Nepotisme
El nepotisme és el fenomen d'atorgar beneficis des d'una posició de poder a parents, sigui per proporcionar béns, càrrecs o prebendes i altres avantatges,[1] sovint sense tenir en compte les seves capacitats i el seu valor personal.[2] Prové de l'àmbit de l'administració papal de l'Església catòlica,[1] però el mot es va generalitzar per a qualsevol abús de poder a favor de familiars o amics.[3] Quan el favoritisme toca amics, es parla també d'amiguisme.[4]
El judici de valor o la condemna moral d'aquesta pràctica difereix d'una societat a l'altre. Als governs de França i Espanya, per exemple, ministres i diputats, que solen atorgar llocs de treball, ficticis o reals, a la parella i altres familiars.[5] En canvi, a Dinamarca és impensable que el fill o germà d'un alt càrrec treballi al govern.[6]
El nepotisme sembla de tots els temps, però és emblemàtic de la ideologia de classe de la noblesa tradicional del segle xx, que l'enmarca, junt amb el proteccionisme familiar, l'idealhonestedat, l'amor a la pàtria i a la terra i una religiositat tradicional.[7]
És una pràctica habitual en negocis familiars[8] i en monarquies. En canvi, en sistemes definits com a meritocràtics, és a dir, que diiuen que valoren la competència professional per damunt d'amics de confiança, matrimonis i vincles de sang, el nepotisme oficialment és vilipendiat com corrupció, que pot anar junts amb suborn i clientelisme.
Origen del mot
[modifica]El mot «nepotisme», és un préstec del baix llatí nepotismus.[9] l seu torn prové del llatí clàssic nepos (genitiu: nepotis) i el sufix llatí -ismus (doctrina o particularitat pròpia al subjecte).[10]
El 1122, en conseqüència del Concordat de Worms es va prohibir que els sacerdots de l'Església Catòlica tinguessin descendència. Fet la llei, fet la trampa, la solució era el nepotisme: «si el meu fill no pot ser bisbe, que ho sigui el meu nebot».[11] Els fills de papes i altres prominents, per definició il·legítims, van esdevenir nebots, en assignar les a la família de germans o germanes, i van esdevenir això mateix cardenals o rebre altres càrrecs. Entre molts altres, és famós el nepotisme de la dinastia papal dels Borja, d'origen valencià. Els nombrosos parents col·locats pel primer d'ells, Calixt III, a la cort pontifícia, foren coneguts a Roma com «i catalani».[12][13]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «nepotisme (història)». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia. [Consulta: 11 juliol 2022].
- ↑ «nepotisme». A: Diccionari de sociologia, 2019-2021 (Diccionaris en línia núm 269 editorial= TERMCAT, centre de terminologia) [Consulta: 11 juliol 2022].
- ↑ «nepotisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia. [Consulta: 11 juliol 2022].
- ↑ «amiguisme | enciclopedia.cat». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia. [Consulta: 11 juliol 2022].
- ↑ Mandonnet, Eric «Ces élus qui embauchent leur conjoint, leurs enfants, leurs ex...» (en francès). L'espress, 15-07-2013.
- ↑ Coromines i Calders, Diana. Viatge al cor de la bona governança. BonPort Edicions, 2015. ISBN 9788494165160.
- ↑ Reig Armero, Ramir; Picó, Josep. Feixistes, rojos i capellans: Església i societat al País Valencià (1940-1977). edicions Universitat de València, 2004]. ISBN 9788437059259.
- ↑ Ropero, Javier García. «Contratar un familiar, entre la confianza y el nepotismo» (en castellà), 13-01-2017. [Consulta: 25 gener 2022].
- ↑ Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «nebot. III derivatiu cult: nepotisme». A: Diccionari etimològic. 2004, 4a edició, 1996, p. 628. ISBN 9788441225169.
- ↑ Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «-isme». A: Diccionari etimològic. 2004, 4a edició, 1996, p. 510. ISBN 9788441225169.
- ↑ «16. Reforma Gregoriana i les croades (1050-1150)». Història medieval. Universitat Autònoma de Barcelona. [Consulta: 11 juliol 2022].
- ↑ «La paraula del dia: Nepotisme». Levante EMC, 08-02-2017.
- ↑ Janer, Antoni «El nepotisme i els papes». Bloc de Sàpiens, 16-03-2013.