Vés al contingut

Almohades

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. L'usuari Manlleus hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. Fou afegit el traducció de es/frwiki, doneu-m'he uns dies per a una versió més completa i corregida d'aquest article. Sento pels inconvenients.
Plantilla:Infotaula geografia políticaAlmohades
Tipuscalifat i estat desaparegut Modifica el valor a Wikidata
Localització
Modifica el valor a Wikidata
CapitalTinmel
Marràqueix Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Idioma oficialàrab Modifica el valor a Wikidata
Religióislam i sunnisme Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Superfície1.621.393 km² Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
Creació1121 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1269 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
SegüentRegne de Portugal i Dinastia marínida Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Forma de governmonarquia
califat Modifica el valor a Wikidata
Monedadinar Modifica el valor a Wikidata

Els almohades (de l'àrab الموحدون, al-muwaḥḥidūn, i. e. ‘els monoteistes' o ‘els unitaristes’) (1121-1269) foren un moviment religiós amb un fort influx amazic que va inspirar diversos estats a l'extrem occidental del món islàmic al segle xii.[1][2] Conqueriren tot el nord d'Àfrica, fins a Egipte, i l'Àndalus (1145-1146).[3] Cal entendre per dinastia almohade la dels imams o califes que van dirigir el moviment (emparentats després del segon califa, que va donar lloc a la dinastia mumínida) quan el moviment religiós esdevé també polític, mentre que les dinasties que van sortir a la seva ombra o del seu desmembrament, tot i que van defensar el mateix corrent religiós, són conegudes pels noms propis de cadascuna.[4]

La seva història es compon de tres fases principals: una d'expansió (1117-1163) que va durar fins a la mort del primer califa; una altra d'apogeu (1163-1199); i una tercera de declivi (1199-1268) fins a la seva desaparició, primer a al-Àndalus (1229) i després al Magrib (1268).[5]

Probablement, el cabdill (i califa) més famós dels almohades siga Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur (1184-1199). Al-Mansur es va guanyar aquest apel·latiu per la batalla d'Alarcos contra Alfons VIII de Castella, el 1195. El seu successor, però, Muhàmmad an-Nàssir (1199-1214), també es va fer famós per la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, el 1212.[6]

Història

[modifica]

Els orígens

[modifica]

La dinastia s'origina amb Ibn Tumart, membre dels masmuda, una tribu amaziga de la serralada de l'Atles.[7] Ibn Tumart era fill d'un lamparer en una mesquita, era petit i deforme i vivia com un devot captaire, i ja era conegut de ben jove per la seva pietat. De joves va fer el hajj a la Meca, d'on va ser expulsat per criticar la laxitud dels altres, i des d'allà va arribar a Bagdad, on va assistir a l'escola del teòleg ortodox Abu-l-Hàssan al-Aixarí.[8]Va combinar els ensenyaments del seu mestre amb parts de les doctrines d'altres mestres i la mística d'Al-Ghazalí. El seu principi fonamental fou un estricte unitarisme que negava l'existència independent dels atributs de Déu, per ser incompatible amb la seva unitat, i per tant amb una idea politeista. Ibn Tumart, de fet, va representar una rebel·lió contra el que ell percebia com a antropomorfisme en l'ortodòxia musulmana.[9] Seguint aquests principis radicals, ell i els seus partidaris es van enfrontar amb els almoràvits, que havien imposat una rígida ortodòxia malikí, però que amb prou feines havien transformat els costums populars poc acords amb l'Alcorà. Si bé va ser Ibn Túmart qui va crear la doctrina que va atorgar cohesió i fonament al nou moviment polític i religiós, va ser el seu seguidor i successor al capdavant d'aquest, Abd al-Mumin el que va aportar el geni militar per convertir-lo en un gran imperi que va dominar el Magrib i al-Àndalus.[10]

Expulsat de Marràqueix el 1120 per les autoritats almoràvits amb què s'havia enfrontat malgrat les escasses diferències doctrinals que tenia amb aquestes, Ibn Túmart es va instal·lar a la seva regió natal del Sus.[11] Allí va predicar contra els almoràvits i, a finals del 1121, els seus seguidors ho van reconèixer com a mahdi.[12] Poc després es va traslladar a Tinmal, on va haver de repel·lir successives campanyes almoràvits.[12] El seu moviment va anar estenent-se per les muntanyes, si bé no va aconseguir conquerir la propera capital almoràvit, que va atacar el 1129-1130.[12][13] Poc després d'aquesta derrota,[13] a l'agost del 1130, va morir Ibn Túmart,[14] i el va succeir al capdavant del moviment Abd al-Mumin.[15][16] Aquest va tenir complicat fer-se acceptar per tots els seguidors del difunt i només ho va aconseguir el 1133.[16] Durant aquest temps, es va amagar la mort del fundador del moviment almohade.[17] Aleshores, els almohades s'havien apoderat ja de part de l'Alt Atles.[13]

Lluites contra els almoràvits

[modifica]
Fases de l'expansió almohade.

En el 1132, Abd al-Mumin va dirigir la seva primera campanya militar, contra les tribus de la regió del riu Draa, al sud del Gran Atles.[18] Encara que se'n desconeix el resultat, se sap que quan va tornar a Tinmel li va proclamar califa.[18] Els primers anys del seu regnat van ser de redoblament de les correries contra els almoràvits.[13]

A continuació va tenir lloc la llarga campanya de set anys (1139-1146) que va concloure amb la derrota total dels almoràvits.[19][20] La primera derrota d'aquests els va privar de gairebé tota la Tadla.[21] Fins i tot alguns grups de Cenhegies de la muntanya es van passar a les files almohades.[21] Cap al 1140 i després de diverses campanyes amb sort diversa, els almohades van aconseguir apoderar-se de l'alt Sus.[19] Fins aleshores els xocs no van deixar un clar vencedor: mentre que els almohades s'estenien sense fre per les muntanyes, els almoràvits seguien controlant les planes.[20] La lluita contra els almohades va quedar a partir del 1139 en mans del nou hereu al tron almoràvit, Taixfín ibn Alí, que havia descollat en la lid contra els cristians de la península ibèrica i havia substituït com a tal el seu germà Sir, mort.[22] Aleshores, però, els almoràvits van perdre el control de l'alt Sus.[19] Mantenint-se a les muntanyes, els almohades van avançar per les valls de l'Atlas mitjà i el van sotmetre fins a la línia del Muluya.[21] A finals del 1141, a les successives campanyes havien dominat l'Atlas mitjà i gran part de la zona dels oasis, inclòs Tafilalet.[21] Els almoràvits van perdre el contacte amb la seva regió d'origen, el Sàhara.[21] Cap al 1142-1143, els almohades van assolir els voltants de Tremissèn, on se'ls va unir la tribu Kumiya, a la qual pertanyia Abd al-Mumin.[20] El 1142, es van apoderar de gran part del Marroc septentrional muntanyós, encara que sense infligir grans derrotes a l'enemic.[23] L'any decisiu de la contesa va ser el de 1145.[13] Al febrer d'aquest any, va morir defensant Orà Ben Ali; els almohades van conquerir immediatament la ciutat.[20][24] Després van fer el mateix amb Oujda i Guercif.[24] Seguidament, el califa es va tornar cap al Marroc per conquerir per fi les ciutats de les planes.[20] Van caure a les mans Fes, Mequines, Salé i Ceuta al maig del 1146.[24] L'almirall de la flota enemiga es va passar a les files.[24] Al juny va començar el setge a Marràqueix, que va ser presa pels almohades el 24 de març de 1147.[20][24] L'emir almoràvit va morir en els combats.[24] La resta de l'any Abd al-Mumin es va dedicar a purificar la ciutat i aixafar una revolta al Sus, encara que no va deixar d'enviar un petit contingent a al-Àndalus, on els Estats cristians estaven realitzant importants conquestes.[20]

Mentre es verificava el setge de Marràqueix, els almohades van perdre diverses importants ciutats (Ceuta, Tànger, Salé i Algesires), fonamentalment per alçaments contra ells.[24] Entre maig i juny del 1148, però, van aixafar els rebels i van recuperar les places.[24] Aquestes victòria els va deixar expedit el pas a la península ibèrica.[24]

Dinastia mumínida

[modifica]

Abd-al-Mumin va mantenir en secret la seva mort durant dos anys, fins que va tenir prou influència. Entre el 1130 i la seva mort el 1163 va eliminar els almoràvits i va estendre el seu poder sobre tot el nord d'Àfrica fins a Egipte, convertint-se en emir de Marràqueix el 1149; el 1152 foren ocupades Alger, Bugia, la Qala dels Banu Hammad i Constantina; el 1159 Tunis, Mahdia, Sfax i Trípoli de Líbia (aquestes tres últimes arrabassades als normands).[25]

Els almoràvits de Batalyaws i Qúrtuba no estaven d'acord amb el moviment independentista de l'Àndalus, i l'imamat de Màrtula és annexionat el 1145 a l'emirat de Batalyaws. Abu-l-Qàssim Àhmad ibn Hussayn ibn Qassi va anar al Magrib, es va entrevistar amb el califa almohade Abu-Yaqub Yússuf ibn Abd-al-Mumin i va tornar amb tropes que el van ajudar a recuperar el seu regne i el domini de Jerez de la Frontera, Arcos, Ronda i Niebla.[26] El 1146 ja Xeres i Cadis van reconèixer al sobirà almohade i el 1147 es va ocupar Sevilla; El 1148 almoràvits ja només conserven Gharnata, que va caure en mans almohades en 1155, i les illes Balears, on van marxar nombrosos partidaris dels almoràvits i des d'on es feien atacs constants a les costes del nord d'Àfrica, i que va caure en 1203.[27]

Una delegació d'emirs andalusins va anar a Salé per reconèixer el poder almohade el 1150; el 1170 els almohades transferit el seu capital a Ixbíliya fundant la gran mesquita la torre dels quals, la Giralda, es va erigir el 1184 per magnificar la marca de Yaqub al-Mansur; el 1172 van dominar l'Àndalus oriental i després València, Jaén i Múrcia.

Els prínceps almohades van tenir una més llarga i distingida carrera que els almoràvits. Els successors d'Abd al-Mumín van ser homes capaços que inicialment van dur a molts jueus i cristians a refugiar-se en els creixents estats cristians del Regne de Portugal, Castella i Aragó, però al final es van convertir en menys fanàtics que els almoràvits. El títol d'al-Mansur, el victoriós, va ser guanyat per la derrota que va infligir a Alfons VIII de Castella a la batalla d'Alarcos el 1195. Però ja a l'Àfrica del nord començava la lluita contra els prínceps almoràvits Banu Ghàniya de Mallorca, que, mercès a la marina, es van estendre cap aquesta zona. Muhàmmad an-Nàssir (1198-1211) va poder dominar als Banu Ghàniya (1205)

Resistència i daltabaix a l'al-Àndalus

[modifica]

Després de les campanyes al Magrib, el califa va poder passar per fi a al-Àndalus la primavera del 1190.[28][29] Va signar una treva amb els castellans i, en tenir una vigent amb els lleonesos, es va dedicar a combatre els portuguesos.[30] Va enviar forces a córrer les terres de Silves i Évora mentre que, amb el gruix de l'exèrcit, va marxar a prendre Torres Novas.[30] Després va patir una lleu derrota a Tomar i va tornar a Sevilla a finals de juny.[30] L'abril del 1191 va partir a recobrar Alcácer do Sal, que va conquerir al juny.[30] Després de desmantellar una sèrie de castells portuguesos (Palmada, Coina i Almada) va assetjar Silves, que va caure en poder seu a finals del mateix mes de juny.[30] Los portugueses se avinieron entonces a firmar una tregua.[30] L'octubre del 1191 i després de signar treves, que havien de durar fins al 1195, amb castellans i lleonesos, va tornar al Magrib.[28]

Abu Yúsuf Ya'qub retornà a la península ibèrica el juny del 1195, perquè havia caducat la treva signada amb els castellans i aquests havien reprès amb decisió les seves incursions.[31] Va infligir als cristians una aclaparadora derrota a la batalla d'Alarcos el 18 de juliol; el rei castellà no va esperar els reforços navarresos i lleonesos promesos, va atacar els musulmans i va resultar derrotat.[32][28][33] Les forces almohades es van apoderar d'Alarcos i d'una sèrie de places properes.[34][nota 1] El califa es va negar a fer la pau amb els castellans, i va realitzar asseifes contra ells el 1196 i 1197.[35][33] Va comptar amb la col·laboració dels lleonesos i amb els atacs simultanis de Navarra i Aragó contra Alfons.[34][33] A la primera campanya, va prendre Montánchez, va ocupar Trujillo i Santa Cruz i va rendir Plasència.[34][33] No va poder, però, prendre Talavera, Maqueda ni Toledo.[36] El 1197 va realitzar una cavalcada similar, encara que una mica més extensa (va arribar a passar per les terres de Madrid, Alcalá de Henares, Guadalajara, Huete, Conca i Alarcón, abans de retornar per Jaén).[36][33] Les incursions almohades van servir principalment per eliminar els llocs avançats castellans a La Manxa, ja que al Tajo se'ls van resistir moltes places.[33] L'activitat dels Banu Ganiya el va impel·lir finalment a pactar amb els castellans, encara que no amb els lleonesos, abandonar les campanyes i tornar a Sevilla.[37] D'allà va tornar a passar al Magrib l'abril del 1198, ja malalt, on va morir el gener de l'any següent.[32] Va pujar al tron califal el seu fill Muhàmmad an-Nàssir.[32]

Durant el regnat d'aquest, va quedar palès la incapacitat almohade per enfrontar-se alhora als Estats cristians peninsulars, als seus rivals magribins ia les revoltes al seu territori.[32] El 1200, a Ifriquiya els almohades només conservaven Tunísia i Constantina, la resta del territori havia quedat sotmès als Banu Ganiya, que van vèncer les forces del califa en diverses ocasions.[38] Per resoldre el problema, les autoritats del califat van decidir atacar el territori balear de l'enemic: a l'estiu del 1202 van enviar una flota des de Dénia que es va fer amb Eivissa; l'any següent, van conquerir Mallorca.[39] Això no va desanimar els Banu Ganiya, que van continuar els seus avenços al Magrib oriental: el desembre del 1203, van desposseir els almohades de Tunísia.[40] El febrer del 1205 el califa va partir al capdavant d'un exèrcit que va infligir una greu derrota a Yahya ibn Ganiya a l'octubre; aquest va haver d'abandonar Tunísia i altres ciutats i concentrar les seves forces en la defensa de Mahdia que, malgrat tot, va perdre el gener del 1206.[40] El nou governador almohade, al qual se li van concedir amplíssims poders per acabar amb les restes dels Banu Ganiya, va ser l'avantpassat de la dinastia hàfsides que després es va fer amb el poder a la regió.[40]

A la península les treves es van respectar fonamentalment fins a finals de la primera dècada del segle xiii. El maig del 1211 el califa va passar a Sevilla i va ser debelat l'any següent a la batalla de Las Navas de Tolosa per una àmplia coalició cristiana.[41][42] Aquesta derrota va marcar l'extensió de la debilitat al califat.[32] Als cristians, els va permetre reprendre la repoblació de la submeseta sud, encarregada, igual que la defensa de la zona, a les ordres militars.[43][nota 2] La victòria cristiana no va tenir grans efectes immediats, però, a causa de la crisi en què es van sumir Castella i Aragó gairebé immediatament, amb la mort dels seus reis i l'adveniment de menors d'edat.[45][nota 3] Muhàmmad an-Nàssir va tornar de seguida al Magrib després del daltabaix,[46] es va tancar a l'alcàsser reial i va ser assassinat a dins pels seus cortesans a finals de desembre del 1213.[47] Li va succeir un fill de poca edat, Abu Yaqub Yússuf II al-Mústansir, que va haver de fer front a la puixant amenaça berber dels benimerins.[47]

Apogeu

[modifica]

Abu Abdal·lah ibn Túmart havia nascut en una tribu berber, al nord-oest del Marroc, en un ambient molt auster on va destacar per la seva capacitat d'estudi. Cap als 18 anys, va emprendre un llarg viatge de quinze anys pel món àrab que el va portar a Còrdova, La Meca, Damasc i Bagdad entre altres grans ciutats. De tornada a la seva ciutat natal de Sus, va emprendre un moviment de reforma religiosa recolzat en tres grans pilars, i que sintetitza de manera original un gran nombre d'influències rebudes en el període anterior. Aquests tres pilars són:

  • La necessitat de desenvolupar la ciència i el saber per consolidar la fe
  • L'existència de Déu, que li sembla indubtable i es percep a través de la raó
  • L'absoluta unitat d'Al·là, radicalment diferent de qualsevol de les seves criatures. Criticarà el costum típic de l'islam occidental d'associar el diví amb lo terrenal, dotant Al·là d'atributs antropomòrfics. Déu és un ens pur, gairebé abstracte, sense cap atribut que l'acosti a la nostra realitat. Aquesta unicitat absoluta es reflectia també en la seva manera d'entendre la comunitat islàmica, que havia d'estar dirigida per un imam, amb caràcter de guia i model, a qui tots han d'obeir i imitar.

Malgrat els esforços dels governants, la dinastia almohade va tenir problemes des d'un principi per dominar tot el territori d'al-Àndalus, especialment Granada i Llevant, on va resistir durant molts anys el famós Rei Llop, amb suport cristià. D'altra banda, algunes de les seves postures més radicals van ser mal rebudes per la població musulmana de la península ibèrica, aliena a moltes tradicions berbers. A principis del segle xiii havia aconseguit assolir la seva màxima expansió territorial amb la submissió de l'actual territori tunisià i la conquesta de les Balears.

L'amenaça cristiana d'al-Àndalus

[modifica]

Poc després, la victòria cristiana a la Batalla de Las Navas de Tolosa (1212) marca el començament de la fi de la dinastia almohade, no només pel resultat de l'encontre en si mateix, sinó per la subsegüent mort del califa al-Nàsir i les lluites successòries que es van produir i que van enfonsar el califat al caos polític.

En 1216-1217, els benimerins s'enfronten als almohades a Fes. En 1227 Ibn Hud es proclama emir de Múrcia, alçant-se davant dels almohades. En 1229 s'independitzen els hafsites de Tunísia. En 1232 Muhammad I de Granada, conegut com al-Ahmar es proclama emir a Arjona, Jaén, Guadix i Baza. El 1237 és reconegut com a emir a Granada. Un exèrcit format per forces de les Ordres Militars i del bisbe de Plasencia va posar lloc a la ciutat de Trujillo. Muhammad ibn Hud va acudir a la petició d'auxili, però es va retirar sense fustigar als assetjadors. La ciutat va ser conquerida el 25 de gener de 1232.[48]

Declivi

[modifica]
La península Ibèrica a l'època dels almohades
Els almohades després de 1212

Després de la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212, i després de la mort d'al-Mustansir Yússuf a Marràqueix el 6 de gener de 1224, l'assemblea de cabdills almohades va proclamar califa Abu-Muhàmmad Abd-al-Wàhid, germà de Yaqub al-Mansur, però aquest nomenament no va ser acceptat a l'Àndalus perquè no podien fer front a les forces cristianes i alguns governants locals van preferir independitzar-se i sobreviure a la seva sort abans de continuar depenent d'un fals poder central que s'esvaïa sense remei. Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun va arribar a repudiar la doctrina almohade.[49]

El seu imperi es va desintegrar entre els hàfsides de Tunísia (1229), els Banu Zayyan o Banu Abd-al-Wad (zayyànides o abdalwadites) d'Alger (1235), els marínides del Marroc (1268) i les terceres taifes a la península,[50] fent front als projectes expansionistes dels cristians mitjançant el vassallatge, abans de patir el desarrelament de l'expulsió, l'abandonament de les seves terres o el sotmetiment absolut. Aquestes taifes van marcar el final de la presència musulmana a la Península, només perllongada amb els mudèjars i després moriscos, persistint els trets culturals dels darrers andalusins. L'ordre polític i territorial es va establir al voltant de quatre governants: Muhammad ibn Yusuf ibn Hud al-Judhami, de 1228 a 1238 a Múrcia; Zayyan ibn Mardanix a Onda, des de 1228, i Balànsiya des de 1229 a 1238; Muhammad ibn al-Ahmar, des de 1232 a Arjona, fundador del regne nassarita de Granada i Xuayb ibn Muhàmmad ibn Mahfudh, des de 1234 a 1262 en un emirat que s'estenia de Niebla a l'Algarve.

Al Magreb, els almohades van fomentar l'establiment de cristians fins i tot a Fes, i després de la batalla de Las Navas de Tolosa van entrar ocasionalment en aliances amb els reis de Castella. Van aconseguir expulsar les guarnicions col·locades en algunes de les ciutats costaneres pels reis normands de Sicília. Van perdre territoris, a poc a poc, per la revolta de tribus i districtes, sent els seus enemics més efectius eren els Banu Marín que van fundar la següent dinastia.[51][52] L'últim governant almohade Abu-Dabbús al-Wàthiq, va ser reduït a la possessió de Marràqueix, on morir el 1269.

El final

[modifica]

El territori imperial va quedar repartit en una sèrie d'Estats regits per noves dinasties: benimerins, hàfsides, nassarites i abdalwadites.[47] A l'al-Àndalus, el fracàs militar davant els Estats cristians i la incapacitat almohade per mantenir la unitat per la força van segellar la pèrdua de l'autoritat; zona, va portar al sorgiment dels hàfsides; a la zona central, van sorgir els abdalwadites, berbers; occidental, van ser benimerines, també berbers, els que van desposseir del poder als almohades.[53]

Tassa lobulada de font domèstica de marbre amb inscripció en àrab. segle xiii. Califat almohade.

Al Magrib, es van imposar les dinasties locals: els hàfsides a Tunísia el 1229; els abdalwadites al Magrib central el 1239; o els merinisos, que el 1244 van conquerir Mequines, situada a l'oest del Magrib. A al-Àndalus, van sorgir els tercers regnes de taifes.[54] Els nassarites de Granada van crear un regne independent que va perdurar fins a 1492. Al mateix temps, la Reconquesta progressava a bon ritme: Qurṭuba (actual Còrdova), la ciutat símbol de l'islam hispà, va caure en 1236; Balansiya (València), el 1238; Isbiliya (Sevilla), en 1248. Mursiyya (Múrcia) per la seva banda s'integrava en 1243 com a protectorat a la Corona de Castella i era definitivament conquerida en 1266. Aquests retrocessos successius i la desintegració de l'imperi sonaven a toc de difunts de la dinastia almohade, que acaba amb Abû al-`Ulâ al-Wâthiq Idrîs, després de la presa de Marràqueix pels benimerins en 1268.[55] L'any següent, els benimerins es van apoderar de Tinmallal.[56]

Califes almohades

[modifica]

Dinastia mumínida

[modifica]

Economia i comerç

[modifica]

Tot i les contínues guerres, l'imperi va ser pròsper durant el regnat dels tres primers califes.[58]

A l'època dels almohades, els musulmans, que ja havien organitzat les formes del seu comerç en funció de les necessitats del trànsit internacional, van refinar els seus mètodes, en què es van inspirar els cristians. Tot i les diferències de religió, i malgrat fins i tot del desenvolupament de la carrera (on el control escapava als sobirans africans), les relacions i intercanvis entre cristians i musulmans no van deixar de créixer.

El Magrib no comerciava només amb Espanya, doncs els seus llaços comercials arribaven a les ciutats de Tunis, Bugia, Constantina, Tremecen i Ceuta (a Ceuta hi va haver un funduk marsellès, fundicium marcilliense, cap el 1236). Els béns produïts en aquesta zona eren transportats i intercanviats amb els estats de Pisa, Gènova, Venècia i la rica ciutat de Marsella.[59] El 1186 i malgrat les diferències religioses, el califat va signar un tractat comercial amb Pisa.[60]

Art almohade

[modifica]
Article principal: Art almohade

Els almohades van fer unes construccions simples, degut la seva vida al Magrib. Alguns exemples són la Torre del Oro i la Giralda (el minaret de la principal mesquita de la ciutat de Sevilla, que fou la capital Almohade), la mesquita Kutubiyya de Marràqueix i la Torre Hasan a Rabat.

Dírham de plata almohade.
  • Torre del Oro (Sevilla)
    Torre del Oro (Sevilla)
  • Torre d'Espantaperros (Badajoz)
    Torre d'Espantaperros (Badajoz)
  • Giralda de Sevilla
    Giralda de Sevilla
L'anomenat Pendó de Las Navas de Tolosa, conservat al Monestir de Las Huelgas, Burgos.

Un dels exemplars tèxtils més famosos conservats és el conegut com a “Pendó de Las Navas de Tolosa,” així anomenat perquè es va pensar que era un botí guanyat per Alfons VIII als almohades, a la Batalla de Las Navas de Tolosa en 1212.[61] Alguns autors han considerat que va ser un botí guanyat uns anys després per Ferran III i que el pendó va ser després donat al Monestir de Santa Maria la Reial de Las Huelgas a Burgos, on roman actualment.[62]

Miriam Ali-de-Unzaga ha argumentat que aquest estendard va ser teixit a mitjans del segle xiv i que molt possiblement és d'origen meriní, per les seves similituds amb els estendards meriníes del segle xiv, capturats a la Batalla del Salado (1340) que es conserven a la Catedral de Toledo.[63][64][65] Argument recolzat per Amira K. Bennison.[66] Tot i això, no es pot descartar una possible producció nassarita, ja que el Pendó conté diversos i nombrosos elements presents també en l'art d'aquesta dinastia.[67][68]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Guadalferza, Malagón, Calatrava la Vieja i Caracuel.[34]
  2. ↑ L'Orde de Sant Jaume va fixar la seva seu a Uclés i la de Calatrava, a la localitat homònima (primer a Calatrava la Vieja i després a la Nueva.[44]
  3. ↑ Pere II d'Aragó va morir a la batalla de Muret del 1213, combatent als croats de Simó de Montfort i Alfons VIII de Castella va morir l'any següent.[45]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Dynastie des Almohades». Encyclopédie MSN Encarta. Arxivat de l'original el 2 de febrero de 2009.
  2. ↑ «Almohades». Encyclopædia Universalis.
  3. ↑ «almohade». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 12 juny 2022].
  4. ↑ Fierro, Maribel «Almohads» (en anglès). Oford Bibliographies, 21-01-2016, pàg. 9780195390155–0217. DOI: 10.1093/obo/9780195390155-0217.
  5. ↑ Viguera Molins, 1999, p. 19.
  6. ↑ Montoya Martínez, Jesús «La batalla de Alarcos (1195) y de las Navas de Tolosa (1212) en las literaturas románicas». Revista del Centro de Estudios Históricos de Granada y su Reino, 9, 1995, pàg. 23–38. ISSN: 0213-7461.
  7. ↑ Fierro, Maribel «Le mahdi Ibn Tûmart et al-Andalus : l'élaboration de la légitimité almohade» (en francès). Revue des mondes musulmans et de la Méditerranée, 91-94, 15-07-2000, pàg. 107–124. DOI: 10.4000/remmm.251. ISSN: 0997-1327.
  8. ↑ Henderson, John B. The construction of orthodoxy and heresy : Neo-Confucian, Islamic, Jewish, and early Christian patterns. Albany, N.Y. : State University of New York Press, 1998. ISBN 978-0-7914-3759-9. 
  9. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 205-209.
  10. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 95-96.
  11. ↑ Kennedy, 1996, p. 198-199.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Kennedy, 1996, p. 200.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Viguera Molins, 2007, p. 216.
  14. ↑ Kennedy, Hugh. Muslim Spain And Portugal A Political History Of Al Andalus By Hugh Kennedy. Routledge, 2022-04-21, p. 179. 
  15. ↑ Kennedy, 1996, p. 200-201.
  16. ↑ 16,0 16,1 Viguera Molins, 2007, p. 213.
  17. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 215.
  18. ↑ 18,0 18,1 Bosch Vilá i Molina López, 1998, p. 224.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 Bosch Vilá i Molina López, 1998, p. 227.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 20,6 Kennedy, 1996, p. 202.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 Bosch Vilá i Molina López, 1998, p. 228.
  22. ↑ Bosch Vilá i Molina López, 1998, p. 224-225.
  23. ↑ Bosch Vilá i Molina López, 1998, p. 231.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 24,5 24,6 24,7 24,8 Viguera Molins, 2007, p. 217.
  25. ↑ Fletcher, Richard. La España mora (en castellà). Editorial NEREA, 2000, p. 146. ISBN 978-84-89569-40-9. 
  26. ↑ Rivero, Isabel. Compendio de historia medieval española (en castellà). Ediciones AKAL, 1982, p. 122. ISBN 8470901257. 
  27. ↑ «'Abd Allah ibn Ta'Allah al-Kumi». Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera. Arxivat de l'original el 2016-07-01. [Consulta: 24 juny 2017].
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 Viguera Molins, 2007, p. 283.
  29. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 288.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 30,4 30,5 Viguera Molins, 2007, p. 289.
  31. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 290.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 Viguera Molins, 1999, p. 21.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 33,5 Mínguez, 1989, p. 168.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 Viguera Molins, 2007, p. 291.
  35. ↑ Viguera Molins, 1999, p. 21, 291.
  36. ↑ 36,0 36,1 Viguera Molins, 2007, p. 292.
  37. ↑ Viguera Molins, 1999, p. 21, 292.
  38. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 293.
  39. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 307.
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 Viguera Molins, 2007, p. 308.
  41. ↑ Viguera Molins, 1999, p. 21, 310-311.
  42. ↑ Mínguez, 1989, p. 169.
  43. ↑ Mínguez, 1989, p. 169-171.
  44. ↑ Mínguez, 1989, p. 171-172.
  45. ↑ 45,0 45,1 Mínguez, 1989, p. 175.
  46. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 312.
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 Viguera Molins, 2007, p. 303.
  48. ↑ Historia de España, Ramón Menéndez Pidal, Volum XIII, Castilla y León (1217-1349), pàgina 49, Espasa-Calpe, Madrid 1990 ISBN 84-239-4800-5
  49. ↑ al-ʻArabī, Ibn; al-Arabi, Ibn. Las iluminaciones de La Meca: textos escogidos (en castellà). Siruela, 1996, p. 12. ISBN 978-84-7844-309-3. 
  50. ↑ Abun-Nasr, Jamil M. A History of the Maghrib in the Islamic Period (en anglès). Cambridge University Press, 1987-08-20, p. 132. ISBN 978-1-316-58334-0. 
  51. ↑ Heath, Ian. Armies of Feudal Europe 1066-1300 (en anglès). Lulu.com, 2016-06-05, p. 53. ISBN 978-1-326-68621-5. 
  52. ↑ Fromherz, Allen James. Ibn Khaldun (en anglès). Edinburgh University Press, 2011-09-30, p. 16. ISBN 978-0-7486-5418-5. 
  53. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 316-317.
  54. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 328.
  55. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 304, 320.
  56. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 320.
  57. ↑ Albarrán, Javier «Memoria y ŷihād en el ocaso del poder almohade: el Kitāb al-Rawḍāt al-bahiya al-wasīma fī gazawāt al-nabawiyya al-karīma». Al-qantara: Revista de estudios árabes, 38, 2, 2017, pàg. 387–406. ISSN: 0211-3589.
  58. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 284.
  59. ↑ Ernest Mercier. Histoire de l'Afrique septentrionale (Berbérie) depuis les temps les plus reculés jusqu'à la conquête française (1830). Leroux, 1888, p. Notes sur l'article: v. 2, p. 122, 123. 
  60. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 296-297.
  61. ↑ Al-Andalus: the Art of Islamic Spain, J.D. Dodds, ed. (The Metropolitan Museum of Art, Granada/Alhambra, New York, 1992), pp. 326-327, n° 92.
  62. ↑ «Qantara». [Consulta: 29 juny 2023].
  63. ↑ Ali-de-Unzaga, Miriam, “Qur’anic Inscriptions on the so-called Pennon of Las Navas de Tolosa and Three Marinid Banners,” in Word of God, Art of Man: The Qur’an and its Creative Expressions, F. Suleman, ed. (Oxford University Press in association with The Institute of Ismaili Studies, 2007), pp. 239-270.
  64. ↑ Ali-de-Unzaga, Miriam, “Abu Al-Hasan’s Banner,” en Ibn Jaldún: el Mediterráneo en el siglo XIV: auge y declive (El Legado Andalusi, 2006), pp. 124-127.
  65. ↑ Ali-de-Unzaga, Miriam, “Análisis Técnico y Contextualización de dos Banderas Marinies,” in Ysabel, La Reina Católica, M.L. Gómez Nebreda, ed. (Planeta, 2005), pp. 336-342.
  66. ↑ Bennison, Amira K., "Drums, Banners and Baraka: Symbols of authority during the first century of Marinid rule, 1250-1350," in The Articulation of Power in Medieval Iberia and the Maghrib, A. K. Bennison, ed. (Oxford University Press, 2014), p. 271.
  67. ↑ Ruiz Souza, Juan Carlos, "Botín de Guerra y Tesoro Sagrado," en Maravillas de la España Medieval, Tesoro Sagrado y Monarquía, I.G. Bango Torviso, ed. (Madrid, 2001), p. 35.
  68. ↑ Ali-de-Unzaga, Miriam, “La bannière de Las Huelgas dite de Las Navas de Tolosa;” “Les bannières perdues des sultans mérinides,” in Le Maroc Médiéval. Un empire de l’Afrique à l’Espagne (Musée du Louvre, 2014), pp. 98-99; pp. 542-547.

Bibliografia

[modifica]
  • Al-Andalus: the Art of Islamic Spain, J.D. Dodds, ed. (The Metropolitan Museum of Art, Granada/Alhambra, New York, 1992), pp. 326-327, n° 92. ISBN 9780870996375
  • Ali-de-Unzaga, Miriam, “Análisis Técnico y Contextualización de dos Banderas Marinies,” in Ysabel, La Reina Católica, M.L. Gómez Nebreda, ed. (Planeta, 2005), pp. 336-342. ISBN 9788493425340.
  • Ali-de-Unzaga, Miriam, “Abu Al-Hasan’s Banner,” en Ibn Jaldún: el Mediterráneo en el siglo XIV: auge y declive (El Legado Andalusi, 2006), pp. 124-127. [1]ISBN 9788496556348
  • Ali-de-Unzaga, Miriam, “Qur’anic Inscriptions on the so-called Pennon of Las Navas de Tolosa and Three Marinid Banners,” in Word of God, Art of Man: The Qur’an and its Creative Expressions, F. Suleman, ed. (Oxford University Press in association with The Institute of Ismaili Studies, 2007), pp. 239-270. ISBN 9780199591497
  • Ali-de-Unzaga, Miriam, “La bannière de Las Huelgas dite de Las Navas de Tolosa;” “Les bannières perdues des sultans mérinides,” in Le Maroc Médiéval. Un empire de l’Afrique à l’Espagne (Musée du Louvre, 2014), pp. 98-99; pp. 542-547. [2]ISBN 978-2-35031-490-7
  • Aguilar Sebastián, Victoria. Tribus árabes en el Magreb en época almohade, 1152-1269 (pdf) (tesi) (en castellà). Universitat Complutense de Madrid, 2012. OCLC 914489918 [Consulta: 22 agost 2016]. 
  • Bennison, Amira K., "Drums, Banners and Baraka: Symbols of authority during the first century of Marinid rule, 1250-1350," in The Articulation of Power in Medieval Iberia and the Maghrib, A. K. Bennison, ed. (Oxford University Press, 2014). ISBN 9780191771897 [3]
  • Bosch Vilá, Jacinto. Los almorávides. Editorial Universidad de Granada, 1998. 
  • Ambrosio Huici Miranda: Historia política del Imperio Almohade. Edición de Vicente Carlos Navarro Oltra, Emilio Molina López 2000 ISBN 84-338-2660-3
  • Kennedy, Hugh. Muslim Spain and Portugal : a political history of al-Andalus. Longman, 1996. 
  • Mínguez, José María. La Reconquista. Historia 16, 1989. 
  • Rodríguez López, Ana. La consolidación territorial de la monarquía feudal castellana: expansión y fronteras durante el reinado de Fernando III. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1994. 
  • Ruiz Souza, Juan Carlos, "Botín de Guerra y Tesoro Sagrado," en Maravillas de la España Medieval, Tesoro Sagrado y Monarquía, I.G. Bango Torviso, ed. (Madrid, 2001). ISBN: 84-87739-97-0.
  • Valor Piechotta, M.; Ramírez del Río, J. «Las defensas». A: Sevilla almohade. Universitat de Sevilla, 1999, p. 27-40. 
  • Viguera Molins, María Jesús. Los reinos de Taifas y las invasiones magrebíes : Al-ándalus del XI al XIII. RBA, 2007. 
  • Viguera Molins, María Jesús. «El último siglo de la Sevilla islámica: 1147-1248». A: Sevilla almohade. Universitat de Sevilla, 1999, p. 19-27. 

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Almohades
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Almohades&oldid=34400920»