Eduard VII del Regne Unit
.jpg?lang=ca)
.svg?lang=ca){kind=small}
.svg?lang=ca){kind=small}
.svg?lang=ca){kind=small}
.svg?lang=ca)
Eduard VII del Regne Unit (Palau de Buckingham, Londres, 9 de novembre de 1841 - Palau de Buckingham, Londres, 6 de maig de 1910) fou rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, emperador de l'Índia i dels Dominis Britànics d'Ultramar (1901-1911). Fou el primer monarca de la casa de Saxònia-Coburg Gotha, dirigint els destins del Regne Unit entre 1901 i 1910, i pare de l´últim, Jordi V, que assumí el cognom de Windsor el 1917. El seu període de regnat és conegut com a època eduardina.[1]
Naixement i educació
[modifica]Primer fill mascle de la reina Victòria I del Regne Unit i del príncep Albert de Saxònia-Coburg Gotha, nasqué al Palau de Buckingham el 9 de novembre de 1841.[2] Victòria era neta del rei Jordi III del Regne Unit i neboda del rei Jordi IV del Regne Unit, filla del duc de Kent, el príncep Eduard de Kent i de la princesa Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld filla del duc de Saxònia-Coburg-Saafeld.[3] El padrí d'Eduard fou el rei Frederic Guillem IV de Prússia i en família seria conegut amb el nom de Bertie.[2]
Com a fill hereu d'una reina britànica rebé immediatament els títols de duc de Cornualles i de Rothesay. El 8 de desembre de 1841 rebé el principat de Gal·les. A part dels títols anglesos, continuà portant els de príncep de Saxònia-Coburg Gotha i de duc a Saxònia, els quals havia rebut per part de pare.[4] No fou fins a l'any 1863 que renuncià als drets sobre el tron de Saxònia-Coburg Gotha en favor del seu germà el príncep Alfred del Regne Unit.[5] L'any 1853 rebé l'Orde de la Garrotera.
Rebé una educació extremadament estricta, malgrat que, a diferència de la seva germana la princesa reial Victòria del Regne Unit, fou un estudiant sense motivació i poc intel·ligent. Alguns tutors van destacar d'ell el talent per la sociabilitat, el tacte o el bon humor.[6] També rebé educació castrense.
Casament i fills
[modifica]
L'any 1861 mor el príncep consort i la reina Victòria immediatament concerta el casament del seu hereu amb la princesa Alexandra de Dinamarca, filla del rei Cristià IX de Dinamarca i de la princesa Lluïsa de Hessen-Kassel. El casament tingué lloc a la Capella de Sant Jordi del castell de Windsor. La parella s'establí a Malborough House, a Londres,[7] i compraren la residència campestre de Sandringham a Norfolk.[8] Tingueren cinc fills:
- SAR el príncep Albert Víctor del Regne Unit, duc de Clarence, nascut l'any 1864 a Windsor i mort a Londres el 1891.
- SM el rei Jordi V del Regne Unit, nascut a Londres el 1865 i mort a Sandringham el 1936. Casat el 1894 amb la princesa Maria de Teck.
- SAR la princesa reial Lluïsa del Regne Unit, duquessa de Fife, nascuda a Londres el 1867 i morta a Londres el 1931. Es casà el 1889 amb lord Fife.
- SAR la princesa Victòria del Regne Unit nascuda a Londres el 1868 i morta el 1935 a Londres.
- SM la reina Maud de Noruega, nascuda a Londres el 1869 i morta a la mateixa ciutat el 1938. Es casà el 1896 amb el príncep Cristià de Dinamarca, posteriorment elegit rei de Noruega amb el nom de Haakon VII.
Oncle d'Europa
[modifica]Al llarg dels anys, i si la seva mare Victòria I del Regne Unit i el seu sogre Cristià IX de Dinamarca eren els "avis d'Europa", ell es convertí en "l'oncle d'Europa". Efectivament era oncle directe del tsar Nicolau II de Rússia i de la tsarina Alexandre de Hessen-Darmstadt per vies diferents, del rei de Prússia i emperador d'Alemanya Guillem II, del rei de Dinamarca Frederic VIII, del rei Constantí I de Grècia, de la reina Sofia de Grècia, de la reina d'Espanya Victòria Eugènia de Battenberg, de la princesa hereva de Suècia Margarida de Connaught i finalment del rei Olav V de Noruega.
A més era oncle, germà, cosí o cunyat d'un gran nombre de prínceps, gran ducs i ducs de l'Imperi Alemany de les cases de Hannover, de Saxònia-Coburg Gotha, de Hessen-Darmstadt, de Hessen-Kassel, de Baden o de Schleswig-Holstein.
Cap d'estat
[modifica]L'any 1901 després de la mort de la seva mare es convertí en el rei Eduard VII del Regne Unit i la seva esposa en la reina Alexandra.[9] Era el segon príncep de Gal·les en arribar al tron amb més edat (concretament 59 anys; el rei Guillem IV ho havia fet amb 64)[10] i també el qui més anys havia portat el títol propi dels hereus a la corona britànica.[11]
Durant el seu regnat desenvolupà una important presència exterior a través de viatges oficials, per exemple a París el 1903, que podria haver sigut instrumental per aconseguir firmà l'Entesa francobritànica l'any 1904.[12] També tingué un paper destacat en temes militars i de marina.
Al llarg de la seva vida el rei Eduard sanejà enormement les finances de la casa reial britànica, situant-la com una de les més riques del moment (just després de la belga, la russa i l'austríaca). S'envoltà de moltes persones d'origen jueu i relacionades amb el món de la banca, com ara els Rotschild.[13]
L'any 1910 morí a Londres d'una bronquitis agreujada per un atac de cor.[14]
Referències
[modifica]- ↑ «Edward VII and the Dawn of the Edwardian Era | The Royal Mint» (en anglès britànic). [Consulta: 14 juny 2024].
- ↑ 2,0 2,1 Plumptre, 1995, p. 19.
- ↑ Ridley, 2012, p. ix.
- ↑ Ridley, 2012, p. 15.
- ↑ «Alfred, Prince, duke of Edinburgh (1844–1900), duke of Saxe-Coburg and Gotha, naval officer, and son of Queen Victoria» (en anglès). DOI: 10.1093/ref:odnb/346. [Consulta: 14 juny 2024].
- ↑ Plumptre, 1995, p. 27-28.
- ↑ Plumptre, 1995, p. 60-61.
- ↑ Plumptre, 1995, p. 90.
- ↑ Plumptre, 1995, p. 134.
- ↑ Davies, Rachael. «The 20 oldest and youngest monarchs, ahead of Charles being the oldest ever» (en anglès), 27-04-2023. [Consulta: 14 juny 2024].
- ↑ «Prince Charles becomes longest-serving Prince of Wales». The Economic Times, 09-09-2017. ISSN: 0013-0389.
- ↑ Ridley, 2012, p. 474.
- ↑ «The Collections ‹ Archivist's Choice :: The Rothschild Archive». [Consulta: 14 juny 2024].
- ↑ Plumptre, 1995, p. 254.
Bibliografia
[modifica]- Plumptre, George. Edward VII. London : Pavilion, 1995. ISBN 978-1-85793-076-4.
- Ridley, Jane. Bertie : a life of Edward VII. London : Chatto & Windus, 2012. ISBN 978-0-7011-7614-3.
 Saxona (871-1016) (1042-1066) | |
|---|---|
 Danesa (1013-1042) | |
.svg?lang=ca){kind=small} Normanda (1066-1154) | |
 Plantagenet (1154-1399) | |
 Lancaster (1399-1461) | |
 York (1461-1485) | |
 Tudor (1485-1603) | |
.svg?lang=ca){kind=small} Estuard (1603-1714) | |
.svg?lang=ca){kind=small} Hannover (1714-1901) | |
.svg?lang=ca){kind=small} Saxònia-Coburg i Gotha/Windsor (1901-…) | |
| Alpin (843-1058) | |
|---|---|
| Dunkeld (1058-1093) | |
| Balliol (1292-1296) (1332-1336) | |
 Bruce (1306-1371) | |
| Estuard (1371-1649) (1660-1714) | |
| Hannover (1714-1901) | |
| Saxònia-Coburg-Gotha (1901-…) | |
- Reis del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda
- Casa de Saxònia-Coburg-Gotha
- Nobles londinencs
- Cavallers de l'Orde Suprem de la Santíssima Anunciació
- Alumnes del Christ Church College
- Alumnes del Trinity College (Cambridge)
- Alumnes de la Universitat d'Edimburg
- Gran Creu de Cavaller de l'orde de Sant Miquel i Sant Jordi
- Gran Creu de Cavaller de l'Orde del Bany
- Cavallers de la Lligacama
- Cavallers de l'Orde de l'Elefant
- Distingits amb la Legió d'Honor
- Cavallers del Toisó d'Or
- Membres de l'orde de Sant Olaf
- Receptors de l'orde del Lleó Neerlandès
- Cavallers del Card
- Gran Creu de l'Orde de Carles III
- Morts a Londres
- Morts de bronquitis
- Morts d'infart de miocardi
- Gran Creu de l'orde del Lleó Neerlandès
- Gran Creu de la Legió d'Honor
- Naixements del 1841