Transatlantic

Transatlantic
	; Transatlantic live in Stuttgart in 2010: Roine Stolt, Daniel Gildenlöw, Pete Trewavas, Neal Morse, Mike Portnoy.
Dades
Tipus	grup de música
Història
Creació	1999,
Activitat
Activitat	1999 –
Afiliats	Neal Morse; Mike Portnoy; Roine Stolt; Pete Trewavas
Segell discogràfic	InsideOut Music
Artistes relacionats	Spock's Beard; Dream Theater; The Flower Kings; Marillion
Gènere	Rock progressiu
Format per	Mike Portnoy ; Pete Trewavas ; Neal Morse ; Roine Stolt
Lloc web	Pàgina oficial de Transatlantic

Transatlantic és un grup de rock progressiu format per Roine Stolt (dels The Flower Kings), Pete Trewavas (de Marillion i Edison's Children), Mike Portnoy (fundador de Dream Theater) i Neal Morse (fundador de Spock's Beard).

Història

Inicialment la intenció era comptar amb Jim Matheos, guitarrista de Fates Warning. Però al no estar disponible, Morse i Portnoy contacten amb al guitarrista i vocalista de The Flower Kings, Roine Stolt. La formació es completa amb el baixista Pete Trewavas, de Marillion, veterana banda britànica de la qual Mike Portnoy n'era fan.

El nom del grup inicialment havia de ser "Second Nature" (Segona Naturalesa), però Per Nordin, artista que va dissenyar les portades, va suggerir canviar-lo a Transatlantic.

El primer disc, SMPT:e (de l'any 2000), va obtenir excel·lents crítiques. Es fa fer una petita gira pels Estats Units, i en va sortir un CD doble, anomenat Live in America, i un vídeo amb el mateix nom. La banda, en directe, toca covers de The Beatles ("Strawberry Fields Forever"), així com un popurri de Genesis' que incloïa "Watcher of the Skies" i "Firth of Fifth", mostrant així les seves influències.

Tot i que el treball SMPT:e conté la peça "All of the Above" (que dura 31 minuts), el segon disc en estudi del grup Bridge Across Forever (2001), presenta al grup tocant temes de duració considerable. Així, doncs, el CD conté només 4 temes: "Duel With the Devil" (26 minuts), "Suite Charlotte Pike" (14 minuts), "Bridge Across Forever" (de "només" 5 minuts), i "Stranger in Your Soul" (26 minuts). La següent gira es fa per Europa, i dona lloc a la publicació d'un altre treball en directe el 2003, Live in Europa. Novament, l'admiració per The Beatles queda palesa amb el medley que fan de "Suite Charlotte Pike" amb el disc Abbey Road de la coneguda formació britànica. En aquesta gira els acompanya damunt els escenaris Daniel Gildenlöw de Pain of Salvation, tocant teclats, guitarra, percussió i fent cors.

Després de la gira, Transatlantic se separa per la retirada de Neal Morse per llençar la seva carrera com a músic cristià, abandonant també la seva altra banda Spock's Beard, quan es trobava en un dels moments més dolços.

Durant aquests anys, Mike Portnoy col·labora en els treballs en solitari de Neal Morse.

El 2009, la banda torna a reunir-se per treure el seu tercer disc en estudi: The Whirlwind (octubre, 2009). Es compon d'una única peça musical de 78 minuts separada en 12 fragments o cançons, on es torna a fer evident la sinergia que es crea quan aquests quatre grans músics estan junts. Hi ha una edició doble que inclou un CD amb 4 temes addicionals i 4 versions de temes de Genesis, The Beatles/America, Procol Harum i Santana. Aquest disc ha estat considerat per a molts com a millor disc del 2009.

L'abril del 2010 comença una gira de presentació de The Whirlwind titulada An Evening With TRANSATLANTIC "Whirld Tour 2010", que torna a comptar amb Daniel Gildenlöw, i que els du per Estats Units i Europa en una sèrie de 23 concerts on interpreten el darrer disc sencer, a part d'alguns dels clàssics de la banda.

Al maig del 2013 es reuneixen novament a Nashville, a casa de Neal Morse, per gravar el que serà el seu quart treball en estudi. Aquest disc, que durà per nom Kaleidoscope, apareixerà el 27 de gener del 2014. Tot seguit començarà una nova gira que els durà per Amèrica i Europa. En aquesta ocasió en directe els acompanya Ted Leonard (Enchant, Spock's Beard), ja que Daniel Gildenlöw no pot per causes mèdiques.^[1] L'11 de Setembre de 2014, Kaleidoscope guanya el premi al Disc de l'Any en la tercera edició dels premis anuals Progressive Music Awards.^[2]