Vés al contingut

Café racer

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 19:00, 23 set 2024 amb l'última edició de EVA3.0 (bot) (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
(dif.) ←la pròxima versió més antiga | vegeu la versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Reunió de café racers a l'Ace Cafe de Londres el 2007

Una café racer (de vegades escrit cafe racer) és una motocicleta lleugera, potent i optimitzada en què es prima la velocitat i la maniobrabilitat per sobre de la comoditat. Les café racer estan pensades per a fer recorreguts ràpids en distàncies curtes.[1] Amb una carrosseria i un equipament que recorden les motocicletes de Gran Premi de començaments de la dècada del 1960, són motocicletes que destacen pel seu minimalisme visual, amb manillar baix, seient monoplaça i dipòsit de combustible allargat, sovint amb disseny ergonòmic per a permetre encaixar-hi els genolls.[2]

Origen del nom

[modifica]

El terme café racer, traduïble per "corredor de curses de cafeteria", es va originar entre els aficionats a les motos britàniques de començaments dels anys seixanta a Londres, concretament entre els membres de la subcultura juvenil rocker -o "Ton-Up Boys"-, els quals feien servir les motocicletes per a desplaçaments curts i ràpids entre les populars cafeteries (en anglès, coffeehouse o café) de l'època, entre elles el Busy Bee de Watford i l'Ace Cafe de Stonebridge, al districte londinenc de Brent.[3][4][5] Acabada la Segona Guerra Mundial, a la Gran Bretanya de postguerra era inusual tenir cotxe, però a finals de la dècada del 1950 la classe mitjana ja es podia permetre majoritàriament de tenir-ne un,[6] per la qual cosa, a començaments dels seixanta les café racer esdevingueren un símbol de la velocitat, l'estatus i la rebel·lia juvenil més que no pas de la simple manca de poder adquisitiu per a poder comprar-se un cotxe.[7]

Uns rockers davant del Busy Bee Café de Watford als anys 60

A començaments de la dècada del 1970, a Europa ja es feia servir el concepte "café racer" per a designar un motorista que, en paraules de l'escriptor especialitzat en temes de motor Wallace Wyss, «jugava a ser un pilot del TT de l'Illa de Man», mentre que en realitat era «algú que posseïa una moto estrafolària però que només servia per a aparcar-la a l'aire lliure a prop de la seva taula, a la cafeteria local».[8] Anys a venir, allò que definia el pilot va acabar estenent-se al conjunt, de manera que actualment, un café racer es tant el motorista que fa servir aquesta mena d’estètica i de motocicletes com la motocicleta en si mateixa.

Subcultura

[modifica]

La subcultura dels rockers britànics de la dècada del 1960 la formaven joves rebels amants del rock and roll.[9] Per tal de desplaçar-se entre cafeteries fent servir les noves autopistes de circunval·lació de les principals ciutats, els rockers volien una motocicleta ràpida, personalitzada i distintiva.[10][11] Segons algunes versions, molts d'ells tenien l'objectiu de poder assolir les 100 mph (160 km/h), cosa que es coneixia simplement com a "la tona", al llarg d'un recorregut prefixat d'anada i tornada entre la cafeteria on eren i un punt determinat en el lapse de temps que durava una cançó triada a la jukebox. Altres fonts sostenen que el record-racing és un mite i que la història es va originar realment en un episodi del programa de televisió de la BBC Dixon of Dock Green.[12] Els café racers eren molt aficionats a la música rockabilly i, de fet, la seva imatge està integrada dins la cultura rockabilly actual.[13][14]

La subcultura tradicional dels café racers ha donat peu als actuals hereus d'aquella filosofia inicial, els moderns café racers, els quals adopten elements d'estil dels greasers americans, els rockers britànics, els motociclistes dels 70 i els actuals per a crear una amalgama que els confereix un estil propi.[15][16]

Configuració de les motos

[modifica]
Una AJS 7R 350cc de 1962, amb característiques sovint imitades pels café racers

A més del seu pes lleuger, motor preparat i carrosseria minimalista, la café racer disposa d'una ergonomia característica, obtinguda gràcies al manillar baix i estret de dues barres separades[4] combinat amb els estreps endarrerits per tal de permetre que el pilot s'ajupi, reduint així la resistència a l'aire i millorant el control de la direcció. De vegades s'hi munten semi-carenats frontals o carenats integrals.[8]

La configuració típica d'una café racer primerenca solia incloure tubs d'escapament baixos corbats cap enrere, manillar baix inclinat o de doble barra, silenciadors del tipus megàfon de con invertit, pneumàtics Dunlop TT100 i carburadors més grans (sovint amb trompeta d'entrada en comptes de filtre d'aire).[17] Un exemple típic d'aquest tipus de preparacions era la Triton, una combinació artesanal de motocicleta amb motor de Triumph Bonneville muntat en un bastidor featherbed de Norton. Un híbrid menys comú era la TriBSA, amb motor Triumph en bastidor dúplex de BSA. Altres models de café racer híbrids eren la "NorVin" (motor Vincent V-twin en bastidor featherbed Norton) i tota mena de motocicletes amb bastidors de curses Rickman o Seeley.

Evolució

[modifica]

L'estil de les café racer va anar evolucionant al llarg dels anys. A mitjan anys setanta, les motocicletes japoneses havien superat les britàniques al mercat intern i l'aspecte de les motocicletes de competició havia canviat. Els dipòsits de combustible de competició dels a ys 60 d'alumini, artesanals i sovint sense pintar, havien evolucionat a dipòsits de fibra de vidre quadrats i estrets. Cada cop més, els motors de dos temps tricilíndrics o de quatre temps tetracilíndrics Kawasaki i els Honda tetracilíndrics esdevenien la base per a la construcció de les café racers. A data de 1977, diversos fabricants havien tingut en compte el boom d'aquest tipus de motocicletes i produïen café racers de fàbrica, com ara la reeixida Moto Guzzi Le Mans[18] i la Harley-Davidson XLCR.[19][20][21] Una versió especial de l'Honda monocilíndrica XBR 500, l'Honda GB500 TT, pretenia emular les café racer BSA i Norton dels anys seixanta.[22]

A mitjan anys 70, molts motoristes van continuar modificant les motocicletes de producció estàndard a l'estil café racer, simplement equipant-les amb manillars dobles i un petit carenat al voltant del far. Diversos fabricants europeus, entre ells Benelli, BMW, Bultaco i Derbi, van produir d'aquesta manera les variants "café" de les seves motocicletes estàndard,[23] sense cap modificació per fer-les més ràpides o potents,[24] una tendència que continua en l'actualitat.[25][26]

  • Exemples de Café Racer
  • BSA Gold Star 500
    BSA Gold Star 500
  • Una Triton amb motor Triumph i bastidor Norton Featherbed
    Una Triton amb motor Triumph i bastidor Norton Featherbed
  • Harley-Davidson XLCR de 1977
    Harley-Davidson XLCR de 1977
  • Honda GB500 TT
    Honda GB500 TT
  • Suzuki S40 preparada com a café racer
    Suzuki S40 preparada com a café racer

Referències

[modifica]
  1. ↑ Bolton, James Adam. «Moto Guzzi T3 Special» (en anglès). Motorcycle Classics, 11-10-2009. [Consulta: novembre 2010].
  2. ↑ Pratt, Paul Richard. «A Trip Through North America» (en anglès). American Motorcyclist vol. XVII núm. 4 p. 20. AMA, 01-04-1963. Arxivat de l'original el 11 novembre 2014. [Consulta: 26 desembre 2014]. «The American 'Cafe Racer' rides with 'ape' type handlebars as high as possible in order to attract attention whereas, in direct contrast his British brother rides with the handlebars as low as possible in a feeble attempt to emulate racer John Surtees. One thing they do have in common is the making of excessive noise.»
  3. ↑ «Ray Pickrell» (en anglès). The Telegraph. Telegraph Media Group Limited, 01-05-2006 [Consulta: 27 desembre 2014]. «Those were the days of the 'rockers', and Ray learned to ride fast on the north London roads around the Ace Cafe and the Busy Bee where fellow bikers used to hold impromptu races.»
  4. ↑ 4,0 4,1 Wright, Travis R «Highway stars» (en anglès). Detroit Metro Times, 29-07-2009 [Consulta: 26 desembre 2014]. «What about the so-called café racer – that low-profile vintage motorcycle rider who looks as if he just rode away from the Marquee Club circa '62? His motorcycle is minimal and slim-lined, unlike the mainstream Harleys and those angular sport bikes you're used to seeing on the road.»
  5. ↑ «The History of Café Racers» (en anglès). Discovery Communications, 12-10-2010. [Consulta: 26 desembre 2014]. «The café racer movement may have been born in London in the 1950s, but it has developed into a subculture encompassing a desire for speed, a love of rock and roll, and ultimately an enduring love for a motorcycle that’s being revived worldwide.»
  6. ↑ Siegal, Margie. «1975 Norton Commando 850 Mark III» (en anglès). Motorcycle Classics, 01-01-2017. [Consulta: 20 abril 2017].
  7. ↑ Duffy, Martyn; Robinson, Terry «An econometric analysis of motorcycle ownership in the UK» (en anglès). International Journal of Transport Management, 2, 3–4, 2004, pàg. 111–121. DOI: 10.1016/j.ijtm.2005.04.002.
  8. ↑ 8,0 8,1 Wyss, Wally «How to fit a fairing and ride a racer!» (en anglès). Popular Mechanics. The Hearst Corporation, vol. 140, 3, 9-1973, pàg. 166 [Consulta: 26 desembre 2014].
  9. ↑ Clinton, Jane «Old Rockers in tune with Mods» (en anglès). Daily Express. Northern and Shell Media Publications [Londres], 30-01-2011 [Consulta: 27 desembre 2014].
  10. ↑ «Leader of the pack» (en anglès). Western Daily Press. Bristol: Local World, 30-01-2009. Arxivat de l'original el 2014-12-27. [Consulta: 27 desembre 2014]. «Now aged 89, Father Bill, as he was known in east London, was one of the founders of the world famous 59 Club – the home of hordes of tearaway rockers, the hoodies of the day, who used to scream around London's North Circular on their Triumphs, Nortons and BSAs, terrifying the populace and causing retired majors to splutter into their sherry.»
  11. ↑ McEwen, Charles; Brooke, Lindsay; Sherman, Don; Patton, Phil; Martin, Keith «The Books of Summer, Awaiting Your Armchair» (en anglès). New York Times. The New York Times Company, 03-06-2011 [Consulta: 27 desembre 2014]. «Built in the 1930s on the busy North Circular Road, the open-all-night Ace [Cafe] was a haven for truckers and other nighthawks, serving up tea, coffee and thFe usual 30-weight diner fare. By the 1950s Ace regulars began to include a new breed of motorcyclist, mostly young, looking for a place to gather with their mates. They would listen to the jukebox rock 'n' roll and explore their machines' speed potential on the surrounding roads.»
  12. ↑ McDermott, Jim. «Cafe Racer Rave Up» (en anglès). Hardscrabble Media LLC, 03-02-2009. Arxivat de l'original el 27 desembre 2014. [Consulta: 27 desembre 2014].
  13. ↑ Jensen, Eric «Rose-coloured goggles: throb of the wild lures cafe racers back in time» (en anglès). Sydney Morning Herald. Fairfax Media, 05-11-2011 [Consulta: 29 desembre 2014]. «Mr Travis has noticed a rise in cafe-racer culture in the past few years - the motorcycle scene that grew out of rockabilly.»
  14. ↑ Fullerton, Georgia. «Throttle Roll motors into The Vic» (en anglès). City Hub, 08-05-2014. Arxivat de l'original el 27 de desembre 2014. [Consulta: 27 desembre 2014]. «Throttle Roll promotor, Mark Hawwa, says the partnership between rock ‘n' roll and motorbikes is an important one: 'The reason I brought in rock ‘n' roll to the actual event is that back in the ’60s that was the music that these guys were listening to. The roots of the Cafe Racer comes back to rock ‘n' roll music. Young guys on motorbikes, the pin-up girls and the guys with their slicked back hair-dos. It’s all just a whole lot of fun.'»
  15. ↑ Koutsoukis, Jason «Keep the motor running» (en anglès). Sydney Morning Herald. Fairfax Media, 09-12-2014 [Consulta: 27 desembre 2014].
  16. ↑ Stewart, Ben. «You Should Build Your Own Retro Café Racer» (en anglès). Hearst Communication, 20-06-2014. [Consulta: 25 desembre 2014].
  17. ↑ Glimmerveen, John. «History of the Café Racer, a Classic 1960s Motorcycle» (en anglès). thoughtco.com, 16-03-2018.
  18. ↑ «The 50 Greatest Motorcycles of All Time» (en anglès). Nova York: Complex Media, 28-03-2011. [Consulta: 29 desembre 2014]. «The sinister Le Mans was an immediate hit when launched in 1976.»
  19. ↑ Brown, Roland. «Harley-Davidson XLCR Café Racer» (en anglès). Motorcycle Classics. [Consulta: 24 agost 2009]. «The Harley-Davidson XLCR was Willie G. Davidson's one and only brush with the cafe racer set, and it created a classic for all time»
  20. ↑ Lindsay, Brooke «Harley's Sportster: From a Wild Child to a Grown-Up in 50 Years» (en anglès). New York Times, 05-11-2006 [Consulta: 29 desembre 2014]. «As grim as those days were in terms of performance, it was an era that produced two of the Sportsters considered most unusual and sought-after by collectors, the 1977-78 XLCR Cafe Racer and the 1983-85 XR1000. Both of these racebike-inspired models were risky departures for Harley, and both originally languished unsold in showrooms long after production concluded.»
  21. ↑ Welsh, Jonathan «New Era for 'Hogs?' Harley-Davidson Styling Chief To Retire» (en anglès). The Wall Street Journal. Dow Jones & Company, 16-03-2012 [Consulta: 29 desembre 2014]. «His road-race-styled Café Racer built from 1977 to 1979 was a departure and a famous flop. However, the sleek bikes are now coveted by collectors.»
  22. ↑ Backus, Richard «Honda GB500 Under the Radar» (en anglès). Motorcycle Classics. Ogden Publications, gener/febrer, 2011 [Consulta: 29 desembre 2014]. «Ducati, Triumph, Guzzi and others have enjoyed considerable success with repli-bikes in recent years, so maybe the Honda was just 10 years ahead of its time. 'Simplicity and grace are never out of style,' wrote Peter Egan in Cycle World's 1989 review of the GB500, 'and the GB is a simple, handsome bike.'»
  23. ↑ Welsh, Jonathan «Moto Guzzi Cafe Classic: Retro, But Not Painfully So» (en anglès). The Wall Street Journal. Driver’s Seat blog. Dow Jones & Company, 29-03-2010 [Consulta: 29 desembre 2014]. «The Cafe is based on the V7 Classic that came out about a year ago. The differences are cosmetic, but significant. The Cafe’s exhaust pipes are swept upwards and its it handlebars are low, “clip-on” style that give it the look of a vintage racer.»
  24. ↑ Welsh, Jonathan «Moto Guzzi V7 Racer: A Test Ride» (en anglès). The Wall Street Journal. Driver’s Seat blog. Dow Jones & Company, 03-08-2011 [Consulta: 29 desembre 2014]. «Its low, compact shape, racy down-turned handlebars and spoke wheels give it the look of a vintage grand prix bike while jewel-like details from the engine to the foot pegs suggest a hand-built custom machine. But it is really a dressed up version of the Italian company’s earlier mass-market V7 Classic.»
  25. ↑ «Top 10 production café racers» (en anglès). Immediate Media Company Ltd, 18-12-2013. [Consulta: 27 desembre 2014]. «Café racers are an odd phenomenon. They’re popular enough to inspire endless shed-built specials and even dedicated websites, magazines and TV shows, but when it comes to strolling into a showroom and buying one, the options are surprisingly thin on the ground.»
  26. ↑ Plowright, Adam «Retro revival: Café racers are back!» (en anglès). Independent Online. Independent Newspapers (Pty) Limited [Ciutat del Cap], 23-12-2013 [Consulta: 27 desembre 2014].

Bibliografia

[modifica]
  • Alford, Steven E.; Ferriss, Suzanne. Motorcycle (en anglès). Londres: Reaktion, 2007. ISBN 9781861893451. 
  • Beale, Paul; Partridge, Eric. Shorter Slang Dictionary (en anglès). Londres: Routledge, 28 desembre 1993. ISBN 978-0415088664. 
  • Clay, Mike. Café Racers: Rockers, Rock 'n' Roll and the Coffee-bar Cult (en anglès). Londres: Osprey Publishing, 1988. ISBN 0-85045-677-0. 
  • Cloesen, Uli. Italian Cafe Racers (en anglès). Dorchester: Veloce Publishing, 15 octubre 2014. ISBN 9781845847494. 
  • D'Orléans, Paul; Lichter, Michael. Café Racers: Speed, Style, and Ton-Up Culture (en anglès). Motorbooks, 2014. ISBN 978-0760345825. 
  • Duckworth, Mick. Ace Times Speed Thrills and Tea Spills, a Cafe and Culture (en anglès). UK: Redline Books, 2011. ISBN 9780955527869. 
  • King, Anthony D. Buildings and Society: Essays on the Social Development of the Built Environment (en anglès). Reprint. Londres: Routledge, 26 abril 1984. ISBN 978-0710202345. 
  • Puxley, Ray. Britslang: An Uncensored A-Z of the People's Language, Including Rhyming Slang (en anglès). Londres: Robson, 2004. ISBN 9781861057280. 
  • Seate, Mike. Café Racer: The Motorcycle: Featherbeds, clip-ons, rear-sets and the making of a ton-up boy (en anglès). Stillwater, MN: Parker House, 2008. ISBN 978-0979689192. 
  • Walker, Alastair. The Café Racer Phenomenon (en anglès). Veloce Publishing, 2009. ISBN 978-1-84584-264-2. 
  • Walker, Mick. Cafe Racers of the 1960s (en anglès). Wiltshire: Crowood Press, 1994. ISBN 978-1872004198. 
  • Walker, Mick. Cafe Racers of the 1970s (en anglès). Reprint. Wiltshire: Crowood Press, 2001. ISBN 978-1847972835. 

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Café racer
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Café_racer&oldid=33997451»