Vés al contingut

Aram Khatxaturian

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaAram Khatxaturian
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(hy) Արամ Խաչատրiան
(ru) Арам Хачатурян Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 maig 1903 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
Tbilisi (Geòrgia) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r maig 1978 Modifica el valor a Wikidata (74 anys)
Moscou (Rússia) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturapanteó de Komitas 40° 09′ 41″ N, 44° 30′ 07″ E / 40.161353°N,44.501964°E / 40.161353; 44.501964 Modifica el valor a Wikidata
Membre del Soviet Suprem de la Unió Soviètica
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicArmenis Modifica el valor a Wikidata
ReligióAteisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióConservatori de Moscou (1934–1936)
Conservatori de Moscou (1929–1934)
Escola Estatal de Música Gnessin (–1929)
Universitat Estatal de Moscou
Escola Estatal de Música Gnessin Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMúsica per a cinema, música culta, ballet, simfonia, música de cambra, música incidental, ballet, música clàssica i concert Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor clàssic, pianista, compositor de bandes sonores, pedagog, polític, professor d'universitat, coreògraf, musicòleg, director d'orquestra, pedagog musical, violoncel·lista Modifica el valor a Wikidata
Activitat1926 Modifica el valor a Wikidata - 1978 Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatori de Moscou (1950–1978)
Escola Estatal de Música Gnessin (1950–1978) Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista de la Unió Soviètica (1943–1978) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereMúsica culta, ballet, concert, simfonia i música de cambra Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsReinhold Glière Modifica el valor a Wikidata
AlumnesMikael Tariverdiev (en) Tradueix i Nobuo Terahara (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVioloncel, piano i violí Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeNina Makàrova (1933–1976) Modifica el valor a Wikidata
GermansSuren Khachatryan Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Lloc webkhachaturian.am Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0006154 Allocine: 46651 TMDB.org: 58025
Spotify: 5WIoytpqi3VWoFSHnl49in Apple Music: 317509 Musicbrainz: fa25cd1f-beeb-4718-b4bb-d3da4f53539f Lieder.net: 4625 Discogs: 335045 IMSLP: Category:Khachaturian,_Aram Allmusic: mn0000033815 Find a Grave: 8888008 Modifica el valor a Wikidata

Aram Ilítx Khatxaturian, rus: Ара́м Ильи́ч Хачатуря́н AFI [ɐˈram ɪˈlʲjit͡ɕ xət͡ɕɪtʊˈrʲan]; en armeni Արամ Խաչատրյան, AFI [ɑˈɾɑm χɑt͡ʃʰɑt(ə)ɾˈjɑn] (Tbilisi, Geòrgia, 6 de juny de 1903 - Moscou, primer de maig de 1978), fou un prolífic compositor georgià d'origen armeni, enquadrat en el moviment del realisme soviètic.

Nascut i criat a Tbilisi (ara capital de Geòrgia), Khatxaturian es va traslladar a Moscou el 1921 després de la sovietització del Caucas. Sense formació musical prèvia, es va matricular a l'⁣Institut Musical Gnessin, després estudiant al Conservatori de Moscou a la classe de Nikolai Miaskovsk, entre d'altres. La seva primera obra important, el Concert per a piano (1936), va popularitzar el seu nom dins i fora de la Unió Soviètica. El van seguir el Concert per a violí (1940) i el Concert per a violoncel (1946). Les seves altres composicions significatives inclouen la Suite Masquerade (1941), l'⁣Himne de la RSS d'Armènia (1944), tres simfonies (1935, 1943, 1947) i unes 25 partitures per al cinema. Khatxaturian és sobretot conegut per la seva música de ballet: Gayane (1942) i Spartacus (1954). La seva peça més popular, la <i>Dansa del sabre</i> de Gayane, s'ha utilitzat àmpliament en la cultura popular i ha estat interpretada per diversos músics d'arreu del món. El seu estil "es caracteritza per harmonies acolorides, ritmes captivadors, virtuosisme, improvisacions i melodies sensuals".[1]

Durant la major part de la seva carrera, Khatxaturian va ser aprovat pel govern soviètic i va ocupar diversos càrrecs alts a la Unió de Compositors Soviètics des de finals dels anys trenta, tot i que es va unir al Partit Comunista només el 1943. Juntament amb Serguei Prokófiev i Dmitri Xostakóvitx, va ser denunciat oficialment com a "formalista" i la seva música va ser qualificada com a "anti-poble" el 1948, però es va restaurar més tard aquell mateix any. Després de 1950, va ensenyar a l'Institut Gnessin i al Conservatori de Moscou, i es va dedicar a la direcció d'orquestra. Va viatjar per Europa, Amèrica Llatina i els Estats Units amb concerts de les seves pròpies obres. El 1957, Khatxaturian va esdevenir secretari de la Unió de Compositors Soviètics, una posició que va mantenir fins a la seva mort.

Khachaturian va compondre la primera música de ballet, simfonia, concert i banda sonora armènia.[A] És considerat el compositor armeni més reconegut del segle XX. Tot i que seguia les tradicions musicals establertes de Rússia, va incorporar àmpliament a les seves obres la música popular armènia i, en menor mesura, caucàsica, d'Europa oriental i central i dels pobles de l'Orient Mitjà. És molt considerat a Armènia, on és considerat un "tresor nacional".[4]

Biografia

[modifica]

Antecedents i primers anys (1903–21)

[modifica]
L'edifici del carrer Uznadze 93 a Tbilisi, on Khatxaturian va viure entre 1906 i 1922

Aram Khachaturian va néixer el 6 de juny (24 de maig a l'estil antic)[5] de 1903 a la ciutat de Tiflis (actual Tbilisi, Geòrgia) en el si d'una família armènia.[6] Algunes fonts indiquen Kojori, un poble prop de Tiflis, com el seu lloc de naixement.[7][8] El mateix Khatxaturian va dir que va néixer a Kojori. [B] El seu pare, Yeghia (Ilya), va néixer al poble d' Upper Aza prop d'Ordubad a Nakhichevan (actual República Autònoma de Nakhtxivan, Azerbaidjan) i es va traslladar a Tiflis als 13 anys; era propietari d'una botiga d'enquadernació als 25 anys. La seva mare, Kumash Sarkisovna, era de la Baixa Aza, també un poble prop d'Ordubad. Els pares de Khatxaturian es van prometre abans de conèixer-se, quan Kumash tenia 9 anys i Yeghia 19. Van tenir 5 fills, una filla i quatre fills, dels quals Aram era el més jove.[10] De 1906 a 1922 Khatxaturian va viure al carrer Uznadze 93 de Tbilisi.[a] Khatxaturian va rebre educació primària a l'escola comercial de Tiflis, una escola per a comerciants.[15] Va considerar una carrera en medicina o en enginyeria.

Als segles XIX i principis del XX i al llarg del primer període soviètic, Tiflis (coneguda com a Tbilisi després de 1936) va ser la ciutat més gran i el centre administratiu del Caucas. A Tiflis, que històricament ha estat multicultural, Khatxaturian va estar exposat a diverses cultures.[16] La ciutat tenia una gran població armènia i va ser un important centre cultural armeni fins a la Revolució Russa i els anys següents. En un article de 1952 "El meu concepte de l'element popular en la música", Khatxaturian va descriure l'entorn de la ciutat i la seva influència en la seva carrera:

« Vaig créixer en un ambient ric en música popular: festes populars, ritus, esdeveniments alegres i trists en la vida del poble sempre acompanyats de música, les melodies vívides de les cançons i danses armènies, azerbaidjanesos i georgians interpretades pels bards populars i músics — aquests van ser les impressions que es van gravar profundament en la meva memòria, que van determinar el meu pensament musical. Van donar forma a la meva consciència musical i van ser els fonaments de la meva personalitat artística... Sigui quins siguin els canvis i les millores que van tenir lloc en el meu gust musical en anys posteriors, la seva substància original, formada en la primera infància en estreta comunió amb el poble, sempre ha restat el substrat natural que nodreix tota la meva obra.[17] »

El 1917, els bolxevics van assolir el poder a Rússia durant la Revolució d'Octubre. Després de més de dos anys de fràgil independència, Armènia va caure sota el domini soviètic a finals de 1920. Geòrgia també va ser sovietitzada a la primavera de 1921. Tots dos països van passar formalment a formar part de la Unió Soviètica el desembre de 1922.[18]

Educació (1922–1936)

[modifica]

El 1921, Khatxaturian, de divuit anys, es va traslladar a Moscou per unir-se al seu germà gran, Suren, que s'hi havia establert abans i era director d'escena al Teatre d'Art de Moscou en el moment de la seva arribada.[15][10] Es va matricular a l'⁣Institut Musical Gnessin el 1922, estudiant simultàniament biologia a la Universitat Estatal de Moscou.[19] [20] Inicialment, va estudiar violoncel amb Serguei Bitxkov i més tard amb Andrei Borisiak.[21][22] El 1925, Mikhail Gnessin va iniciar una classe de composició a l'institut, a la qual es va unir Khatxaturian.[23][15] En aquest període, va escriure les seves primeres obres: la Suite de dansa per a violí i piano (1926) i el Poema en do sostingut menor (1927).[19][20] En les seves primeres obres, Khatxaturian va utilitzar àmpliament la música popular armènia.

El 1929, Khatxaturian va ingressar al Conservatori de Moscou per estudiar composició amb Nikolai Miaskovski i orquestració amb Serguei Vassilenko.[24] Va acabar el conservatori el 1934 i va acabar el seu treball de postgrau el 1936.[15]

Primers anys de carrera (1936–1948)

[modifica]

La seva Primera Simfonia d'influència armènia, que Khatxaturian va compondre com a treball de graduació del Conservatori de Moscou el 1935, "va cridar l'atenció de destacats directors i aviat va ser interpretada per les millors orquestres soviètiques"[16] i va ser admirada per Xostakóvitx.[17] Va començar una activa carrera creativa en completar els seus estudis de postgrau al conservatori el 1936.[20] Va escriure la primera obra important, el Concert per a piano, el mateix any.[19] Va resultar ser un èxit, establint-lo com un compositor respectat a la Unió Soviètica.[22] Va ser "interpretat i aclamat molt més enllà de les fronteres de la Unió Soviètica",[25] i "va establir el seu nom a l'estranger".[16]

El seu Concert per a piano, juntament amb els dos concerts posteriors —el Concert per a violí (1940), pel qual va guanyar un Premi Stalin, de segona classe[26] i el Concert per a violoncel (1946), es consideren sovint un "una mena de gran cicle". El Concert per a violí "va obtenir un reconeixement internacional"[25] i va passar a formar part del repertori internacional. Va ser interpretat per primera vegada per David Óistrakh.[16]

Khatxaturian va ocupar càrrecs importants a la Unió de Compositors, convertint-se en vicepresident de la branca de Moscou el 1937. Posteriorment, va exercir com a vicepresident del Comitè Organitzador (Orgkom) de la Unió entre 1939 i 1948.[7] Es va unir al Partit Comunista el 1943.[15] "Al llarg de principis i mitjans de la dècada de 1940, Khatxaturian va fer servir aquesta posició per contribuir a donar forma a la música soviètica, sempre destacant una composició tècnicament magistral. De fet, en les seves memòries va expressar orgull per dirigir una institució que organitzava el treball creatiu en molts gèneres musicals i especialment en totes les repúbliques soviètiques”.[27]

Els anys anteriors i posteriors a la Segona Guerra Mundial van ser molt productius per a Khatxaturian. El 1939 va fer un viatge de sis mesos a la seva Armènia natal "per realitzar un estudi exhaustiu del folklore musical armeni i recollir melodies de cançons i danses populars" per al seu primer ballet, Felicitat, que va completar el mateix any. "La seva connexió amb la cultura nacional i la pràctica musical d'Armènia es va revelar per a ell, com ell mateix va dir, com 'un segon conservatori'. Va aprendre molt, va veure i escoltar moltes coses de nou, i alhora va tenir una comprensió dels gustos i les exigències artístiques del poble armeni".[28] El 1942, en plena Segona Guerra Mundial, el va reelaborar en el ballet Gayane.[29] Va ser interpretat per primera vegada pel Ballet Kirov (avui conegut com el Ballet Mariïnski) a Perm, mentre Leningrad estava sota setge. Va ser un gran èxit que li va valdre a Khatxaturian el seu segon premi Stalin, aquesta vegada de primera classe.[30] Khatxaturian va retornar els diners del premi a l'estat amb una sol·licitud per utilitzar-lo per construir un tanc per a l'Exèrcit Roig.[31]

Va compondre la Segona Simfonia (1943) amb motiu del 25è aniversari de la Revolució d'Octubre i música incidental a Masquerade (1944), "una suite simfònica en la tradició de la fastuosa música clàssica russa", sobre l'obra homònima de Mikhaïl Lérmontov.[19] Tant el ballet Gayane com la Segona Simfonia van tenir "èxit i van ser molt elogiats per Xostakóvitx".[22] El 1944, Khatxaturian va compondre l'⁣Himne de la República Socialista Soviètica Armènia, en gran part simbòlic.[2]

Denúncia i restauració (1948)

[modifica]
Khatxaturian el 1964

A mitjans de desembre de 1947, el Departament d'Agitació i Propaganda (més conegut com Agitprop) va presentar a Andrei Jdànov, el secretari del Comitè Central del Partit Comunista, un document sobre les «mancances» en el desenvolupament de la música soviètica. Del 10 al 13 de gener de 1948, es va celebrar una conferència al Kremlin en presència de setanta músics, compositors, directors d'orquestra i altres que es van enfrontar a Jdànov:[32]

« Considerarem que si aquests camarades Xostakóvitx, Prokófiev, Miaskovski, Khatxaturian, Kabalevski i Xebalín, que són les figures principals i destacades de la direcció formalista en la música, aquesta direcció és fonamentalment incorrecta. »

Durant el transcurs de la conferència, el recentment nomenat cap de la Unió de Compositors Soviètics, Tikhon Khrénnikov, es va queixar que el poema simfònic de Khatxaturian tenia la seva estrena en una sala mig buida i que "tothom pensava que el Concert per a violoncel de Khatxaturian era una brossa". En resposta, Khatxaturian, que va admetre que parlar en un esdeveniment d'aquesta mena el posava nerviós, va reconèixer que els compositors d'obres més complexes podrien ser culpables d'ignorar el gust popular, pensant que amb el temps aquest s'adaptaria a ells. Jdànov el va interrompre per dir que aquesta actitud es podia titllar d'"individualisme extrem".[33] Khatxaturian i altres compositors destacats van ser denunciats pel Partit Comunista per ser seguidors del suposat formalisme (és a dir, "un mena de música que es considerava massa avançada o difícil de gaudir per a les masses") i la seva música era batejada com "anti-poble".[34] Va ser el Poema simfònic (1947), més tard titulat Tercera simfonia, el que oficialment va provocar la ira del partit cap a Khatxaturian.[32] Irònicament, va compondre l'obra com a homenatge al 30è aniversari de la Revolució d'Octubre. Va afirmar: "Volia escriure el tipus de composició en què el públic sentís el meu programa no escrit sense un anunci. Volia que aquesta obra expressés l'alegria i l'orgull del poble soviètic pel seu gran i poderós país".[35]

El musicòleg Blair Johnston creu que la seva "música contenia pocs, si és que en contenia algun, dels trets objectables trobats en la música d'alguns dels seus col·legues més aventurers. En retrospectiva, el més probable és que fos el paper administratiu de Khatxaturian a la Unió [de Compositors Soviètics], percebut pel govern com un bastió de música políticament incorrecta, i no la seva música com a tal, el que li va valdre un lloc a la llista negra de 1948.[36] In March 1948,[37] El març de 1948, Khatxaturian "va fer una disculpa molt completa i humil pels seus 'errors' artístics després del decret de Jdànov; el seu estil musical, però, no va patir cap canvi".[36] Va ser enviat a Armènia com a "càstig",[22] i va continuar sent censurat.[37] Edward Rothstein va argumentar que Khatxaturian va patir menys que Xostakóvitx i Prokófiev, "potser pel seu estil musical folklòric i senzill".[38]

El desembre de 1948 (Jdànov havia mort l'agost) va ser restablert en el favor, rebent elogis per la seva banda sonora per a la pel·lícula Vladímir Ílitx Lenin, una biografia cinematogràfica del líder soviètic.[19][37]

Darrers anys (1950–78)

[modifica]

El 1950, Khatxaturian va començar a dirigir[36] i va començar a ensenyar composició a la seva alma maters: l'⁣Institut Gnessin (des de 1950), i més tard al Conservatori de Moscou (des de 1951).[7] Durant la seva carrera com a professor universitari, Khatxaturian va emfatitzar el paper de la música popular als seus estudiants i va inculcar la idea que els compositors haurien de dominar l'herència de la música popular de les seves nacions.[7]

El 1950, va començar a treballar en el seu tercer i últim ballet, Spartacus (1950–1954), que més tard va resultar ser el seu darrer treball aclamat internacionalment.[22] Va revisar Spartacus el 1968.[22] Va ser nomenat Artista del Poble de la Unió Soviètica el 1954.[19] Sota el breu govern de Gueorgui Malenkov, el 1954, Khatxaturian es va convertir en un portaveu, juntament amb Ilià Ehrenburg, per "assegurar als intel·lectuals soviètics que els controls ideològics imposats pels draconians decrets de Jdànov de 1946–1948 serien aixecats almenys temporalment".[39]

Després de completar Spartacus, des de finals dels anys 50, Khatxaturian es va centrar menys en la composició, i més en la direcció, l'ensenyament, la burocràcia i els viatges. Va exercir com a president de l'Associació Soviètica d'Amistat i Cooperació Cultural amb Estats Llatinoamericans des de 1958[5] i va ser membre del Comitè de Pau Soviètic (des de 1962).[7] "Va aparèixer amb freqüència en fòrums mundials en el paper de defensor d'un apologista de la idea soviètica d'ortodòxia creativa". Khatxaturian va fer gires amb concerts d'obres pròpies per uns 30 països, inclosos tots els estats del Bloc de l'Est,[2] Itàlia (1950), Gran Bretanya (1955, 1977), Amèrica Llatina (1957) i els Estats Units (1960, 1968).[40] La seva visita el gener de 1968 a la capital nord-americana de Washington, DC va ser important. Va dirigir l'⁣Orquestra Simfònica Nacional en un programa d'obres pròpies. En una gira de sis setmanes va visitar set ciutats americanes.

Khatxaturian va tornar a servir com a secretari de la Unió de Compositors, començant el 1957 fins a la seva mort.[5][7] També va ser diputat al cinquè Soviet Suprem de la Unió Soviètica (1958–1962).[41] En les dues últimes dècades de la seva vida, Khatxaturian va escriure tres rapsòdies de concert: per a violí (1961–1962), violoncel (1963) i piano (1965),[42] i sonates solistes per a violoncel, violí i viola no acompanyats (dècada de 1970), que es consideren la seva segona i tercera trilogies instrumentals.[22]

Obres

[modifica]
Aram Khatxaturian en un bitllet d'Armènia.
  • Opus 1: Poema per a piano (1925)
  • Opus 2: Cançó dels Aixugs, per a violoncel i piano (1925, dedicada a sa mare)
  • Opus 3: Peça per a violoncel i piano (1925)
  • Opus 4: Elegia en sol menor, per a violoncel i piano (1925)
  • Opus 5: Andantino per a piano (1926)
  • Opus 6: Vals-estudi per a piano (1926)
  • Opus 7: Peça per a violoncel i piano (1926)
  • Opus 8: Vals-capritx en do sostingut menor, per a piano (1926)
  • Opus 9: Dansa en sol menor, per a piano (1926)
  • Opus 10: Cançó de bressol, per a violí i piano (1926)
  • Opus 11: Dansa núm. 1 en si bemoll major, per a violí i piano (1926)
  • Opus 12: Poema en do bemoll menor, per a piano (1927)
  • Opus 13: Pantomima, per a oboè i piano (1927)
  • Opus 14: Música per a l'obra d'A. Paronian "Oncle Bagdasar" (1927)
  • Opus 15: Música de G. Sundukian "Khatabala" (1928)
  • Opus 16: Variacions del tema de "Solveig", per a piano (1928)
  • Opus 17: Música per a l'obra d'A. Paronian "El dentista oriental" (1928)
  • Opus 18: Allegretto per a violí i piano (1929)
  • Opus 19: Cançó-poema "En honor dels Aixugs", per a violí i piano (1929)
  • Opus 20: Marxa de l'exèrcit núm. 1, en la bemoll major, per a vents i orquestra (1929)
  • Opus 21: Marxa de l'exèrcit núm. 2, en fa menor, per a vents i orquestra (1930)
  • Opus 22: Música per a l'obra d'I. Mikitenko "Una qüestió d'honor" (1931)
  • Opus 23: Quartet de corda (1931)
  • Opus 24: Toccata en Mi bemoll menor, per a piano (1932)
  • Opus 25: Missa-dansa, per a baian (1932)
  • Opus 26: Dos temes folklòrics uzbeks, per a vents i orquestra (1932)
  • Opus 27: Dos temes folklòrics armenis, per a vents i orquestra (1932)
  • Opus 28: Suite per a piano (1932)
  • Opus 29: Sonata per a violí i piano (1932)
  • Opus 30: Trio en do menor, per a clarinet en si bemoll, violí i piano (1932)
  • Opus 31: Dansa núm. 3, per a piano (1933)
  • Opus 32: Dansa suite per a orquestra (1933)
  • Opus 33: Música per a la tragèdia de Shakespeare "Macbeth" (1933)
  • Opus 34: Marxa núm. 3, per a piano (1934)
  • Opus 35: Simfonia núm. 1 (1934)
  • Opus 36: Música per a l'obra de G. Sundukian "El cor iracund" (1935)
  • Opus 37: Música per a la pel·lícula "Pepo" (1935)
  • Opus 38: Concert per a piano i orquestra en re bemoll major (1936)
  • Opus 38A: Arranjament per a dos pianos del concert per a Piano en re bemoll major
  • Opus 39: Música per a l'obra de V. Kirxon "El gran dia" (1937)
  • Opus 40: Música per a l'obra de N. Nikitin "Bakú" (1937)
  • Opus 41: Poema per a Stalin "Cançó dels Aixugs", per a orquestra i cors mixtos (1937-1938)
  • Opus 42: Música per a la pel·lícula historicorevolucionària "Zanguezur" (1938)
  • Opus 42A: Marxa per a la pel·lícula "Zanguezur", per a vents i orquestra (1938)
  • Opus 43: "Felicitat", ballet en tres actes (1939)
  • Opus 44: Música per a la pel·lícula "El jardí" (1939)
  • Opus 45: Música per a la comèdia de Lope de Vega "La viuda valenciana" (1940)
  • Opus 45A: Suite per a la comèdia de Lope de Vega "La viuda valenciana", per a orquestra (1940)
  • Opus 46: Concert en re menor, per a violí i orquestra (1940)
  • Opus 46A: Arranjament del concert per a violí en re menor, per a violí i piano (1940)
  • Opus 46B: Arranjament del concert per a violí en re menor, per a flauta i orquestra
  • Opus 47: "Budiónovka", dansa per a piano (1940)
  • Opus 48: Música per al drama de Lérmontov "Mascarada" (1941)
  • Opus 48A: Suite per al drama de Lérmontov "Mascarada", per a orquestra (1944)
  • Opus 48B: Suite per al drama de Lérmontov "Mascarada", per a piano (1944)
  • Opus 48C: Nocturn per a violí i piano (1948)
  • Opus 49: Música per a la pel·lícula "Salavat Iulàiev" (1941)
  • Opus 50: "Gaianè", ballet en quatre actes (1941-1942)
  • Opus 51: Música per a l'obra de N. Pogodin "Les campanes del Kremlin" (1942)
  • Opus 52: " als herois de la Guerra Patriòtica", marxa en la bemoll major, per a banda de vents (1942)
  • Opus 53: Suite introductòria per al ballet "Gaianè", per a orquestra (1943)
  • Opus 54: Segona suite per al ballet "Gaianè", per a orquestra (1943)
  • Opus 55: Tercera suite per al ballet "Gaianè", per a orquestra (1943)
  • Opus 56: Simfonia núm. 2 en mi menor, "Simfonia amb campanes" (1943)
  • Opus 57: Música per a l'obra d'A. Kron "Reconeixement detallat" (1943)
  • Opus 58: Vals coreogràfic per a piano (1944)
  • Opus 59: Fantasia de Rússia, temes per a orquestra simfònica (1944)
  • Opus 60: Himne nacional d'Armènia soviètica, per a cors i orquestra simfònica (1944)
  • Opus 61: Tres Peces, per a dos pianos (1944)
  • Opus 62: Àlbum per a infants, llibre I, per a piano (1947)
  • Opus 63: Música per a l'obra V. Xkvarkin "L'últim dia" (1945)
  • Opus 64: Música per a la pel·lícula "El presoner núm. 217" (1945)
  • Opus 65: Concert per a violoncel i orquestra (1946)
  • Opus 66: Tres àries de concert, per a soprano i orquestra (1946)
  • Opus 67: Simfonia núm. 3 "Poema simfònic" (1947)
  • Opus 68: Música per a l'obra de M. Aliger "Un conte sobre la veritat" (1947)
  • Opus 69: Música per a l'obra d'A. Perventsev "L'encontre meridional" (1947)
  • Opus 70: Música per a la pel·lícula "La qüestió russa" (1948)
  • Opus 71: Oda en Memòria de Lenin per a orquestra (1948)
  • Opus 72: Música per al documental "Vladímir Ilitx Lenin" (1948-1949)
  • Opus 73: Música per a l'obra de S. Mikhalkov "Ilià Golovin" (1949)
  • Opus 74: Música per a la pel·lícula "La batalla de Stalingrad" (1949)
  • Opus 74A: Suite per a la pel·lícula "La batalla de Stalingrad", per a orquestra (1949)
  • Opus 75: Poema Triomfal (poema festiu) en re major, per a orquestra (1950)
  • Opus 76: Música per a la pel·lícula "Ells tenen un país natal" (1950)
  • Opus 77: Música per a la pel·lícula "Missió secreta" (1950)
  • Opus 78: Música para a pel·lícula "Almirall Uixakov" (1953)
  • Opus 79: Música per a la pel·lícula "Vaixells bombardejant els bastions" (1953)
  • Opus 80: Música per a l'obra d'A. Iakobson "L'àngel protector de Nebraska" (1953)
  • Opus 81: Música per a l'obra d'I. Txepurin "Rierol de primavera" (1953)
  • Opus 82: Espàrtac, ballet en quatre actes (1950-1954)
  • Opus 82A: Introducció Suite per al ballet "Espàrtac" per a orquestra (1955)
  • Opus 82B: Segona Suite per al ballet "Espàrtac" per a orquestra (1955)
  • Opus 82C: Tercera Suite per al ballet "Espàrtac" per a orquestra (1955)
  • Opus 82D: Imatges simfòniques per a les escenes quatre i cinc del ballet "Espàrtac" (1955)
  • Opus 82E: Imatges simfòniques per a l'escena nou del ballet "Espàrtac" (1955)
  • Opus 83: Música per a l'obra de B. Lavrénev "Lérmontov" (1954)
  • Opus 84: Música per a la tragèdia de W. Shakespeare "Macbeth" (1955)
  • Opus 85: Música per a la pel·lícula "Saltanat" (1955)
  • Opus 86: Música per a la pel·lícula "La foguera de la immortalitat" (1956)
  • Opus 87: Música per a la pel·lícula "Otel·lo" (1956)
  • Opus 87A: Suite per a la pel·lícula "Otel·lo" per a orquestra (1956)
  • Opus 88: Oda a l'alegria, cantata per a mezzosoprano, cors mixtos, conjunt de violinistes, conjunt d'arpes i orquestra (1956)
  • Opus 89: "Gaianè", ballet en tres actes (1957)
  • Opus 90: Música per a la pel·lícula "El duel" (1957)
  • Opus 91: Obertura de salutació, en re bemoll major, per a orquestra (1958)
  • Opus 92: Música per a la tragèdia de W. Shakespeare "El rei Lear" (1958)
  • Opus 93: Sonatina en do major, per a piano (1958)
  • Opus 94: Suite per a la música de l'obra de Lavrénev "Lérmontov", per a orquestra (1959)
  • Opus 95: Sonata en mi bemoll major per a piano (1961)
  • Opus 96: Concert-rapsòdia en si bemoll menor, per a violí i orquestra (1961)
  • Opus 97: Balada per a mare Pàtria, per a contrabaix i orquestra (1961)
  • Opus 98: Música per a la pel·lícula "El Tocsin de la pau" (1962)
  • Opus 99: Concert-rapsòdia per a violoncel i orquestra (1963)
  • Opus 100: Àlbum per a infants, llibre II per a piano (1964-1965)
  • Opus 101: Recitatius i Fugues per a piano (1966)
  • Opus 102: Concert-rapsòdia per a piano i orquestra en re bemoll major (1967)
  • Opus 102A: Arranjament del Concert-rapsòdia en re bemoll major, per a dos pianos
  • Opus 103: Marxa de la milícia soviètica en mi bemoll major (1973)
  • Opus 104: Sonata-fantasia en do major, per a violoncel sol (1974)
  • Opus 105: Fanfàrries triomfals en fa major, per a trompetes i bateria (1975)
  • Opus 106: Sonata-monòleg, per a violí sol (1975)
  • Opus 107: Sonata-cançó, per a viola sola (1976)
  • Opus 108: Vocalise en do major, per a piano (1978)

Premis i condecoracions

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ "Նա ազգային առաջին բալետի, սիմֆոնիայի, գործիքային կոնցերտների հեղինակն է, հայկ. կինոերաժշտության հիմնադիրը:" És l'autor del primer ballet, simfonia, concert i la primera banda sonora de cinema nacional armènia.[2]
    "В 1939 году Арам Хачатурян сочинил музыку к первому армянскому балету «Счастье»." El 1939, Aram Khatxaturian va escriure la música per al primer ballet armènia, Felicitat.[3]
  2. ↑ A 5:15: "Это селение Коджори, под Тбилиси, км 20. Я в Коджорах родился."[9]
  1. ↑ Bakst, 1977, p. 339.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Geodakyan, 1979, p. 19.
  3. ↑ «Гаянэ» (en rus). Mariinsky Theatre, 22-07-2014. Arxivat de l'original el 17 August 2014.
  4. ↑ Frolova-Walker, 1998, p. 371.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Geodakyan, 1979, p. 18.
  6. ↑ , 18 November 2013. 
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 «Хачатурян Арам Ильич [Khachaturian Aram Ilyich]» (en rus). Moscow Conservatory. Arxivat de l'original el 15 August 2014.
  8. ↑ Cramer, Alfred W.. Musicians and Composers of the 20th Century-Volume 3. Salem Press, 2009, p. 766. ISBN 9781587655159. 
  9. ↑ «Арам Хачатурян (1977)» (en rus). Gosteleradiofond, 19-05-2020. Arxivat de l'original el 24 February 2022. [Consulta: 24 febrer 2022].
  10. ↑ 10,0 10,1 «Family tree». Virtual Museum of Aram Khachaturian. Arxivat de l'original el 12 March 2014.
  11. ↑ «Ովքեր են ապրում Թբիլիսիի այն տանը, որտեղ ապրել է Արամ Խաչատրյանը, ինչ են պատմում նրանք. մանրամասներ (լուսանկարներ)» (en armeni). The Armenian Times, 22-09-2020.
  12. ↑ (via Noyan Tapan) «Khachaturian Memorial Plaque Put Up in Tbilisi – Asbarez.com». Asbarez. (via Noyan Tapan), 11-06-1999.
  13. ↑ «A memorial plaque of the famous composer Aram Khachaturian was opened in Tbilisi». tbsakrebulo.gov.ge. Tbilisi City Assembly. Arxivat de l'original el 9 January 2024.
  14. ↑ «Arayik Harutyunyan attends the opening ceremony of the memorial plaque dedicated to Aram Khachatryan in Tbilisi». gov.am. Government of Armenia, 27-11-2023. Arxivat de l'original el 9 January 2024.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Tomoff, 2006, p. 34.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 Pritsker 2003
  17. ↑ 17,0 17,1 Orga 1997
  18. ↑ Minahan, James. The Former Soviet Union's Diverse Peoples: A Reference Sourcebook. Santa Barbara, California: ABC-CLIO, 2004, p. 160. ISBN 9781576078235. 
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 Encyclopedia of World Biography 2004
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 «Биография Арама Хачатуряна [Aram Khachaturian's biography]» (en rus). RIA Novosti, 06-06-2013. Arxivat de l'original el 13 March 2014.
  21. ↑ Shneerson, 1959, p. 24.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 22,6 Harvard Biographical Dictionary of Music 1996, p. 445
  23. ↑ Shneerson, 1959, p. 25.
  24. ↑ Shneerson, 1959, p. 29.
  25. ↑ 25,0 25,1 Encyclopedia of Music in the 20th Century 2013
  26. ↑ Frolova-Walker, Marina. Stalin's Music Prize: Soviet Culture and Politics. Yale University Press, 2016, p. 149–150. ISBN 9780300208849. 
  27. ↑ Tomoff, 2006, p. 34–35.
  28. ↑ Steyn, 2009, p. 11.
  29. ↑ Yuzefovich, 1985, p. 127.
  30. ↑ Frolova-Walker, 2016, p. 150.
  31. ↑ Slonimsky, Nicolas The Slavonic and East European Review, 3, 4, 1944, pàg. 15. DOI: 10.2307/3020186. JSTOR: 3020186.
  32. ↑ 32,0 32,1 Fay, Laurel E. Shostakovich: A Life. New York: Oxford University Press, 2005, p. 155–157, 160. ISBN 9780195182514. 
  33. ↑ McSmith, Andy. Fear and the Muse Kept Watch, The Russian Masters – from Akhmatova and Pasternak to Shostakovich and Eisenstein – Under Stalin. New York: New Press, 2015, p. 267. ISBN 978-1-59558-056-6. 
  34. ↑ Mazullo, Mark. Shostakovich's Preludes and Fugues: Contexts, Style, Performance. New Haven, Connecticut: Yale University Press, 2010, p. 14. ISBN 9780300149432. 
  35. ↑ Yuzefovich, 1985, p. 191.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 Johnston, AllMusic 2005
  37. ↑ 37,0 37,1 37,2 Current Biography Yearbook 1949
  38. ↑ «Music Freedom and Why Dictators Fear It». The New York Times, 23-08-1981.
  39. ↑ Fainsod, Merle Problems of Communism, 3, 2, 3-1954, pàg. 10.
  40. ↑ New York Times obituary, 1978.
  41. ↑ «Khachaturian Aram». Yerevan State University Institute for Armenian Studies. Arxivat de l'original el 13 March 2014.
  42. ↑ The Musical Times 1978
  1. ↑ Una placa commemorativa només en georgià.[11] was placed in 1999.[12] It was replaced with a trilingual one (Georgian, Armenian, English) in 2023.[13][14]

Bibliografia

[modifica]

Llibres i capítols de llibres

[modifica]

Articles de diccionari i enciclopèdia

[modifica]

Articles de revista

[modifica]

Articles de diari

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aram Khatxaturian
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Aram_Khatxaturian&oldid=34112833»