Casino de Manresa

Infotaula edifici Casino de Manresa
Dades
Tipus	Edifici
Arquitecte	Ignasi Oms i Ponsa
Construcció	1906
Construcció	1906-1909
Característiques
Estil arquitectònic	modernisme català modernisme
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Manresa (Bages)
Localització	Passeig de Pere III, 27
41° 43′ 38″ N, 1° 49′ 24″ E
Bé cultural d'interès nacional
Tipus	monument històric
Codi BCIN	156-MH
Codi BIC	RI-51-0004409
Id. IPAC	167
Activitat
Propietat de	Ajuntament de Manresa

El Casino de Manresa és un edifici modernista situat al punt més cèntric del passeig de Pere III de Manresa (Bages), obra d'Ignasi Oms i Ponsa. Va ser durant molts anys seu del centre social de la burgesia de la ciutat. Actualment és la seu de la Biblioteca Comarcal. És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Descripció

Façana del Casino de Manresa al Passeig Pere III de Manresa

El Casino està ubicat al centre neuràlgic de la població i ocupa un solar de 66.000 pams quadrats. És un edifici de grans dimensions, amb la façana alineada al Passeig, de planta rectangular i simètrica, que consta de semi-soterrani, entresòl i principal. És format per tres cossos, el central més destacat i els laterals perpendiculars a ell, articulats per dues escales situades als dos costats del cos central, el qual s'avança formant una tribuna semicircular. Les façanes són de composició simètrica, amb una gran profusió d'elements decoratius de tipus historicista, classicista i floral. La façana principal i la posterior estaven rodejades per uns jardins que ocupaven 84.000 pams quadrats.

L'edifici no fou totalment acabat, ni es respectà plenament el projecte original. L'entresol és una modificació que s'adiu poc amb la resta de l'edifici, feta l'any 1917 per l'arquitecte Josep Firmat a fi d'instal·lar-hi un bar. El 1919 fou inaugurada la terrassa que dona al Passeig. En la sala principal de l'ala sud, l'única que s'acabà d'acord amb el projecte, es pot apreciar, tot i el seu deteriorament, la rica decoració de tipus eclèctic i modernista. Molts dels elements decoratius, tant interiors com exteriors, restaren sense acabar. En el decurs dels darrers anys s'han dut a terme diverses obres de reforma i rehabilitació de l'edifici.

Història

L'edifici fou bastit l'any 1906 per l'arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa, deixeble de Domènech i Montaner. El 1917 es du a terme una reforma i s'inaugura el saló-cafè decorat per Firmat i el 1919 es construeix la nova terrassa (l'actual). Per desgràcia, l'edifici no s'acabà i restà en un estat de conservació força llastimós durant uns anys. El 1970 començà una llarga batalla per evitar-ne l'enderroc. Finalment, el 1985 els propietaris el van cedir a l'ajuntament de la ciutat, a condició que els permeti l'explotació comercial de certes zones de l'edifici, així com la construcció d'un edifici d'oficines i d'un pàrquing en el que havia estat el jardí posterior. Al mateix temps, l'Ajuntament n'ha cedit l'ús a la Generalitat de Catalunya perquè hi instal·li alguns serveis.

Referències literàries

Joaquim Amat-Piniella va publicar la novel·la El Casino dels Senyors el 1956, per a la redacció de la qual s'inspirà en aquest casino i el grup social que el freqüentava. Aquesta novel·la va provocar la ira de certes personalitats manresanes, que s'hi van sentir al·ludides. Aquest n'és un fragment ben representatiu:

«

En obrir una de les finestres de la saleta, on tantes hores havia passat en la contemplació de les partides d'escacs o fent de badoc de les manilles aferrissades, se m'aparegué el jardí, com una gran catifa sota els meus ulls. D'arbres, feia temps que no en veia, i em van semblar meravellosament bells, en llur infinita gamma de verds. Al centre, la pista cimentada, de tennis, continuava essent una bestiesa més de les moltes que demostra el esnobisme humà. Sempre ho havia cregut així. Que era pura ximpleria eliminar passeigs i arbres i arbusts i parterres florejats, posant-hi a canvi una pista grisa, voltada de filat com una gàbia, únicament perquè uns quants nois i noies de casa bona poguessin lluir els vestits blancs, mentre tornaven pilotetes blanques amb llurs flamants raquetes originàriament angleses. Venint d'un món on cap vanitat no compta, encara em va semblar més grotesc, tot allò. No hi havia dubte, però, que en un Casino com cal, on els socis van a fer el senyor, els fills dels socis no podien ignorar que això del tennis es porta molt als balnearis i casinos d'arreu del món. Amb l'avantatge que a la ciutat la presumpció sortia a més bon preu. No em toca pas a mi millorar les coses; a més, comprenc ara millor que mai que la vanitat és un dels motors que fan anar endavant el carro de la Humanitat.

»

Josep Maria Espinàs també va reflexionar, en un to més assagístic, sobre el paper que jugava aquest casino dins la societat manresana:

«

Entre els llocs d'esbargiment, el Casino té característiques pròpies. El Casino de Manresa és un edifici sorprenent, d'uns setanta metres de façana en el passeig, que sembla excessiu per a la ciutat. Entrar-hi i sentir-s'hi sol és tot u. L'hem recorregut sense trobar-hi ningú —ni a la porta, ni al jardí, ni als grans salons—, però admirant-ne les dimensions. En una segona expedició hem tingut més èxit, car dues sales de l'edifici estan ocupades per un cafè, billars i taules. Reservat per als socis, el Casino dels senyors perpetua una vida de pols lent, com esbalaït pel volum de les pedres. Els quatre balls típics anuals n'asseguren la respiració social, i el tennis li dona una nota de joventut. Ens parlen del problema de les quotes, que eren de deu pessetes mensuals el 1936 i que avui es limiten a vint-i-cinc. Un hom no s'explicaria, considerant tots els problemes amb què topa aquesta Societat, per què Manresa va bastir un edifici tan ambiciós —un dels millors de Catalunya—, si no sabés que en altres temps el joc li va donar una vida pública, una animació i un atractiu que amb el joc desaparegué.

»

Per la seua banda, Vicenç Prat i Brunet, també en va fer esment:

«

A un nivell més elevat, justament elevat, destaca la terrassa del Casino, d'aquest bell casino que la gent sens dubte per ganes de motejar en diu Casino dels Senyors. Aquesta hora és el punt dolç, d'aquella casa. Ben repapat, un hom té la sensació real d'una superioritat afalagadora, i pot lliurar-se, si l'afany d'alternar no li abelleix, a pensaments lleugers mentre esmicoteja un sucre o tira boletes de paper a l'asfalt. De tant en tant saluda expressivament un peató vagament íntim. A baix, no pareu de veure la gent que murmura i retalla la levita dels seus amb una benevolència i una mala intenció proporcionades. Els enamorats no saben què dir-se i mentre ell no té més remei que fer-se cirar les sabates, ella esquinça acompassadament el vano. Les dones tenen els ulls una mica cansats i es fan cobejables. Els homes diuen per a fer una cosa o altra, mal dels governants. Aneu passant el rosari de la tafaneria a través dels vianants que s'arrosseguen avall amb una indiferent expectació. Uns infants cofois del seu trajo grotesc, pregonen escandalosament una oculta tragèdia.

»

Enllaços externs

• Manresa. Biblioteca del Casino - Diputació de Barcelona Arxivat 2016-01-19 a Wayback Machine. (català)
• Endrets. Geografia Literària dels Països Catalans (català)