Vés al contingut

Diòcesi de Cadis i Ceuta

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaDiòcesi de Cadis i Ceuta
Diœcesis Gadicensis et Septensis
Imatge
Catedral de Cadis
Tipusbisbat catòlic i diòcesi sufragània Modifica el valor a Wikidata
Localització
Map
 36° 32′ N, 6° 18′ O / 36.53°N,6.3°O / 36.53; -6.3
Espanya
Andalusia Part de la província de Cadis
Ceuta Ceuta
Parròquies118
Conté la subdivisió
Població humana
Població797.800 (2019) Modifica el valor a Wikidata (211,51 hab./km²)
Llengua utilitzadacastellà Modifica el valor a Wikidata
Religióritu romà
Geografia
Part de
Juan Asenjo Pelegrina (Arquebisbe de Sevilla)
Superfície3.772 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
bisbat d'Asidonia-Jerez, nord
bisbat de Gibraltar, sud-est
bisbat de Màlaga, est
arquebisbat de Tànger, sud Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
Creació5 de febrer de 1241 (com a diòcesi de Cadis)
5 de setembre de 1851 (com a diòcesi de Cadis i Ceuta)
CatedralCatedral de Santa Cruz sobre el Mar
Catedral de la Asunción de Ceuta
Organització política
• BisbeRafael Zornoza Boy
Lloc webWeb de la diòcesi


La diòcesi de Cadis i Ceuta, en llatí, Dioecesis Gadicensis et Septensis, és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Sevilla. Comprèn el sud de la província de Cadis, al sud de la península Ibèrica, prenent com a frontera natural el curs del riu Guadalete. Abastant la major part de la província, el seu territori comprèn La Janda, el Camp de Gibraltar, la ciutat de Ceuta i gran part de la Bahía de Cádiz, exceptuant la major part de la zona urbana i nord de El Puerto de Santa María. Té una zona extensa de costa i una altra de caràcter rural i interior.

La catedral de l'Assumpció de Maria a Ceuta.
El santuari Santa María de África, patrona de Ceuta.

La meitat nord de la província es troba enquadrada en la diòcesi d'Asidonia-Jerez, escindida de l'arxidiòcesi de Sevilla el 1980.

Territori

[modifica]

La diòcesi comprèn la part meridional de la província de Cadis i l'exclavament de Ceuta. En formen part de la diòcesi els següents municipis: Alcalá de los Gazules, Algesires, Barbate, Los Barrios, Benalup-Casas Viejas, Cadis, Castellar de la Frontera, Ceuta, Chiclana de la Frontera, Conil de la Frontera, Jimena de la Frontera, La Línea de la Concepción, Medina-Sidonia, Paterna de Rivera, Puerto Real, San Fernando, San Roque, Tarifa i Vejer de la Frontera.[1]

La seu bisbal és a la ciutat de Cadis, on s'hi troba la catedral de la Santa Creu. La catedral de Ceuta és dedicada a l'Assumpció de la Verge.

El territori comprèn 3.772 km² i se subdivideix en 118 parròquies, de les que vuit es troben a l'exclavament de Ceuta.[2]

Història

[modifica]

Diòcesi de Ceuta

[modifica]

Després de la conquesta de Ceuta pels portuguesos en 1415, la primera preocupació del rei Joan II va ser instituir-hi d'una diòcesi. Amb la butlla Romanus Pontifex del 4 d'abril de1417, el papa Martí V va encarregar als arquebisbes de Braga i Lisboa examinar la situació i els autoritzà per a procedir finalment a l'erecció de la diòcesi. Quatre anys més tard, Martí V va confirmar el nomenament del primer bisbe, Aymaro d'Aurillac, exbisbe del Marroc.

Originàriament la nova diòcesi era sufragània de l'arxidiòcesi de Lisboa, amb excepció del període 1540 - 1570, quan va ser sotmesa a l'Arxidiòcesi d'Évora. La seva competència territorial va variar diverses vegades al llarg del temps. Al principi sembla que tenia jurisdicció a tot el Regne de Fes, però era probablement només una jurisdicció teòrica. A partir de 1444 alguns territoris de la península Ibèrica van ser agregats a la diòcesi de Ceuta; en 1513 els bisbes van traslladar la seva residència a Olivença, al sud-est de Portugal, fins que, en 1570, la regió d'Olivença va ser annexada a la nova diòcesi d'Elvas. A partir d'aquest moment, la diòcesi de Ceuta es reduí al territori africà.

Per aquesta raó, el 9 de juny de 1570 el papa Pius V va decidir unir la diòcesi de Ceuta amb la de Tànger. Amb el Tractat del 16 de febrer de 1668 el territori de Ceuta es va incorporar definitivament a Espanya, posant així fi a la dominació portuguesa. Això va significar la fi de la unió amb Tànger, decidida el 6 de desembre de 1675, quan Roma va restablir la diòcesi de Ceuta, a la que van unir els territoris de la diòcesi de Tànger, que va ser suprimida. Alhora, la seu de Ceuta es va convertir en part de la província eclesiàstica de l'Arxidiòcesi de Sevilla.

Arran del Concordat entre la Santa Seu i Espanya de 1851, confirmat per la butlla Ad vicariam del Papa Pius IX de 5 de setembre de 1851,[3] la diòcesi de Ceuta es va unir a la diòcesi de Cadis, mantenint les seves estructures administratives i el capítol de la catedral. En realitat cap butlla mai ha sancionat canònicament la unió.

Inicialment els bisbes de Cadis es van negar a fer-se càrrec també de les diòcesis africanes, que va ser confiades així als vicaris capitulars així. En 1876 un acord inicial va permetre la designació d'administradors apostòlics residents amb un caràcter de bisbe i amb el títol in partibus infidelium[4] El 1879 el bisbe de Cadis va acceptar el càrrec d'administrador apostòlic de Ceuta.[5]

El 14 d'abril de 1908 la Prefectura Apostòlica del Marroc, erigida en 1630 sobre les ruïnes de l'antiga seu de Tànger, va ser elevada a Vicariat Apostòlic i de fet cessà jurisdicció dels bisbes de Ceuta al seu territori.

Diòcesi de Cadis

[modifica]

Els orígens del cristianisme en el territori de l'actual diòcesi es remunten, amb les degudes reserves, a sant Isici (o Hisci), un dels set viri apostolici que tradicionalment van portar l'Evangeli a la Hispània romana. Isici seria el fundador de la seu episcopal de Carteya prop Algesires, seu que a causa de la persecució seria transferida a l'interior a Asidonia o Assidona, avui Medina-Sidonia. D'aquesta diòcesi es coneix els noms d'alguns bisbes no només de l'època dels visigots sinó també de durant la dominació àrab, fins a 1145.[6]

Després de la reconquesta de la ciutat per a Alfons X, en 1263 va ser erigida la Diòcesi de Cadis amb butlla Excelsis del Papa Urbà IV, que li va transferir l'antic títol de bisbe d'Asidonia. El riu Guadalete va esdevenir la frontera històrica septentrional que separava la nova diòcesi del territori de l'arxidiòcesi de Sevilla, de la que es va convertir en sufragània. La prematura mort d'Urbà IV va impedir la realització d'aquesta fundació, que, però, va ser confirmada pel seu successor, Climent IV en 1266, amb el nomenament del primer bisbe, el franciscà Juan Martínez.[7] La primera catedral de la diòcesi fou l'Església de la Santa Creu.

En 1344 Alfons XI arrabassà als àrabs també la ciutat d'Algesires, que es va convertir en el seu d'una nova diòcesi, unida in persona episcopi a la de Cadis. La mesquita d'Algesires es va transformar en una catedral, amb el nom de Santa Maria de Palma; va ser destruïda pels àrabs, juntament amb tota la ciutat, en 1379. Els bisbes de Cadis portaren el doble títol fins a 1851, quan la diòcesi d'Algesires va ser suprimida pel concordat.

El 2 de novembre, 1589 el bisbe Antonio Zapata Cisneros va fundar a Cadis el Seminari diocesà, dedicat a Sant Bartomeu.[8]

El segle xviii va ser un segle de gran desenvolupament religiós i eclesiàstic de la ciutat i de la diòcesi episcopal. En 1722 el bisbe Lorenzo Armengual de la Mota va iniciar els treballs de construcció de la nova catedral, que es completarà en 1832 i es va obrir al culte el 1838. En 1749 i en 1768 per impuls del Bisbe Tomàs del Valle es van establir, respectivament, l'Hospital de Dones i l'hospital San Juan. Moltes institucions religioses van obrir la seva residència a Cadis amb la construcció de nombroses esglésies.

En el segle xix la diòcesi de Cadis va patir un període de crisi i decadència, lligat principalment a la caiguda de l'antic règim i l'inici d'un règim liberal i majoritàriament anticlerical. En 1873 l'alcalde anarquista Fermín Salvochea Álvarez va tancar algunes esglésies de Cadis.

A principis del segle XX el bisbe José María Rances y Villanueva va ser capaç de donar la diòcesi una orientació pastoral forta i moderna, centrant-se en la predicació, en la difusió de la premsa catòlica i l'acció social.

Durant el Segona República (1931) i la Guerra Civil (1936), moltes esglésies van ser saquejades i incendiades. A partir de 1933 a les fonts del Vaticà, la diòcesi apareix amb el nom actual. El 1980 va cedir una petita porció de territori a la Diòcesi d'Asidonia-Jerez.

Bisbes de Cadis i Ceuta

[modifica]

Estadístiques

[modifica]

A la fi del 2012 en la diòcesi hi havia 704.400 batejats, sobre una població de 769.800 persones, la qual cosa suposa un 91,4% del total.

any població sacerdots diaques religiosos parròquies
batejats total % total clergue
secular 		clergue
regular 		batejats por
sacerdote 		homes dones
1950 599.000 600.000 99,8 211 141 70 2.838 150 610 61
1957 565.000 573.000 98,6 257 161 96 2.198 116 908 70
1970 729.000 731.700 99,6 511 172 339 1.426 343 1.107 99
1980 707.000 757.000 93,4 222 132 90 3.184 144 810 103
1990 668.264 688.264 97,1 249 132 117 2.683 7 178 765 109
1999 684.000 708.000 96,6 241 141 100 2.838 11 150 688 109
2000 686.000 712.000 96,3 240 140 100 2.858 11 150 688 109
2001 684.000 710.000 96,3 236 136 100 2.898 11 150 688 109
2002 685.000 723.493 94,7 230 130 100 2.978 11 150 688 109
2003 692.000 724.975 95,5 236 136 100 2.932 11 150 688 109
2004 702.000 732.850 95,8 238 138 100 2.949 10 154 688 110
2006 645.000 675.320 95,5 241 141 100 2.676 9 150 688 110
2012 703.400 769.800 91,4 230 140 90 3.058 4 137 604 118

Referències

[modifica]
  1. ↑ Dal Web Arxivat 2014-03-03 a Wayback Machine. de la Conferència episcopal espanyola.
  2. ↑ Dal Web de la Conferència episcopal espanyola.
  3. ↑ Text de la butlla: Pii IX pontificis maximi Acta, parte I, vol. I, Roma 1854, pp. 303-341.
  4. ↑ Hi va haver dos bisbes in partibus, Ildefons Infante y Macías, bisbe titular de Claudiópolis d'Isàuria, i José Procesp Pozualo y Herrero, bisbe titular de Antípatris.
  5. ↑ D'acord amb elsestudis realitzats per F. Pérez i M.J. Vilar, citata en fonts bibliogràfiques, fins i tot avui dia els bisbes de Cadis són els únics administradors apostòlics de Ceuta.
  6. ↑ Manuel Barea Patrón, op. cit., pp. 19-20.
  7. ↑ José Sánchez Herrero, op. cit., p. 446.
  8. ↑ Des del web Arxivat 2013-04-05 a Wayback Machine. del seminari de Cadis i Ceuta.

 Aquest article incorpora fragments d'una publicació que està en domini públic:  «article name needed». A: Charles Herbermann. Catholic Encyclopedia. Nova York: Robert Appleton, 1913. 

Bibliografia

[modifica]

Diòcesi de Cadis

[modifica]

Diòcesi de Ceuta

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Diòcesi_de_Cadis_i_Ceuta&oldid=32188582»