Tabànids
Tabanidae  | |
|---|---|
 Tabanus | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Arthropoda |
| Classe | Insecta |
| Ordre | Diptera |
| Subordre | Brachycera |
| Infraordre | Tabanomorpha |
| Família | Tabanidae Latreille, 1802 |
| Gènere | |
Tal com es llista a ITIS:
No classificat | |
.svg?lang=ca){kind=icon}
Els tabànids (Tabanidae) són una família de dípters braquícers de l'infraordre dels tabanomorfs conegut popularment com a tàvecs, taves/tàvens,[1] tavans, tabals o mosques de bou. Sovint es consideren plagues a causa de les mossegades que solen infligir. Tenen un vol molt sorollós. També són pol·linitzadors importants de les flors, especialment a Sud-àfrica. Els tàvecs són cosmopolites, essent solament absents a les latituds extremes del nord i del sud. Segons les darreres estimacions conté 156 gèneres i 4434 espècies.[2]
Taxonomia
[modifica]S'han establert tres subfamílies majors:
Zophina, gènere de classificació incerta, s'ha classificat a dins dels Pangoniinae.
Dos tipus ben coneguts són els tàvecs del gènere Tabanus Linnaeus, 1758 i el gènere Chrysops Meigen, 1802. Tots dos gèneres denominen les seves subfamílies.
Morfologia
[modifica]Els sexes en els adults es poden diferenciar perquè els ulls son junts sobre el cap en els mascles i separats en les femelles. Les antenes tenen 3 segments. El segment terminal és anul·lat. Els ocels són absents. Els palps maxil·lars tenen un o dos segments. Els ulls són grans i generalment iridescents sovint adjacents a la base de les antenes. [3]
Cicle vital
[modifica]Són holometàbols, presentant fases larvals i adultes diferenciades. Les postes solen ser massives, de 100 a 1.000 ous cilíndrics, que mesuren 1 - 2,5 mm. Ponen els ous prop de zones riques en vegetació i molt sovint també humides,[4] que es desclouen en uns 5 dies o una setmana sorgint-ne una larva hemicefàlica amb 11-12 segments per sota el cèfalon, que passen per 5 a 9 estadis larvaris abans de fer la pupa.[5] En les espècies més grosses aquesta fase pot durar fins a tres anys.[4] Les larves poden ser aquàtiques, semi-aquàtiques o terrestres. Respiren a través d'un sifó (espiracle) posterior. Les larves s'alimenten de matèria orgànica (p. ex.: Chrysops) o són carnívores o caníbals (Tabanus spp.) principalment d'invertebrats que viuen enterrats en aquests ambients humits.
Quan ha de crear la pupa l'animal sol migrar menys de 10 cm cercant un lloc més sec. La pupa és d'un color marronós amb l'extrem apical arrodonit. Aquesta fase sol durar de 2 a 3 setmanes.
[5]
Dieta
[modifica]El tàvecs adults s'alimenten de nèctar i pol·len, però les femelles necessiten alimentar-se de sang per a la formació dels ous. Els mascles no tenen les mandíbules adaptades per a picar ni per a alimentar-se de sang. La majoria de femelles de tàvec s'alimenten de sang de mamífers, però algunes espècies s'alimenten d'aus, amfibis o rèptils.
Mossegada
[modifica]La mossegada d'una femella adulta és molt dolorosa, sobretot tenint en compte la lleugeresa i agilitat de la mosca. A diferència d'altres insectes hematòfags que xuclen la sang mitjançant aparells xucladors de punció i eviten la seva detecció, ja que actuen amb poca llum, fent poc soroll i amb unes mides menors; els tàvecs tenen mandíbules similars a petites simitarres dentades, que utilitzen per extreure i / o seccionar la carn. Això fa que la sang es filtri a través de la ferida per capil·laritat. Fins i tot poden tallar un tros de carn de la víctima i endur-se'l per ser ingerit posteriorment.
El modus operandi dels tàvecs és menys discret que el dels mosquits, encara que continua tractant d'escapar abans que el dolor causat arribi a ser plenament conscient per la víctima. D'altra banda, el dolor de la picada d'un tàvec pot fer que la víctima es preocupi més d'avaluar i reparar la ferida, que pot trobar i espantar l'ofensor. Les mossegades provoquen molta picor, de vegades causant una gran inflamació si no es tracta ràpidament, i poden mossegar més d'un cop. Els tàvecs són capaços de picar a través d'un suèter lleuger o calçat fi.
Depredadors
[modifica]A part dels depredadors generalistes, com les aus, també hi ha depredadors especialitzats, com Stictia carolina, un tipus de vespa que ataca preferentment els tàvecs.
Malalties
[modifica]Les malalties de transmissió sanguínia, en particular, són un problema.[4] Els tàvecs són molt bons vectors de virus de l'anèmia infecciosa equina, així com algunes espècies de Tripanosoma. Algunes espècies tàvec se sap que transmeten malalties i / o paràsits amb les seves mossegades; a Rússia i EUA s'ha constat que transmeten Francisella tularensis.[4] Les espècies del gènere Chrysops són vectors biològics de Loa loa, cuc que causa filariosi entre els éssers humans. També poden transmetre carboncle entre el bestiar boví i oví.
La pèrdua de sang és un problema comú en alguns animals, quan les mosques adultes són abundants. Alguns animals arriben a perdre fins a 300 ml de sang en un sol dia, afeblint-los greument o fins i tot matant-los.
El tàvec a la cultura
[modifica]Els tàvecs intervenen en molts mites causant molèsties i fins i tot danys irreparables. Hera, la soferta i rancorosa muller de l'infidel Zeus, envià un tàvec per a mortificar a Ió després que Zeus tingués un afer amorós amb ella. També Hera per a molestar Hèracles després que aquest robés el bestiar de Gerión, va enviar un tàvec per a picar els caps de bestiar. Altre cop a la mitologia grega, Zeus envià un tàvec que piqués al Pegàs quan Bel·lerofont pretenia arribar a l'Olimp. Ja en els mites de l'Antic Testament, Déu envià una plaga de tàvecs en una de les set plagues d'Egipte que medià a través de Moisès.
Ja dins la història Plató anomena, al diàleg Eutifró, a Sócrates com el "tàvec d'Atenes".
Galeria
[modifica]-
Un tabànid dels Ghats Occidentals. -
-
Tabanus eggeri (França). -
Tabanus unifasciatus (França).
Referències
[modifica]- ↑ DNV
- ↑ Pape, T., Blagoderov, V., & Mostovski, M. B. (2011). Order Diptera Linnaeus, 1758. Animal biodiversity: An outline of higher-level classification and survey of taxonomic richness. Zootaxa, 3148(237), 222-229.
- ↑ L. Watson i M. J. Dallwitz. «British Insects: the Families of Diptera». Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 27 agost 2009].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Fisher, Maggie; McGarry, John. Fundamentos en parasitología en animales de companyía (en castellà). Ciudad Autònoma de Buenos Aires: Inter-Médica S.A.I.C. I, 2007, pàg. 22. ISBN 9789505553228 [Consulta: 27 agost 2009].
- ↑ 5,0 5,1 «Chrysops, Diachlorus, and Tabanus spp.» (en anglès). Universitat de Florida. Institute of Food and Agricultural Sciences. Department of Entomology and Nematology. & Florida Department of Agriculture. Division of Plant Industry, Febrer 1998 (darrera revisió juliol 2007). [Consulta: 27 agost 2009].
