Centre clandestí de detenció
Es coneixen com a centres clandestins de detenció (centros clandestinos de detención o centros clandestinos de desaparición y tortura en castellà)[1] els diversos centres que va utilitzar el Procés de Reorganització Nacional —l'última dictadura militar que va patir l'Argentina, que va governar de facto el país des de 1976 fins al 1983— per tal d'amagar els desapareguts, els quals eren objecte de tota mena de vexacions (des de la violació fins a la tortura) amb l'objectiu de minar la seva moral i traure'ls informació sobre les activitats de qualsevol persona o organització que pogués estar en contra del govern.
A l'informe Nunca Más es recull una relació de desenes de centres clandestins de detenció (CCD),[2] llocs pels quals en van passar prop a 30 000 persones que a dies d'ara resten desaparegudes. Segons el darrer informe de la Secretaria de Drets Humans lliurat a l'ONU, hi va haver mig miler de centres clandestins de detenció.[3]
Bibliografia
[modifica]- Calveiro, Pilar. Poder y desaparición. Los campos de concentración en Argentina. Buenos Aires: Colihue, 1998. ISBN 950-581-185-3.
- Comisión Nacional sobre la Desaparición de las Personas. Nunca Más. Buenos Aires: Eudeba, 1984. ISBN 950-23-0111-0 [1].
- Presidencia de la Nación Argentina. «24 de març: del horror a la esperanza». A: Amnistía Internacional denuncia a la Junta. Buenos Aires: Presidencia de la Nación, 2006. [2]. Consultada el 09/04/2006.
Referències
[modifica]- ↑ «Nunca más». [Consulta: 5 agost 2018].
- ↑ diariopublicable.com. «Centros clandestinos de detención y su ubicación» (en anglès). Arxivat de l'original el 2017-08-29. [Consulta: 5 agost 2018].
- ↑ UN RELEVAMIENTO DE LA SECRETARIA DE DERECHOS HUMANOS PARA LAS NACIONES UNIDAS. Unas 500 cárceles clandestinas, en el mapa de la represión de la dictadura. Article a Clarín
Enllaços externs
[modifica]