Jean-Jacques-Régis de Cambacérès

Jean-Jacques-Régis de Cambacérès

Nom original	(fr) Jean-Jacques Régis de Cambacérès
Biografia
Naixement	18 octubre 1753 Montpeller (Regne de França)
Mort	8 març 1824 (70 anys) París (Restauració francesa)
Sepultura	cementiri de Père-Lachaise, 39 Grave of Cambacérès (en)
Président de la Chambre des pairs (fr)
2 juny 1815 – 7 juliol 1815
Ministre de Justícia de França
20 març 1815 – 22 juny 1815
Mestre del Gran Orient de França
1806 – 1814
Archchancellor (en)
1804 –
Seient 30 de l'Acadèmia Francesa
28 gener 1803 – 21 març 1816 ← Auteur de l'"Essai général de tactique", – Louis Gabriel Ambroise de Bonald →
Cònsol (França)
13 desembre 1799 – 18 maig 1804
Ministre de Justícia de França
14 juny 1799 – 9 novembre 1799
President del Consell dels Cinc-cents
22 octubre 1796 – 20 novembre 1796
53è President de la Convenció Nacional
7 octubre 1794 – 22 octubre 1794 ← André Dumont – Pierre-Louis Prieur →
Président du Sénat conservateur (fr)
Dades personals
Formació	Faculté de droit et science politique de Montpellier (en)
Activitat
Lloc de treball	París
Ocupació	jurista, polític
Membre de	Acadèmia Francesa (1803–) Confrérie des Pénitents blancs de Montpellier (fr) Conseil du Sceau (fr) Comité de législation (fr)
Participà en
5 maig 1789	Revolució Francesa
Obra
Localització dels arxius	Arxius Nacionals de França
Altres
Títol	Duc
Família	Cambacérès (en)
Pare	Jean-Antoine de Cambacérès
Germans	Étienne Hubert de Cambacérès Jean-Pierre-Hugues Cambacérès
Premis
Orde de l'Àliga Negra  Reial orde de sant Esteve d'Hongria  Orde de la Corona de Ferro  Gran Collar de la Legió d'Honor  Gran Creu de la Legió d'Honor
Signatura

Jean-Jacques Régis de Cambàceres (Montpeller, 1753 - París, 1824) fou un polític francès. De família de magistrats, fou diputat de l'Erau a la Convenció Nacional (1792), i membre del Comitè de Salvació Pública i del Consell dels Cinc-cents. Fou membre del consell de legislació (primer projecte de codi civil, 1793) i ministre de justícia (1799) del Directori. Napoleó Bonaparte el nomenà segon cònsol amb Paul de Barras (1799), arxicanceller de l'imperi (1804) i duc de Parma. Presidí el Senat i el consell d'estat en absència de Napoleó, del qual fou el principal conseller jurídic: tingué un paper principal en la redacció del codi civil (1801-04) i dels subsegüents codis, en els quals va despenalitzar l'homosexualitat (perquè, segons es creu, era homosexual). Desaconsellà les invasions d'Espanya i de l'Imperi Rus. A l'adveniment de la Restauració s'exilià a Brussel·les. El 1818 Lluís XVIII li permeté de tornar a França.