtenir en les posteriors ocasions la Copa Intercontinental (posterior Copa Mundial de Clubs de la FIFA).^[6] És l'únic equip que ha participat en totes les edicions de la Serie A, competició instaurada l'any 1929. Fins al 2006 compartia aquest honor amb la Juventus, que després del Calciopoli va ser descendit administrativament a la Serie B.^[7] Un fet a destacar és que l'Inter és el primer i únic equip italià que ha aconseguit un triplet (tres títols en una mateixa temporada), en proclamar-se campió de la Serie A, Copa d'Itàlia i Lliga de Campions de la UEFA en la temporada 2009/10,^[8] a més d'aconseguir un quintuplet (guanyant també la Supercopa d'Itàlia i el Mundial de Clubs), aconseguint aquesta fita el 2010.^[9]

D'acord amb les estadístiques realitzades per la Federació Internacional d'Història i Estadística de Futbol (IFFHS), l'Inter és el tercer millor equip italià i sisè millor d'Europa del segle xx,^[10] i el millor club italià i el cinquè millor del futbol europeu del segle xxi.^[11] A més d'estar situat en el sisè lloc de la classificació històrica del rànquing mundial de clubs, on es triaven als millors clubs del món des de l'1 de gener de 1991 fins al 31 de desembre de 2009.^[12] Cal destacar també que segons la classificació anual de clubs realitzada per la mateixa entitat, ha estat el millor equip del futbol mundial en els anys 1998 i 2010.^[13]^[14]

L'equip és el catorzè més valuós del món, en tenir un valor de 401 milions $, d'acord amb la revista Forbes.^[15] És un dels clubs més populars del món, ja que segons un estudi realitzat el 2010, l'Internazionale és el vuitè club amb més seguidors d'Europa.^[16] I d'acord amb una enquesta elaborada per l'Institut Estadístic Demos en el mes de setembre de 2012, del total d'afeccionats al futbol a Itàlia, l'Inter és el tercer club amb major quantitat d'afeccionats, després de la Juventus i l'AC Milan, amb el 14,5% del total.^[17] També cal destacar que el club va formar part com a membre fundador de l'Associació de Clubs Europeus (antic G-14), grup compost pels catorze clubs més poderosos i influents tant econòmicament com esportivament d'Europa.^[18]

Història

El Football Club Internazionale Milano va néixer el 9 de març de 1908 després d'una escissió al Milan Cricket and Football Club. Des dels seus inicis el club s'obrí als jugadors forans en contraposició al Milan on dominaven els italians. L'any 1910 guanyà el seu primer campionat i el 1920 el segon. El 1928 s'uní al US Milanese, un club que ja practicava el futbol des del 1903, i el nou club passà a anomenar-se SS Ambrosiana. Dos anys més tard passa a dir-se AS Ambrosiana i durant el període 1932-1942 rebé el nom d'Ambrosiana-Inter, recuperant, acabada la Segona Guerra Mundial el seu nom original. Els títols continuaren arribant, 1930, 1938, 1940.

Els seus millors moments els visqué als anys 60. Després de les dues lligues dels cinquanta (1953, 1954), el club que fou conegut amb el sobrenom de Grande Inter guanyà tres lligues més (1963, 1965, 1966) i dues Copes d'Europa (1964 i 1965), amb jugadors com Luis Suárez, Giacinto Facchetti, Sandro Mazzola, Angelo Domenghini o Mario Corso i amb un gran entrenador Helenio Herrera. Els anys posteriors, el club ha anat guanyant títols importants, com les lligues del 1971, 1980 i 1989, però sempre restant un pas per darrere dels dos grans d'Itàlia, la Juve i l'AC Milan. Com a curiositat cal esmentar que el club mai ha estat a la Segona Divisió italiana.

Després de la crisi dels anys noranta a partir del 2005 el club va viure una de les seves millors èpoques de la seva història i va esdevenir el millor equip d'Itàlia guanyant cinc lligues consecutives, i també va esdevenir un dels millors equips d'Europa guanyant la Lliga de Campions de la UEFA el 2010 a l'estadi Santiago Bernabeu de Madrid guanyant 2 a 0 al Bayern de Múnic a la final.

Fundació i primers anys

El Football Club Internazionale Milano neix en el "Ristorante Orologio" (Restaurant Rellotge), el 9 de març de 1908 a Milà per un grup de 44 membres dissidents del llavors "Milan Cricket and Football Club", actualment anomenat AC Milan, el qual no acceptava jugadors estrangers. El nom del club deriva de la voluntat dels socis fundadors d'acceptar no només a jugadors italians (com el Milan) sinó també a estrangers (molts dels quals eren suïssos que estaven treballant en la banca local), d'aquí "Internazionale". L'Inter és encara l'equip italià amb major nombre d'estrangers.

El 1910 l'equip va guanyar el seu primer scudetto, envoltat de gran polèmica. Havent empatat a punts al final del campionat amb l'US Pro Vercelli, s'havia de jugar un partit de desempat al camp del segon –avantatge degut al millor coeficient de gols–, però aquest equip estava jugant de forma simultània un torneig militar i li van impedir ajornar un dels dos partits. De fet la Federació Italiana de Futbol no va donar cap valor pels matchs militars. En senyal de protesta van enviar a jugar un dels seus equips de les categories inferiors, compost íntegrament per nens d'11 anys. El resultat del desempat va ser una golejada, 10 a 3. L'Inter després del Vercelli va ser condemnat per conducta antiesportiva.

Amb l'arribada del Feixisme l'Inter, simbolitzat en aquest període pel jugador Giuseppe Meazza, es veu forçat a adaptar-se als ideals del Partit Nacional Feixista, al qual com no li sembla bé el nom de l'entitat, ja que el troba molt poc italià i sobretot igual al de la Tercera Internacional Comunista (Internazionale en italià). Per això l'any 1928 l'Inter es fusiona amb la Unione Sportiva Milanese i assumeix el nom de Società Sportiva Ambrosiana (Ambrosiana derivada de Sant Ambrosi de Milà o Sant'Ambrogio en italià, patró de la ciutat de Milà) que dura fins a l'any 1932. El Club també perdria els seus colors, ja que l'uniforme canviava de les ratlles verticals blaves i negres intercalades a una camisa blanca amb una creu vermella, reflex de l'escut d'armes de la Ciutat, i el Fascio Littorio o Fasces Lictoriae sobre el centre de la creu, el qual era el símbol del feixisme. El 1932, a causa de les pressions de la dirigència nerazzurra encapçalada pel president Ferdinando Pozzani i la insistent campanya de la tifoseria que partit rere partit entonaven el cor "Forza Inter", la Federcalcio li concedeix al club que, al costat del nom Ambrosiana, es col·loqués alguna cosa representativa de la història de l'equip, per la qual cosa l'equip vindria a anomenar-se definitivament "Associazione Sportiva Ambrosiana-Inter", el qual duraria fins al final de la Guerra el 1945. Juntament amb el nou nom, torna la camisa nerazzurra, a la qual s'agregava el color blanc al voltant del coll amb quadres negres en ell, que representaven els colors de l'uniforme de l'O.S. Milanese i comptava amb el Fasces com a escut. Sota el feixisme s'aconsegueixen tres scudettos (1930, 1938 i 1940) i una Copa d'Itàlia (1939).

El gran Inter dels anys 60

Segell de 1968 del servei postal dels EAU amb el retrat de Luis Suárez a Itàlia.

Després de la Segona Guerra Mundial, l'Inter aconsegueix guanyar el seu sisè campionat el 1953 i el setè el 1954.

El 28 de maig de 1955, Angelo Moratti compra la societat per 100 milions de lires. Amb ell a la directiva el conjunt de Milà aconseguiria el període més gloriós de tota la seva història, conegut pels tifosi com el Gran Inter. Amb Helenio Herrera a la banqueta i grans jugadors com Luis Suárez, Mario Corso, Giacinto Facchetti, Sandro Mazzola, Tarcisio Burgnich, Jairo da Costa, Aristide Guarneri, Angelo Domenghini i el seu llegendari capità Armando Picchi l'equip va aconseguir els scudettos de 1963, 1965 i 1966.

A més a més en aquest període l'Inter també va aconseguir els títols internacionals més importants de tota la seva història. L'any 1964, a Viena, aconsegueix guanyar la seva primera Copa d'Europa després de derrotar per 3-1, amb dos gols de Mazzola, al Reial Madrid.^[19] Aquesta victòria li permet jugar la Copa Intercontinental de futbol contra l'Independiente de Avellaneda, l'Inter perd per 1-0 a l'Argentina i guanya per 2-0 a Milà, el guanyador del torneig ha de decidir-se en un partit en camp neutre a Madrid, on els italians guanyen per 1-0 amb gol de Mario Corso.

El 1965 repeteix èxits internacionals, aconsegueix arribar a la final de la Copa d'Europa però aquesta vegada la disputa a l'estadi Giuseppe Meazza i contra el Benfica, aconseguint revalidar el seu títol amb un solitari gol de Jairo da Costa.^[20] A la final de la Copa Intercontinental es torna a enfrontar a l'Independiente, el seu rival de l'any passat, l'Inter guanya 3-0 a Milà i empata 0-0 a Buenos Aires pel que aconsegueix de nou la Copa Intercontinental.

La dècada de 1970

Després de la marxa d'Herrera, la dècada del 70 només va deixar un títol de lliga el 1971 i una Copa d'Itàlia el 1978.

La dècada de 1980

Amb Eugenio Bersellini al comandament de l'equip neroazzurro, l'Inter aconsegueix tallar una ratxa de 9 anys sense títols i torna a coronar-se campió de la Serie A.^[21] Dos anys després, es consagra campió de la Copa d'Itàlia per tercera vegada en la seva història.

Van passar altres nou anys sense guanyar l'scudetto, fins que el 1989, amb la participació dels jugadors alemanys Lothar Matthäus, Andreas Brehme i de l'argentí Ramón Ángel Díaz, l'Inter obté el títol de lliga 1988-89, de la mà de Giovanni Trapattoni com a entrenador.^[22]

Els anys difícils

La dècada de 1990 va ser un període de decepció. Mentre que els seus grans rivals, Associazione Calcio Milan i Juventus Football Club, estaven aconseguint l'èxit tant a nivell nacional com a Europa, l'Inter es va quedar enrere, amb resultats mediocres repetits a la lliga, la seva pitjor temporada va ser la 1993-94 quan va acabar a només 1 punt de la zona de descens. No obstant això, va aconseguir cert èxit europeu guanyant 3 Copes de la UEFA el 1991, 1994 i 1998.

Amb Massimo Moratti i Ernesto Pellegrini el 1995 l'Inter va trencar dues vegades el rècord mundial de la taxa de transferència en aquest període (19,5 milions de lliures per Ronaldo del FC Barcelona el 1997 i els 31 de milions de lliures per a Christian Vieri de la Lazio dos anys més tard). No obstant això, la dècada de 1990 es va mantenir en una dècada de decepció, i és l'única dècada de la història de l'Inter en la qual no van guanyar un sol campionat de la Sèrie A italiana, malgrat haver tingut jugadors d'alt nivell com Ronaldo, Alvaro Recoba, Christian Vieri, Diego Simeone, Iván Zamorano, Youri Djorkaeff, Javier Zanetti, Davide Fontolan, Salvatore Fresi, Aaron Winter entre altres. Per als afeccionats de l'Inter era difícil de trobar qui era el culpable dels temps difícils i això va portar a algunes gelades relacions entre ells i el president, els directius i fins i tot alguns jugadors individuals.

Massimo Moratti més tard va esdevenir blanc dels fans, especialment quan ell va acomiadar a l'entrenador Luigi Simoni, molt estimat per l'afició, després de només uns pocs partits durant la temporada 1998-99. Aquesta temporada l'Inter no va poder classificar-se per a cap competició europea per primera vegada en gairebé 10 anys, acabant en el vuitè lloc.

Durant la temporada següent, Moratti va nomenar a l'ex gerent de la Juventus Football Club Marcello Lippi, i va signar a jugadors com Angelo Peruzzi i Laurent Blanc, juntament amb altres exjugadors de la Juventus Vieri i Vladimir Jugović. L'equip va estar a prop del seu primer èxit nacional des de 1989, quan va arribar a la final de la Copa d'Itàlia, però va ser derrotat per la Lazio.

La temporada següent va ser un altre desastre. L'Inter va impressionar en el partit de la Supercopa d'Itàlia contra la Lazio i va prendre la iniciativa a través del nou fitxatge de Robbie Keane i Hakan Şükür -no obstant això, va perdre 4-3. Va ser eliminat en la ronda preliminar de la Lliga de Campions pel club suec Helsingborgs IF, Álvaro Recoba va fallar un penal decisiu. Lippi va ser acomiadat després de només un únic partit de la temporada següent, una derrota davant de la Reggina. Marco Tardelli, triat per substituir Lippi, no va aconseguir millorar els resultats, i és recordat pels afeccionats de l'Inter com el director que va perdre 6-0 el derbi de Milà de la temporada 2000-01. Altres membres de la "família" Inter durant aquest període que sofrien eren Vieri i Fabio Cannavaro, els qui tenien els seus restaurants a Milà destrossats després de les derrotes davant del Associazione Calcio Milan.

El 2002 l'Inter no només va aconseguir arribar a les semifinals de la Copa de la UEFA, també va romandre a només 45 minuts de la captura de l'Scudetto, quan necessitava mantenir un avantatge d'un gol fora de casa sobre la Lazio. L'Inter guanyava 2-1 després de només 24 minuts. La Lazio va igualar durant la primera part i després va marcar dos gols més en el segon temps, aconseguint així la victòria, que finalment va fer que la Juventus Football Club guanyés el campionat. La següent temporada l'Inter va acabar com a subcampió de la lliga i també va aconseguir arribar a les semifinals de la Lliga de Campions 2002-03 davant de l'Associazione Calcio Milan, perdent per la regla dels gols de visitant.

Malgrat la sequera de títols (principalment locals) i diverses decepcions durant la dècada dels noranta i principis de la del 2000, va poder obtenir títols internacionals d'importància. L'Inter va guanyar les Copes de la UEFA de 1991, 1994 i 1998. Aquesta última, de la mà d'Iván Zamorano i del jugador brasiler Ronaldo com a golejador.^[23]

L'inici d'una nova era

Hegemonia a Itàlia i èxit internacional (2005-2010)

La temporada 2004/05, el club talla aquesta ratxa en guanyar la Copa d'Itàlia d'aquest any,^[24] de la mà de Roberto Mancini.^[25] Va ser el primer títol oficial del club en 8 anys.

Entre 1998 i 2006 l'Inter va portar jugadors de qualitat com Ronaldo,^[26] Javier Zanetti, Ivan Cordoba, Christian Vieri, Adriano, Juan Sebastián Verón, Esteban Cambiasso, Dejan Stanković, Luis Figo,^[27] Álvaro Recoba, Fabio Grosso, Zlatan Ibrahimović, Hernán Crespo, Patrick Vieira, Wálter Adrián Samuel, Iván Zamorano, entre altres, demanats pels seus diferents entrenadors: l'italià Marcello Lippi, l'argentí Héctor Cúper, els italians Alberto Zaccheroni i Roberto Mancini i el portuguès José Mourinho.

El juliol de 2006 es va conèixer la sentència de Luciano Moggi, dirigent de la "Juventus", que condemnava al club torinès per la compra de partits, en la qual també estava implicat l'AS Milan. La Juventus va perdre els Scudettos de 2005 i 2006, i l'Inter, que havia quedat tercer en l'últim després de Juve i Milan, va reclamar que se li atorgués l'Scudetto de 2006, i finalment així va ser.^[28]

El 4 de setembre de 2006, va morir de càncer el president del club de San Siro, Giacinto Facchetti. La presidència va quedar llavors vacant.^[29]

Com una mostra de respecte cap al president i exjugador, es va retirar el dorsal número 3, que Facchetti havia portat durant la seva carrera. Nicolás Burdisso, jugador que portava el dorsal, va passar a portar el 16.

A les poques setmanes de la mort de Giacinto Facchetti, el propietari de l'Inter Massimo Moratti va tornar a la presidència de l'entitat.^[30]

A mitjan temporada 2006-07 va aconseguir batre el rècord de victòries consecutives que tenia l'AS Roma, en arribar a 11 després de vèncer el 23 de desembre de 2006 a l'Atalanta BC 2-1 en el Giuseppe Meazza.^[31] Aquest rècord es va seguir augmentant fins a les 17 victòries consecutives que van finalitzar amb un empat enfront de l'Udinese el 28 de febrer de 2007 per 1-1.

A l'abril de 2007, mancant cinc jornades per al final, l'Inter aconsegueix matemàticament proclamar-se campió de la lliga de la temporada 2006-2007,^[32] i a més supera els 86 punts (anterior rècord de punts en la Serie A) en la taula de posicions, arribant als 97. La temporada 2007/08 l'Inter segueix el ritme de l'anterior campanya en la Serie A: després de 27 jornades de lliga, l'Inter ha aconseguit 19 victòries, 7 empats i només dues derrotes contra el Nàpols i la Juventus. En la Lliga de Campions va començar perdent com l'any anterior davant el Fenerbahçe SK, però va guanyar els altres cinc partits col·locant-se líder del seu grup; no obstant això, l'equip nerazzurro va ser eliminat en els vuitens de final, perdent contra el subcampió Liverpool (2-0 de visitant i 1-0 a Milà). L'Inter va començar a perdre l'avantatge que tenia sobre els seus rivals, i en la jornada final li treia tan sols un punt d'avantatge a la Roma. El 18 de maig de 2008, es va decidir el títol, i malgrat que la Roma va començar guanyant al Catania mentre l'Inter empatava, l'Inter va guanyar al Parma com a visitant per 2 gols a 0 amb sengles punts de Zlatan Ibrahimović, aconseguint el Scudetto al mateix temps que a cinc minuts del final Jorge Martínez segellava la permanència del Catania i entelava el somni romà.^[33] Després d'aquest èxit, es va produir un relleu en la banqueta: Roberto Mancini deixava el club després de quatre anys i el seu lloc l'ocuparia José Mourinho.^[34]

La temporada 2008/09, sota la direcció del tècnic portuguès, el conjunt neroazzurro va mantenir la seva hegemonia a Itàlia, ja que va guanyar l'Scudetto^[35] i la Supercopa d'Itàlia. Això seria el preàmbul del que venia.

El quintuplet històric (2010)

Durant la temporada 2009-2010 l'Inter va obtenir grans victòries en la lliga destacant els triomfs sobre l'AC Milan: 4-0 en la primera roda i 2-0 en la segona. En la jornada 33 l'Inter perd el liderat en favor de la Roma, en empatar contra la Fiorentina (2-2) i la Roma va guanyar a l'Atalanta per un 2-1 a l'Estadi Olímpic. En canvi, en la jornada 35 l'Inter guanya contra l'Atalanta; i la Roma, en un difícil partit contra una Sampdoria que s'estava jugant la quarta plaça de la lliga, perd a l'Estadi Olímpic per 1-2. Finalment, en l'última jornada, l'AS Roma anava guanyant 0-2 contra el Chievo Verona i l'Inter empatava a zero contra el Siena, la qual cosa proclamava campió a la Roma. No obstant això, després d'una gran jugada de Javier Zanetti, aquest habilita al de "sempre", Diego Milito, que marcant un gran gol dona el títol al club. Així, l'Inter va aconseguir la seva 18a lliga.^[36]

En la Copa d'Itàlia, l'Inter elimina a la Juventus en quarts de final per 1-2 i posteriorment guanya a la Fiorentina per un doble 1-0 al Giuseppe Meazza i a l'Estadi Artemio Franchi. En la final, disputada a l'Olímpic davant l'AS Roma, l'Inter va guanyar la seva sisena Copa d'Itàlia per 1-0, un gran gol de nou de Diego Milito. Durant aquest partit, va haver-hi diverses disputes com la de Balotelli contra Totti, qui va ser expulsat per una forta puntada al mateix Balotelli.^[37]

En la Lliga de Campions, després d'eliminar en la semifinal al FC Barcelona, el 22 de maig es va proclamar campió d'Europa després de derrotar el Bayern de Múnic en la final. Va ser un partit molt igualat amb més possessió de pilota per part de l'equip alemany però li va superar la gran eficàcia interista. L'artífex dels dos gols va ser de nou un gran Diego Milito que va ser nomenat més tard "millor jugador del partit". En el primer gol, l'assistència va ser obra de Wesley Sneijder i en l'un contra un no va fallar. En el seu segon gol, va fer una gran jugada que amb un amague va superar a Van Buyten i es va plantar davant el porter xutant la pilota al costat del pal per deixar sentenciat el partit.^[38]

Així, l'Inter va culminar una temporada espectacular i, encara que moltes vegades desplegant un joc criticat per molts, va aconseguir guanyar els 3 títols: Lliga Italiana o Scudetto, la Copa d'Itàlia i la Lliga de Campions.^[39] D'aquesta manera, es converteix en el primer equip italià en aconseguir tal gesta, la qual cosa li va servir per ser elegit el millor equip del món del mes de maig del 2010 (sent la quarta vegada en la història del club en aconseguir aquesta distinció).^[40]

L'agost de l'any 2010, l'Inter va guanyar la Supercopa d'Itàlia en vèncer a la Roma 3-1.

Després d'haver guanyat la Lliga de Campions de la UEFA en la temporada 2009-2010, es va classificar per la Copa del Món de Clubs de futbol, realitzada a Abu Dhabi, Unió dels Emirats Àrabs. El conjunt italià va vèncer en semifinals còmodament al Seongnam de Corea del Sud per 3-0, amb gols de Dejan Stanković, Javier Zanetti i Diego Milito, classificant-se per la Final on s'enfrontaria a l'equip congolès del TP Mazembe. El neerlandès Wesley Sneijder no va poder disputar aquest partit a causa que en el partit de semifinals es va lesionar als 2 minuts del primer temps.

Finalment, l'equip que dirigia Rafa Benítez li guanyaria el partit al TP Mazembe novament per 3-0, amb gols de Goran Pandev, Jonathan Biabiany i Samuel Eto'o. Aquest últim, finalitzat el partit, va ser triat com a millor jugador de la Final i Pilota d'Or del campionat.^[41]

Així, l'equip interista va poder tancar un any espectacular, aconseguint 5 títols en la temporada.

Era post-Mourinho (2010 – Present)

Després de la conquesta del Mundial de Clubs, però amb una mala situació en la Lliga (7è lloc), el 23 de desembre, Rafa Benítez va ser destituït com a tècnic de l'Inter, sent contractat en el seu lloc a l'ex entrenador del Milan Leonardo.^[42] De la mà de Leonardo, l'Inter va finalitzar segon en la Lliga, només per darrere del seu etern rival, i va guanyar la Copa d'Itàlia després d'imposar-se 3-1 al Palerm. A final de temporada, Leonardo va rescindir el seu contracte amb l'Inter^[43] per signar com a director esportiu del París Saint-Germain. Més tard es va fer oficial la contractació de l'ex tècnic del Gènova CFC Gian Piero Gasperini.^[44]

El 20 de setembre de 2011, Gian Piero Gasperini va ser destituït com a entrenador de l'equip a causa dels seus mals resultats (una victòria en 4 jornades). L'endemà, Claudio Ranieri va acordar ser el nou tècnic de l'equip;^[45] però en quedar eliminats de la UEFA Champions League en els vuitens de final, estar en el 9è lloc de la Serie A, i passar per una de les pitjors ratxes de les últimes dècades i de la història del club, va ser destituït i rellevat pel jove Andrea Stramaccioni.^[46] Finalment, l'Inter va remuntar i va acabar en 6è lloc de la Serie A.^[47]

La temporada 2012-13, sota el comandament de Stramaccioni va començar amb signes positius, arribant a estar segon i molt proper a la Juventus en la primera meitat del Scudetto. No obstant això, Diego Milito va sofrir una esquinçadora lesió de genoll que el deixava fora de la resta del torneig,^[48] seguint-li curiosament gairebé la totalitat de l'equip titular. Això impedia a Stramaccioni disposar d'un onze de garanties amb el qual jugar, la qual cosa va obligar el tècnic a fer rotacions i a canviar l'onze inicial. Com a conseqüència d'això, l'equip es va enfonsar a la recta final de la temporada, quedant per primera vegada en 14 anys fora de competicions europees.^[49] Per això, Stramaccioni va ser acomiadat i reemplaçat per Walter Mazzarri (expreparador del Nàpols) com a nou tècnic de l'equip neroazzurri per la temporada 2013-2014.^[50]

El 15 d'octubre de 2013, es confirma que Massimo Moratti ven el 70% de les accions de l'equip a l'empresari indonesi Erick Thohir per aproximadament 300 milions d'euros, convertint-se en el màxim accionista del club.^[51]

^[52] Un mes després, el 15 de novembre, Erick Thohir és triat nou president de l'Inter, mentre que Moratti passa a ser president d'honor després de 18 anys com a president del club italià.^[53]^[54]^[55]

Després d'un bon inici en la temporada 2013/14, on l'Inter es va mantenir entre els tres primers en les primeres cinc jornades (amb una espectacular golejada per 0–7 al Sassuolo inclosa),^[56] a poc a poc es va veure superat per la Juventus, Roma i Nàpols, quedant-se despenjat de la lluita pel títol. El club acaba cinquè de la primera volta amb només 3 derrotes, però veient-se llastrats per diversos empats.^[57] La situació no millora en el començament de la segona volta, perdent encara més punts amb els primers classificats,^[58] però finalment aconsegueix mantenir el cinquè lloc que el classifica per l'Europa League 2014/15,^[59] en el qual va ser l'última temporada de Cristian Chivu, Walter Samuel, Esteban Cambiasso, Diego Milito i de l'històric capità Javier Zanetti (últims supervivents de l'Inter que va guanyar el triplet el 2010).^[60] Després de finalitzar aquesta temporada, el club va anunciar la renovació per un any més de Walter Mazzarri com a Director tècnic del club i el nomenament de Javier Zanetti com a vicepresident fins al 2016.^[61]^[62]

El 23 d'octubre de 2014, Massimo Moratti decideix dimitir com a president d'honor.^[63] Tres setmanes després, el 14 de novembre, després d'11 partits de Lliga on l'equip va sumar 16 punts, Walter Mazzarri va ser destituït.^[64] Amb prou feines unes hores després d'haver-se anunciat la destitució de Walter Mazzarri, va ser comunicat el nomenament del seu substitut, Roberto Mancini, qui es trobava sense equip després d'haver acabat la seva relació amb el Galatasaray SK.^[65] Aquest canvi en la banqueta no aconsegueix reactivar a l'equip, que arriba a la pausa hivernal del campionat situat en 11è lloc^[66] i tanca la primera volta com 9è classificat, allunyant-se de les posicions europees.^[67]

Símbols del club

Escut

Un dels fundadors de l'Inter, un pintor anomenat Giorgio Muggiani, va ser el responsable del disseny del logotip del primer Inter el 1908. El disseny va incorporar per primera vegada les sigles FCIM al centre d'una sèrie de cercles que formen l'escut del club. Si bé l'Inter ha utilitzat diferents escuts amb molts diversos dissenys al llarg de la seva història, els elements bàsics del disseny de Muggiani són els que actualment utilitza el club.

Colors

Ja en la seva fundació, el 1908, l'Inter ha utilitzat ratlles negres i blaves per a la seva samarreta. Molt s'ha dit sobre l'elecció del negre per representar la nit i el blau per representar al cel, arran d'unes línies escrites per Muggiari sobre aquest tema en la nit de la fundació del club. No obstant això, el fill d'un altre dels fundadors ha desmitificat aquesta versió, explicant que l'elecció dels colors va ser decidida per diferenciar-se del vermell i negre de l'altre equip de la ciutat, l'AC Milan.

Durant un breu període a partir de 1928, l'Inter es veu obligat a fusionar-se amb la Società Sportiva Ambrosiana, modificant també el seu nom i la seva samarreta, que passa a ser blanca amb una creu vermella en el pit, en honor de la bandera de la ciutat de Milà. Des del campionat següent, torna a utilitzar les ratlles verticals negres i blaves.

A partir de la temporada 1965-66 l'Inter adopta l'ús de l'Estrella d'Or al Mèrit Esportiu, que utilitza sobre el seu escut. L'estrella representa la victòria de 10 campionats italians de la Sèrie A. Durant la temporada 2007-08 l'Inter va celebrar el seu centenari utilitzant com a segona samarreta aquella històrica de la Societat Ambrosiana, la de la creu vermella sobre fons blanc.

Uniforme titular: Samarreta amb franges blaves i negres, pantalons negres i mitges blaves.
Uniforme alternatiu: Samarreta blanca amb detalls blaus i negres a les mànigues, pantalons amb franja vertical blava celesta i mitges blanques.
Uniforme alternatiu 2: Samarreta vermella amb franja blava amb negre, pantalons vermells amb mitges vermelles.

Evolució de l'uniforme

2005-06

2006-07

2007-08

2008-09

2009-10

2010-11

2011-12

2012-13

2013-14

2014-15

La Serp

Els animals s'utilitzen sovint per representar els clubs de futbol a Itàlia, la colobra de collar, anomenat Il Biscione o Serpente (Vipera) representa l'Inter. La serp és un símbol important per a la ciutat de Milà, ja que apareix amb freqüència en la seva heràldica com un escurçó enrotllat amb un home en les seves mandíbules. El símbol és famós per la seva presència en l'escut d'armes de la casa dels Sforza (que va governar a Milà durant l'època del Renaixement), la ciutat de Milà, l'històric ducat de Milà (al segle xiv, un estat del Sacre Imperi Romanogermànic), i Insubria (una zona històrica regional, dins de la qual es troba la ciutat de Milà). Durant la temporada 2010-11, l'equipació visitant lluïa la serp.

Palmarès

3 Copes d'Europa: 1963/64, 1964/65, 2009/10
3 Copes de la UEFA: 1990/91, 1993/94, 1997/98
2 Copes intercontientals de futbol: 1964, 1965
1 Campionat Mundial de Clubs: 2010
20 Lligues italianes: 1909/10, 1919/20, 1929/30, 1937/38, 1939/40, 1952/53, 1953/54, 1962/63, 1964/65, 1965/66, 1970/71, 1979/80, 1988/89, 2005/06, 2006/07, 2007/08, 2008/09, 2009/10, 2020/21, 2023/24
9 Copes italianes: 1938/39, 1977/78, 1981/82, 2004/05, 2005/06, 2009/10, 2010/11, 2021/22, 2022/23
8 Supercopes italianes: 1989, 2005, 2006, 2008, 2010, 2021, 2022, 2023

Presidents

Mosaic de l'Inter a l'Estadi Giuseppe Meazza.

1908 Giovanni Paramithiotti
1909 Ettore Strauss
1910 Carlo De Medici
1912 Emilio Hirzel
1914 Luigi Ansbacher
1914 Giuseppe Visconti Di Modrone
1919 Giorgio Hulss
1920 Francesco Mauro
1923 Enrico Olivetti
1926 Senatore Borletti
1929 Ernesto Torrusio
1930 Oreste Simonotti
1932 Ferdinando Pozzani
1942 Carlo Masseroni
1955 Angelo Moratti
1968 Ivanoe Fraizzoli
1984 Ernesto Pellegrini
1995 Massimo Moratti
2004 Giacinto Facchetti
2006 Massimo Moratti
2013 Erick Thohir
2018 Steven Zhang

Entrenadors

Llista dels entrenadors de l'Inter des de 1909 fins a l'actualitat.^[68]

Nom	Nacionalitat	Anys
Virgilio Fossati		1909–1915
Nino Resegotti Francesco Mauro		1919–1920
Bob Spottiswood		1922–1924
Paolo Schiedler		1924–1926
Árpád Weisz		1926–1928
József Viola		1928–1929
Árpád Weisz		1929–1931
István Tóth		1931–1932
Árpád Weisz		1932–1934
Gyula Feldmann		1934–1936
Albino Carraro		1936
Armando Castellazzi		1936–1938
Tony Cargnelli		1938–1940
Giuseppe Peruchetti Italo Zamberletti		1940–1941
Ivo Fiorentini		1941–1942
Giovanni Ferrari		1942–1943
Carlo Carcano		1945–1946
Nino Nutrizio		1946
Giuseppe Meazza		1947–1948
Carlo Carcano		1948
Dai Astley		1948
Giulio Cappelli		1949–1950
Aldo Olivieri		1950–1952
Alfredo Foni		1952–1955
Aldo Campatelli		1955
Giuseppe Meazza		1955–1956
Annibale Frossi		1956
Luigi Ferrero		1957
Giuseppe Meazza		1957
Jesse Carver		1957–1958
Giuseppe Bigogno		1958
Aldo Campatelli		1959–1960
Camillo Achilli		1960
Giulio Cappelli		1960
Helenio Herrera		1960–1968
Alfredo Foni		1968–1969
Heriberto Herrera		1969–1971
Giovanni Invernizzi		1971–1973
Enea Masiero		1973
Helenio Herrera		1973
Enea Masiero		1974

Name	Nationality	Years
Luis Suárez		1974–1975
Giuseppe Chiappella		1976–1977
Eugenio Bersellini		1977–1982
Rino Marchesi		1982–1983
Luigi Radice		1983–1984
Ilario Castagner		1984–1986
Mario Corso		1986
Giovanni Trapattoni		1986–1991
Corrado Orrico		1991
Luis Suárez		1992
Osvaldo Bagnoli		1992–1994
Giampiero Marini		1994
Ottavio Bianchi		1994–1995
Luis Suárez		1995
Roy Hodgson		1995–1997
Luciano Castellini		1997
Luigi Simoni		1997–1998
Mircea Lucescu		1998–1999
Luciano Castellini		1999
Roy Hodgson		1999
Marcello Lippi		1999–2000
Marco Tardelli		2000–2001
Héctor Cúper		2001–2003
Corrado Verdelli		2003
Alberto Zaccheroni		2003–2004
Roberto Mancini		2004–2008
José Mourinho		2008–2010
Rafael Benítez		2010
Leonardo		2010–2011
Gian Piero Gasperini		2011
Claudio Ranieri		2011–2012
Andrea Stramaccioni		2012–2013
Walter Mazzarri		2013–2014
Roberto Mancini		2014–2016
Frank de Boer		2016
Stefano Vecchi		2016
Stefano Pioli		2016–2017
Stefano Vecchi		2017
Luciano Spalletti		2017–2019
Antonio Conte		2019–2021
Simone Inzaghi		2021–present

Plantilla 2022-23

A 13 setembre 2022^[69]

N.	Pos.	Jugador
1	POR	Samir Handanović (capità)
2	DEF	Denzel Dumfries
5	MIG	Roberto Gagliardini
6	DEF	Stefan de Vrij
8	DEF	Robin Gosens
9	DAV	Edin Džeko
10	DAV	Lautaro Martínez
11	DAV	Joaquín Correa
12	DEF	Raoul Bellanova (cedit pel Cagliari Calcio)
14	MIG	Kristjan Asllani (cedit per l'Empoli FC)
15	DEF	Francesco Acerbi (cedit per la SS Lazio)
20	MIG	Hakan Çalhanoğlu
21	POR	Alex Cordaz
22	MIG	Henrikh Mkhitaryan

N.	Pos.	Jugador
23	MIG	Nicolò Barella
24	POR	André Onana
32	DEF	Federico Dimarco
33	DEF	Danilo D'Ambrosio (segon capità)
36	DEF	Matteo Darmian
37	DEF	Milan Škriniar
40	POR	Nikolaos Botis
45	MIG	Valentín Carboni
46	DEF	Mattia Zanotti
47	DEF	Alessandro Fontanarosa
50	MIG	Aleksandar Stanković
77	MIG	Marcelo Brozović (3r capità)
90	DAV	Romelu Lukaku (cedit pel Chelsea FC)
95	DEF	Alessandro Bastoni