Vés al contingut

Frelimo

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: FRELIMO)
Infotaula d'organitzacióFrelimo
(pt) Frente de Libertação de Moçambique Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipuspartit polític Modifica el valor a Wikidata
Ideologiamarxisme-leninisme (1977–1989) Modifica el valor a Wikidata
Alineació políticaesquerra Modifica el valor a Wikidata
Història
ReemplaçaUnió Democràtica Nacional de Moçambic
Unió Nacional Africana de Moçambic Independent
Unió Nacional Africana de Moçambic Modifica el valor a Wikidata
Creació25 juny 1962
FundadorEduardo Mondlane i Samora Machel Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Membre deInternacional Socialista Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu (1975–)
PresidènciaFilipe Nyusi Modifica el valor a Wikidata
Format per
Part deFormer Liberation Movements of Southern Africa (en) Tradueix
Internacional Socialista Modifica el valor a Wikidata
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webfrelimo.org.mz Modifica el valor a Wikidata

El Front d'Alliberament de Moçambic (Frelimo, en portuguès Frente de Libertação de Moçambique) és el partit que ha governat Moçambic des de la independència el 1975. La base de poder es troba en la minoria Shangaan.

Història

[modifica]

El Frelimo fou fundat a Dar es Salaam (Tanzània) el 25 de juny de 1962, quan tres organitzacions nacionalistes regionals - la Unió Nacional Africana de Moçambic (UNAM), la Unió Democràtica Nacional de Moçambic (União Democrática Nacional de Moçambique UDENAMO) i la Unió Nacional Africana de Moçambic Independent (UNAMI) - es van unir en una sola organització guerrillera.[1] Sota la direcció d'Eduardo Mondlane, president del Frelimo, va establir la central d'operacions a Dar es Salaam el 1962 i va lluitar per la independència del poder colonial portuguès.

Anys 60

[modifica]
Article principal: Guerra d'independència de Moçambic

En 1960 va començar el procés de desmantellar la majoria dels imperis colonials a Àfrica. En 1962 els possessions britàniques de Territori de Tanganyika i Zanzíbar (després unides com a Tanzània), Uganda, Rhodèsia van aconseguir la independència. Els tres països nous limitaven amb la possessió portuguesa: Moçambic. El règim dretà de l'Estat Nou portuguès sota el lideratge d'António de Oliveira Salazar va rebutjar reformar la tendència colonialista i va jurar mantenir la sobirania del seu país en les seves possessions estrangeres (els estats d'Angola i Cabinda, Moçambic, Guinea Bissau, Macau, Cap Verd, Timor-Leste i São Tomé i Príncipe).

Eduardo Mondlane

En la seva lluita contra les forces portugueses, el Frelimo va rebre ajuda militar de l'URSS.[2][3] Els vincles amb el bloc socialista van ser un tema delicat des del primer president del Frelimo, Eduardo Mondlane, un socialista moderat educat als Estats Units amb enllaços amb el món occidental. Mondlane va morir en 1969 a causa d'una bomba.

Samora Machel

Samora Machel i la victòria

[modifica]
Joaquim_Chissano (1972)

El successor de Mondlane va ser un marxista més radical, Samora Machel, un altre membre de l'ètnia shangaan. No obstant això, el Frelimo no va aconseguir controlar molts territoris a Moçambic durant la seva lluita contra les forces governamentals, i es va quedar amb els mètodes d'una guerra de guerrilles. Els guerrers moçambiquesos eren molt joves i actius, al contrari dels del règim portuguès que estaven dirigits per un grup de militars ancians. Fins a 1971 al voltant de la meitat de les tropes colonials eren negroafricans. Després de l'Operació Nus Gordià, una maniobra enorme en 1970, Portugal no va ser capaç de muntar més operacions a gran escala. En el 25 d'abril de 1974, una camarilla d'oficials militars en Portugal, el Moviment de les Forces Armades, van orquestrar un cop d'estat contra el primer ministre Marcelo Caetano (vegeu la Revolució dels Clavells). Els generals que es van alçar en poder van decidir canviar la política colonial de Portugal per entonar amb la tendència general d'Europa en aquells anys. Al principi el govern d'António de Spínola va pretendre fer un referèndum sobre la qüestió de la independència de Moçambic, encara que el Frelimo va continuar amb els seus atacs, arruïnant la votació. Les forces colonials es van replegar llavors del nord del país, i es van assentar a la regió costanera del sud al voltant de la capital: Lourenço Marques.

El juny de 1974 es va formar a Lourenço Marques un nou moviment, el Grup Unit de Moçambic (GUMO) que representava els interessos del sud, però el Frelimo va refusar tota negociació i va tenir el suport dels militars portuguesos del Moviment de les Forces Armades. Alhora Portugal negociava amb el Frelimo a Moçambic i amb els grups guerrillers MPLA, UNITA, i FNLA en Angola per acordar les dates d'independència. El 8 de setembre de 1974, el govern portuguès i el Frelimo van arribar a un cessament del foc, i el 25 de juny de 1975, el 13è aniversari de la fundació del Frelimo, Moçambic va proclamar la independència.

Amb una política d'afebliment i intimidació, els líders opositors foren empresonats i executats sense judici, com fou el cas d'Uria Simango i la seva esposa Celina, a més d'altres dissidents prominents del FRELIMO, incloent-hi Paulo Gumane i Adelino Gwambe, ex-líders d'UDENAMO

Guerra civil: el sorgiment de la RENAMO

[modifica]
Vegeu també: Guerra Civil de Moçambic

En comptes d'acabar la història sagnant de Moçambic, la independència del país solament va anunciar el començament d'una era de vessament de sang típica de l'Àfrica poscolonial. Moçambic s'envoltava en 1975 amb Tanzània, Swazilàndia i Zàmbia, però també amb dos països sota governs de minoria blanca: Rhodèsia i Sud-àfrica. Tots dos estats eren hostils a les polítiques marxistes de Samora Machel i al règim similar d'Agostinho Neto a Angola. Abans de la independència de Moçambic, no existien alternatives viables al Frelimo, i el grup gaudia del suport popular dels moçambiquesos. Després de la independència, els enemics del moviment a Rhodèsia i Sud-àfrica van reclutar moçambiquesos contraris al Frelimo i van començar a armar-los. Aquests es van anomenar Resistència Nacional de Moçambic o «RENAMO». El primer comandant de la RENAMO va ser un guerrer ex-frelimista anomenat André Matsangaissa, que va ser assassinat en 1979.

La guerra entre el govern del Frelimo i la guerrilla de la RENAMO va ser una de les més sagnants de la història d'Àfrica. Se sabia que encara que la RENAMO era fortament anticomunista i va exercir pressions en la CIA per obtenir suport nord-americà, la guerra moçambiquesa era un conflicte d'interès mínim per als Estats Units.[4] En 1984 Moçambic va signar el Tractat de Nkomati amb el govern racista de Sud-àfrica, un acord en què el govern de Frelimo va prometre suspendre la seva ajuda al ANC a canvi d'un cessament similar dels vincles sud-africans amb la RENAMO. Però l'acord no va tenir efecte, a causa de violacions d'aquest tractat per ambdues parts.[5]

El 19 d'octubre de 1986 Machel va morir amb 34 persones del seu seguici en un accident d'avió sobre la Serralada Lebombo en una zona fronterera entre Moçambic, Sud-àfrica i Swazilàndia. El seu successor va ser Joaquim Chissano. En 1992, amb la mediació de membres de l'organització catòlica Comunitat de Sant'Egidio, el govern del Frelimo i els rebels de la RENAMO van acordar un pla de pau per fases. El pacte va ser estat supervisat per una força de l'ONU, ONUMOZ, fins a 1994. El Govern de Resistència Nacional, un govern en l'exili creat per la RENAMO, es va dissoldre, juntament amb el braç militar de la RENAMO. El congrés de l'abril del 1993 va adoptar una nova bandera que l'assenyalava com a partit revolucionari.

Bandera del Frelimo del 1983 al 1997

Eleccions

[modifica]

En 1994, Moçambic celebrava les seves primeres eleccions multipartidistes, en les quals Chissano (Frelimo) va guanyar en la votació presidencial amb un 53,3% dels vots (Afonso Dhlakama, el seu oponent de la RENAMO, va obtenir 33,7% dels vots).

En les segones eleccions de 1999, Chissano s'enfrontava de nou contra Dhlakama i va tornar a guanyar, però amb un avantatge menor, del 52,3% contra el 47,7% de vots enfront de Dhlakama. En 2004, Chissano es va retirar de la política i va ser succeït per Armando Guebuza, un ministre als governs de Chissano i un reeixit home de negocis. Guebuza va aconseguir una victòria aclaparadora, guanyant amb un 63,7% dels vots enfront del 31,7% de vots favorables a Dhlakama.

Presidents moçambiquesos pel FRELIMO

[modifica]

Altres membres destacats

[modifica]
  • José Ibraimo Abudo, ministre de justícia des de 1994
  • Basilio Muhate, Cap de les joventuts de FRELIMO des de 2010
  • Sharfudine Khan, ambaixador de Moçambic (després de l'alliberament)

Assemblea de la República

[modifica]
Any electoral Vots % Escons +/− Notes
1977 Sense dades Sense dades
210 / 210
 Elecció de la RP de Moçambic
1986 Sense dades Sense dades
249 / 259
 Augment 39 Elecció de la RP de Moçambic
1994 2,115,793 44.3
129 / 250
 Disminució120 Inici d'eleccions multipartidistes
1999 2,005,713 48.5
133 / 250
 Augment 4
2004 1,889,054 62.0
160 / 250
 Augment 27
2009 2,907,335 74.7
191 / 250
 Augment 31
2014 2,575,995 55.9
144 / 250
 Disminució 47
2019 4,323,298 71.3
184 / 250
 Augment 40

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Malyn Newitt, A History of Mozambique, 1995, p. 541
  2. ↑ Kenneth W. Grundy, Guerrilla Struggle in Africa: An Analysis and Preview, New York: Grossman Publishers, 1971, p. 51
  3. ↑ Brig. Michael Calvert, Counter-Insurgency in Mozambique in Journal of the Royal United Services Institute, no. 118, 1973
  4. ↑ Scott, James M.Deciding to Intervene. Duke University Press, 2002
  5. ↑ Msabaha, Ibrahim S. R., and Shaw, Timothy M (eds.). Confrontation and Liberation in Southern Africa: Regional Directions after the Nkomati Accord (Westview Press, Boulder, Colorado, 1987).

Bibliografia

[modifica]
  • Basto, Maria-Benedita, "Writing a Nation or Writing a Culture? Frelimo and Nationalism During the Mozambican Liberation War" in Eric Morier-Genoud (ed.) Sure Road? Nationalisms in Angola, Guinea-Bissau and Mozambique (Leiden: Brill, 2012).
  • Bowen, Merle. The State Against the Peasantry: Rural Struggles in Colonial and Postcolonial Mozambique. Charlottesville, Virginia: University Press Of Virginia, 2000.
  • Derluguian, Georgi, "The Social Origins of Good and Bad Governance: Re-interpreting the 1968 Schism in Frelimo" in Eric Morier-Genoud (ed.) Sure Road? Nationalisms in Angola, Guinea-Bissau and Mozambique (Leiden: Brill, 2012).
  • Morier-Genoud, Eric, “Mozambique since 1989: Shaping democracy after Socialism” in A.R.Mustapha & L.Whitfield (eds), Turning Points in African Democracy (Oxford: James Currey, 2009), pp. 153–166
  • Opello, Walter C. "Pluralism and elite conflict in an independence movement: FRELIMO in the 1960s", Journal of Southern African Studies, Volume 2, Issue 1, 1975
  • Simpson, Mark, "Foreign and Domestic Factors in the Transformation of Frelimo", Journal of Modern African Studies, Volume 31, no.02, June 1993, pp 309–337
  • Sumich, Jason, "The Party and the State: Frelimo and Social Stratification in Post-socialist Mozambique", Development and Change, Volume 41, no. 4, July 2010, pp. 679–698

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Frelimo
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Frelimo&oldid=32852199»