Txuvaix

Txuvaix

Чăваш чĕлхи
Tipus	llengua natural i llengua viva
Ús
Parlants nadius	738.070  (2024 )
Parlat a	Txuvàixia, Moscou, Tatarstan, Baixkíria, óblast de Samara, óblast d'Uliànovsk, óblast de Saràtov, krai de Krasnoiarsk i óblast d'Orenburg
Autòcton de	Txuvàixia
Estat	Rússia, Ucraïna, Kazakhstan i Uzbekistan
Classificació lingüística
llengües turqueses llengües ogúriques
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet txuvaix i alfabet ciríl·lic
Institució de normalització	Institut Estatal Txuvaix de Ciències Humanes
Nivell de vulnerabilitat	3 en perill
Codis
ISO 639-1	cv
ISO 639-2	chv
ISO 639-3	chv
SIL	chv
Glottolog	chuv1255
Ethnologue	chv
UNESCO	338
IETF	cv

El txuvaix és una llengua turquesa parlada per unes 700.000 persones (2021) a la Federació Russa, en un territori que s'estén des del curs mitjà del Volga fins a Ufà. És un idioma declarat oficial a la república de Txuvàixia. El txuvaix és l'única llengua actualment viva de la branca búlgara de les llengües turqueses. S'escriu amb caràcters ciríl·lics.

Extensió i demografia

Segons el cens rus de 2021, el txuvaix té 700.000 parlants. Segons el cens de 2010 en tenia 1.043.000, mentre que segons el cens de 2002, 1.325.000. En nombres absoluts, és la llengua que perd parlants més ràpidament de Rússia.

La majoria dels parlants de txuvaix viu a República de Txuvàixia. Segons el cens rus de 2021, hi ha 478.000 parlants, la qual cosa representa el 42,2% de la població. Segons el cens de 2010, els parlants de txuvaix eren el 56,5% dels habitants de la república i el 2002, el 60,9%.. Hi ha també importants poblacions de llengua txuvaixa llargament establertes a Tatarstan (71.000 parlants els 2021, 103.000 el 2010), Baixkortostan (54.000 parlants els 2021, 75.000 el 2010), l'óblast d'Uliànovsk (30.000 parlants els 2021, 50.000 el 2010), i l'óblast de Samara (24.000 parlants els 2021, 42.000 el 2010). Entre 2010 i 2021, el nombre de parlants va caure prop d'un 3% anual a Txuvàixia, Tatastan i Baixkortostan, un 4% a l'óblast d'Uliànovsk, un 5% a l'óblast de Samara i un 6% en altres parts de Rússia. Cal assenyalar que hi havia ensenyament en txuvaix a la primària fins, almenys, finals dels anys 2010 en escoles rurals de Txuvàixia, Tatastan i Baixkortostan i ensenyament de txuvaix com a assignatura en escoles rurals dels óblasts Uliànovsk i Samara.

Relació amb altres llengües turqueses

La branca búlgara o ogúrica, a la qual pertany el txuvaix, va separar-se del tronc comú turquès fa entre 2500 i 2000 anys. Un dels pobles històrics amb un consens ampli que parlava una llengua d'aquesta branca són els àvars. La llengua dels khàzars és molt poc coneguda a causa de les poques restes que n'han quedat, però alguns mots i topònims apunten a una possible filiació ogúrica. Encara molt més especulativa és la identificació dels huns com a turquesos i, específicament, parlants d'una llengua ogúrica: les raons adduïdes són de base històrica i no lingüística, perquè les restes d'una llengua «húnnica» són escassíssims.

La separació primerenca de la branca búlgara de la resta de llengües turquesa fa que el txuvaix tingui característiques molt distintives de la resta de llengües de la seva família. Tant és així que la resta de llengües turqueses provindrien d'una única protollengua anomenada pels turcòlegs «turquès comú». Així, mentre que la reconstrucció del turquès comú és relativament consensual mitjançant els mètodes de la lingüística històrica gràcies a la gran quantitat de llengües turqueses que en deriven, la reconstrucció del prototurquès, incorporant-hi el divergent txuvaix, resulta molt discutida. En particular, els punts de major fricció són la reconstrucció en prototurquès del so que en txuvaix és r i en turquès comú és z (rotacisme o zetacisme) i del so que en txuvaix és l i en turquès comú ş (lambdacisme o sigmatisme). Els altaicistes són partidaris d'un prototurquès amb r i l, com el txuvaix, la qual cosa, segons ells, permetria explicar les semblances de les llengües turqueses, mongòliques, tungúsiques i, eventualment, el coreà i el japonès, a través de la reconstrucció d'una protollengua altaica. En canvi, els contraris a la teoria altaica, consideren que el prototurquès és semblant al turc comú, que les llengües ogúriques van innovar amb el rotacisme i el lambdacisme i que les semblances entre les llengües turqueses, mongoles i, en grau més baix, la resta s'expliquen per contacte.

Així, en comparació amb les altres llengües turqueses, les característiques més destacades del txuvaix són les següents:

• La consonant r correspon a ş: p. ex., txuvaix hĕr («noia»), turc kız.
• La consonant ş correspon al z: p. ex., tuxvaix hĕl («hivern»), turc kış.
• La ś correspon a y: p. ex., txuvaix şul (camí, carretera), turc yol; txuvaix śurt (casa), turc yurt.
• La h correspon al prototurc q, excepte si apareix y; en aquest cas cau: hura («negre»), turc kara; yun («sang»), turc kan.
• L'afix plural -sem en comptes del turquès comú -lAr.
• L'ordre dels sufixos en els noms és possessiu + plural + cas en comptes del turquès comú plural + possessiu + cas.
• La pràctica desaparició en la llengua corrent dels sufixos possessius excepte en els noms de parentiu i en l'ús del possessiu de la tercera persona per a la composició de paraules.
• El passat verbal no evidencial acabat en -nǍ, independent de la persona i el nombre.
• La manca d'oposició fonològica entre consonants sordes i sonores en els mots patrimonials txuvaixos o els mots manllevants abans de la revolució d'Octubre.

Dialectes

Dialectes del txuvaix dins de Txuvàixia. En blau, el dialecte septentrional; en verd, el meridional; en rosa, el dialecte o zona de transició; el color sèpia indica les zones on el txuvaix no s'ha parlat tradicionalment.

El txuvaix és divideix, bàsicament, en dos dialectes: el virial (o septentrional) i l'anatri (o meridional). El primer es parla al nord-oest de Txuvàixia, mentre que el segon es parla al sud-est i també predomina fora de Txuvàixia. El primer es considera més conservador i, de manera característica, manté la vocal o del prototxuvaix. En anatri, com en la llengua normativa, aquesta vocal ha mudat en u. Per exemple, en virial es diu śok («no») i oram («carrer»), mentre que en anatri i normativament és śuk i uram. En virial, el sufix de negació té dues formes (-sam i -sem), segons les regles d'armonia vocàlica, mentre que en anatri i normativament, només té la forma -sem. Els dos dialectes són intercomprensibles. Es calcula que van començar a divergir al segle xvi. Existeix una zona de transició entre aquests dos dialectes, al nord-est de Txuvàixia, la qual, segons alguns autors pot considerar-se pròpiament un dialecte més. A més, es compta la varietat de Poşkărt, a l'extrem nord-oest de Txuvàixia, molt idiosincràtica. Per a alguns autors antics, es tracta d'una varietat virial amb un fort substrat mari dels turons. Autors més recents, consideren que es tracta d'un dialecte de ple dret, en certa manera més conservador que el virial.

Història social

Edat mitjana

Els antecessors dels txuvaixos, els protobúlgars, van viure a les а les estepes entre el mar Negre i el mar Caspi entre els segles v i viii. Allà van entrar en contacte amb parlants de llengües iràniques i també d'hongarès. Al segle vii hi formaren una confederació anomenada Gran Bulgària. Després de desfer-se la confederació, entre els segles vii i viii, una part dels búlgars va emigrar cap als Balcans, on van establir el kanat búlgar del Volga. Allà van començar a tenir un contacte mil·lenari amb les llengües finoúgriques de l'àrea, particularment amb l'udmurt i, en molta més mesura, amb el mari. La Bulgària del Volga va adoptar l'islam el 922, com testimonia, entre altres Ibn Faldan, que va viatjar en una de les primeres ambaixades del califat de Bagdad a Bolgar.

La Bulgària del Volga va desaparèixer a causa de la conquesta mongola. El 1243 el territori va entrar a formar part de l'Horda d'Or. Les devastacions causades per la guerra van comportar una migració de part de la població al nord i a l'oest, cap a regions més boscoses, on era més fàcil amagar-se, particularment a la regió de Kazan i en el curs del riu Tsivil/Śaval, a l'actual Txuvàixia, contrades fins llavors habitades, molt majoritàriament, per maris. Les expedicions de Tamerlà 1391 i 1395 van portar més devastació a la zona, reforçant els moviments de població. Les poblacions txuvaixes devien mantenir la religió tradicional, o haver-se islamitzat molt superficialment, perquè els txuvaixos fins a mitjans del segle xviii mantingueren, bàsicament, la seva religió tradicional. El tàtar va passar a substituir el txuvaix com a llengua dominant de l'àrea del Volga i el Kama, i el txuvaix va començar a rebre nombrosos manlleus tàtars.

Període tsarista

La conquesta russa del kanat de Kazan, successor de l'Horda d'Or, el 1552, va posar les terres dels txuvaixos sota control rus. Els txuvaixos, però, van mantenir una àmplia autonomia, amb els russos limitant-se a establir alguns forts i col·lectar impostos. Amb el temps, començà a arribar un petit nombre de paraules russes en el txuvaix, però el contacte fou escàs. Els russos, a les zones habitades pels txuvaixos, representaven menys d'un 5% de la població.

La certa autonomia de la població txuvaixa va anar reduint-se al llarg del segle xviii, en el marc del procés de modernització de l'Imperi rus. En aquest marc, els txuvaixos van patir una campanya de cristianització forçosa a mitjan segle xviii, amb diferents repeticions fins al començament del segle següent. Part de la població fugí cap a l’est i el sud, on encara alguns grups mantenen la religió tradicional. Per a la gran majoria dels txuvaixos, la cristianització fou superficial. El contacte amb el rus, tanmateix, es reforçà. En particular, la cristianització vingué associada a l'adopció de noms «cristians», és a dir russos, al mateix temps que es van començar a difondre els cognoms. Els cognoms txuvaixos, en la seva immensa majoria, provenen de noms de bateig, rarament de professions o topònims. Tot plegat fa que els noms i cognoms txuvaixos, com altres pobles cristianitzats a la mateixa època, com els maris o els sakhàs, no es distingeixen dels russos. Tanmateix, formes adaptades a la fonètica txuvaixa, i, particularment, hipocorístics han estat oralment emprades relativament sovint, i ho són encara, fins a cert punt, avui. Per escrit, només diferents escriptors, intel·lectuals i artistes els han usat com a pseudònims.

Estàtua d'Ivan Iàkovlev davant la Biblioteca Nacional de Txuvàixia, a Xupaixkar

Un creixement de les conversions a l'islam a mitjan segle xix va provocar un intent de consolidar la cristianització de part de la població no russa de la regió del Volga. Sota la guia del professor de la universitat de Kazan Nikolai Ilminski, es fundaren escoles que, partint d’un ensenyament inicial en les llengües de les minories nacionals, acabava en una instrucció exclusivament en rus. El 1868, un deixeble d’Ilminski, Ivan Iàkovlev, va fundar una escola txuvaixa a Simbirsk. Aquesta esdevingué l’escola normal on es formaren prop d’un miler de futurs mestres d’escola. Després de dues versions prèvies fetes per el mateix, el 1871 i el 1872, Iàkovlev va idear, el 1873, un sistema d’escriptura fonològic basada en l'alfabet ciríl·lic per al txuvaix, que és la base de l'ortografia actual. També va traduir nombrosos textos bíblics i religiosos. Amb el suport d’Ilià Uliànov, el pare de Lenin, que era el cap de la inspecció d’educació de Simbirsk, fundà desenes d’escoles txuvaixes. El 1913, hi havia 426 escoles primàries txuvaixes, 27 «primàries superiors» i 10 secundàries. La publicació de llibres en txuvaix va créixer d’un total de 14 apareguts fins a 1871 a 725 en el període 1872-1917, dos terços dels quals eren religiosos. Al llarg dels primers anys del segle xx, la proporció de llibres religiosos va començar a minvar notablement, mentre s’anava desenvolupant una emergent literatura nacional. L'activitat pedagògica i editorial de Iàkovlev i la seva escola assegurà la difusió de la norma escrita de la llengua.

Segons el cens de poblacó de 1897, el 99% dels txuvaixos vivien en pobles i el 98% treballaven en l'agricultura. El contacte amb la població russa continuava essent esporàdic i el desconeixement del rus, generalitzat.

Després de la revolució de 1905 i amb la relaxació temporal de la censura, es va fundà a Kazan, el gener de 1906, Hıpar (Notícia), el primer diari en txuvaix, però va ser clausurat per les autoritats el maig de 1907, quan l’autocràcia tsarista va ser restablerta. Del sistema concebut per Ilminski per assimilar les minories nacionals i reforçar l’autocràcia, havien sorgit figures que van liderar les demandes dels txuvaixos a partir de 1905. Entre elles, Gavril Aliúnov (1876-1921), un socialista revolucionari i membre del comitè antibolxevic que va governar Kazan entre 1918 i 1919, i Danil Elmén (1885-1932), el futur líder del Partit Comunista a Txuvàixia i de la Província Autònoma Txuvaixa. Hıpar va tornar a aparèixer a Kazan després de la revolució de Febrer, el maig de 1917. El 1918, es fundà un segon diari, efímer, en txuvaix a Simbirk: Śĕnĕ purnăś (Nova vida). Durant la Guerra Civil aparegueren dos diaris més en txuvaix: Śuttalla (Cap a la llum), a Simbirsk, i Hĕrlĕ ural (Ural roig), a Ufà.

Època soviètica

En el marc de la reestructuració administrativoterritorial de l'estat soviètic, el 1920 es va formar l'Óblast Autònom de Txuvàixia dins de la RSFS russa. Simbirsk, Kazan i Ufà, les ciutats en què es concentraven la premsa i les institucions culturals i polítiques txuvaives, quedaren fora de les fronteres establertes. La capital es fixà a la població més gran, Xupaixkar/Txeboksari, que comptava llavors uns 10.000 habitants. El 1925, es van redefinir les fronteres de Txuvàixa, que va passar d'óblast autònom a república autònoma.

Durant els anys 1920 es va aplicar la política de la «indigenització» (rus: korennizàtsia). Aquesta política cercava apropar l'administració del poble promovent, entre altres coses, l'accés a l'ensenyament i a l'administració d'estrats socials fins llavors exclosos. En el cas de les regions amb un gran nombre de població no russa, això implicava l'ús de les llengües de les minories nacionals en l'educació i l'administració. Així, d'un costat, es posaren en marxa grans campanyes d'escolarització dels infants i d'alfabetització de la població adulta en la seva llengua materna. El 1922, el govern txuvaix establí la plena validesa i igualtat jurídica dels documents redactats en txuvaix. Se n'encoratjà l’ús en l’administració i la justícia. Això obligava a un increment dels funcionaris amb coneixements de txuvaix.

Com gran part de la població txuvaixa era monolingüe, el poder soviètic va desenvolupar la premsa en txuvaix. Al llarg de tot el període soviètic es publicà a Xupaixkar un diari en txuvaix i, en gairebé tots els districtes de Txuvàixia, hi hagué un setmanari en txuvaix. Fins i tot, el novembre de 1959, el buró regional del Partit Comunista va aprovar l’eliminació de l’edició en rus del periòdic del districte de Yĕpreś/Ibresi, fins llavors publicat en rus i en txuvaix. Les raons adduïdes van ser la reducció de costos, que el 75 % de la població del districte era txuvaixa i que «només» prop del 10 % dels subscriptors no dominaven el txuvaix. Al mateix temps i, per les mateixes raons, la literatura en txuvaix també tingué un desenvolupament considerable.

A partir de finals dels anys vint, la violència política s'incrementa a Txuvàixia, com arreu de l'URSS, en relació a la finalització de la Nova Política Econòmica, l'inici de la planificació econòmica, la col·lectivització de les terres i la campanya contra els «kulaks». La violència anà en augment al llarg dels anys trenta. Si ja el 1928 alguns intel·lectuals txuvaixos eren titllats per part de les autoritats com a «kulaks», el 1937 els defensors d'escriure en txuvaix «tiktatura», «propakanta» i «çentar» en comptes de «diktatura», «propaganda» i «tsentr», com en rus, van ser acusats de «nacionalistes burgesos, actuant de concert amb una banda d’assassins de la dreta trotskista». Amb el Gran Terror filòlegs i intel·lectuals txuvaixos de primer rang foren al gulag, on la majoria hi va morir.

La gran majoria de les institucions culturals van resultar tocades. Van ser arrestats, entre molts altres, el director de l'Institut Txuvaix de Recerca Sociocultural, el director de l’Escola Normal Superior, el director del Teatre Txuvaix, el director de la Filarmònica Txuvaixa, el director de l'orquestra simfònica de Txuvàixia, el primer president de la Unió d'Escriptors Txuvaixos i el primer director del Museu Central de Txuvàixia. Tots els treballadors de l'Institut Txuvaix de Recerca Sociocultural van ser acomiadats i diversos investigadors, condemnats. Per a una petita república molt rural amb nivells d'instrucció generalment encara molt baixos, les conseqüències d'aquest daltabaix van resultar més que considerables i duradores.

El febrer de 1936, a Txuvàixia es decretà que a les escoles de Txuvàixia les classes es farien en rus a partir de vuitè i també a setè per a matemàtiques, física i química. Això afectava llavors a molt pocs alumnes en alguns establiments de les poblacions més grans. Alhora, en els anys trenta l’assignatura de txuvaix també va desaparèixer de les escoles en part de les regions de majoria russòfona (Penza, Saràtov, sud d’Uliànovsk i sud-est de Samara). Entre els anys cinquanta i setanta, va desaparèixer d'escoles de zones més pròximes a Txuvàixia. Aquest procés va continuar en els anys vuitanta, de manera que a principi dels anys noranta, el txuvaix, com a assignatura, fora de Txuvàixia, s'ensenyava només en alguns districtes de les repúbliques de Tatarstan i Baixkortostan i en un sol districte de l'óblast d'Uliànovsk. En paral·lel a la davallada de l'ensenyament, també l'ús del txuvaix en els mitjans de comunicació locals i regionals, fora de Txuvàixia, va anar desapareixent.

Quant a l'ensenyament en txuvaix, entre 1960 i 1965 va desaparèixer de l'ensenyament secundari (a partir de cinquè) en un moment en què l'ensenyament obligatori passava a ser fins al vuitè. Aquest canvi es va fer amb grans dificultats, no només perquè els alumnes passaven a estudiar en una llengua que, en la seva gran majoria, entenien amb prou feines, sinó també perquè els mateixos mestres dominaven poc el rus. L'ensenyament en txuvaix va mantenir a la primària en escoles rurals de Txuvàixia, Tatarstan i Baixkortostan, però, a mesura que prenia força l'èxode rural, i que les polítiques de «racionalització» concentraven l'alumnat en centres russòfons de localitats més grans, el percentatge d'alumnes que feia els estudis primaris en txuvaix anava davallant.

Perestroika i període postsoviètic

A finals dels anys vuitanta, la glàsnost va permetre, també a Txuvàixia, l'aparició pública d'opinions dissidents que van anar agrupant-se i guanyant força, fins i tot dins del Soviet Suprem de Txuvàixia. El 1998 començaren a aparèixer reivindicacions nacionals a la premsa txuvaixa, en el primer ordre de les quals les lingüístiques. El 27 d'octubre de 1990 s'adoptà la llei de llengües de la república, que declarava el txuvaix i el rus com a llengües oficials. La llei fixava l'ús del txuvaix en determinats àmbits i el dret dels ciutadans a ser atesos en la llengua oficial de la seva elecció. A tal efecte donava un termini de deu anys a les administracions públiques i les empreses privades per posar en efecte aquest dret. El 1993 s'aprovà un programa d'implementació de la llei fins a l'any 2000.

La ràpida pèrdua d'influència dels nacionalistes en la política de la república va fer que el programa d'implementació de la llei de llengües va deixar d'aplicar-se a mitjan anys noranta i les disposicions legals sobre l'obligatorietat del coneixement i ús del txuvaix per part de l'administració passessin a ser purament declaratives. Paral·lelament, si el 1992 es decretà que les classes de geografia, història i biologia de les classes de sisè, setè i vuitè es farien en txuvaix, el 1998 les autoritats van decidir que la situació econòmica i la manca de quadres no permetia tirar endavant un ensenyament generalitzat en txuvaix. Tanmateix, l'obligatorietat d'estudiar el txuvaix com a assignatura es va mantenir fins a l'inici del curs 2017/2018.

En els anys noranta, però, a Xupaixkar, una organització turca, reputada pròxima al gulenisme, va obrir un liceu, amb el rus, txuvaix i turc com a llengües d'instrucció. A començament dels anys 2000, el centre va ser tancat per ordre governativa, al mateix temps que centres anàlogs a Tatarstan i Baixkortostan, sota l'acusació de «panturquisme». El liceu va ser substituït per un centre públic amb classes en rus i txuvaix al llarg de tota l'escolaritat. El 2012, però, va ser tancat amb l'excusa d'efectuar-hi unes obres i des de llavors no ha tornat a obrir les portes.

En els pobles de Txuvàixia, però, l'ensenyament en txuvaix a la primària seguia existint. Tanmateix, segons dades del ministeri txuvaix d'educació, davallava. Si en el curs 2009/10, estudiaven en txuvaix el 70,1% dels alumnes de les escoles rurals de Txuvàixia, el 2014/15 ja només ho feia el 59,9%. Aquestes dades, però, estaven inflades i no tenien en compte el fet que part de les assignatures es feia en rus. També el nombre d'hores d'ensenyament de txuvaix, com a assignatura, disminuia. Des de llavors (almenys fins al 2024) no s'han publicat més dades oficials o estimacions sobre l'ús del txuvaix com a llengua d'instrucció.

A l'inici del curs 2017/2018, les autoritats federals van decidir que l'ensenyament obligatori de les llengües cooficials a les repúbliques era il·legal. La decisió era discutible, ja que contravenia jurisprudència tant del Tribunal Constitucional com del Tribunal Suprem. Des de llavors, es constata que un nombre considerable d'escolars ha deixat d'estudiar txuvaix, especialment a les escoles urbanes, sense que s'hagin fet pública cap dada després del curs 2018/19. Cal assenyalar, però, que l'ensenyament del txuvaix com a assignatura a les escoles urbanes era molt formal i gens efectiu. Una enquesta feta el 2013 a prop de 600 alumnes dels dos últims cursos de 26 escoles de vuit ciutats indicava que, tot i haver estudiat txuvaix des de primer, el 15,1% no l’entenia gens i el 26,5% l’entenia només «una mica».

Quant als mitjans de comunicació audiovisuals, el 2009 el govern txuvaix va llançar la «Ràdio nacional de Txuvàixia-Çăvaş Ien» el 2009; la «Televisió nacional de Txuvàixia-Çăvaş Ien», el 2011; i la força popular emissora musical «Tăvan radio», el 2013. Totes emeten, en principi, el 50% del temps en txuvaix i el 50% en rus. És remarcable la manca de programes infantils i juvenils en txuvaix. El lloc web de la radiotelevisió pública txuvaixa és exclusivament en rus. Els únics programes que s'hi anuncien, són els de televisió, i tots són en rus.

Creació i evolució de la llengua estàndard

Període presoviètic

L'alfabet txuvaix definit per Iàkovlev el 1873 tenia 25 lletres:

а

ă

у

ы

е

ĕ

ӳ

и

й

к

л

љ

м

н

њ

р

с

ç

ш

в

х

п

т

т ̌

ђ

Aquest fou ordre establert per Iàkovlev el 1873, amb les vocals precedint les consonants. Hi hagueren alguns canvis en l'ordenació durant els anys deu i vint del segle xx, però foren menors.

Per a les paraules russes o bíbliques, entre 1874 i 1918, s'utilitzava la grafia russa.

En la morfologia i el lèxic, es van privilegiar les parles meridionals.

Anys vint i trenta del segle xx

Els grans canvis polítics, econòmics i socials arran de la Revolució de 1917 van portar a una allau de termes nous en totes les llengües de l'URSS. El txuvaix, a més, estava confrontat a uns nous usos com a llengua administrativa i judicial. El seu ús com a llengua educativa en assignatures com matemàtiques, física, química, botànica, zoologia o geografia també va aportar un gran influx de neologismes. Això va causar llargs debats durant els anys 1920 i primera meitat dels anys trenta sobre la forma d'incorporar neologismes a la llengua. El fet que, en la seva immensa majoria, provenien del rus i que la fonologia del rus i del txuvaix era molt diferent, el problema era difícil de resoldre. Així, per exemple, la paraula russa sotsializm presentava com a mínim cinc problemes d’articulació per a un txuvaix monolingüe: 1) la vocal o (inexistent en txuvaix estàndard i els dialectes meridionals); 2) el parell consonàntic ts (que contravé l'estructura sil·làbica del txuvaix, amb només una vocal a inici de síl·laba); 3) les vocals contigües i i a (que contravé la regla fonològica del txuvaix que impossibilita aquesta successió); 4) la terminació amb dues consonants finals (excepte casos molt concrets com rt i lt); 5) l’alternança de les vocals a i i en la mateixa paraula (que contravé l'harmonia vocàlica). L’assimilació espontània de la paraula (si no s’optés per un calc o per l’ús d’una paraula preexistent en la llengua) seria una cosa semblant a săsıyalısăm o săssıyalısăm.

Així, el 1926 s’introduí oficialment a l’alfabet txuvaix les lletres о i ф (f), que ja s’utilitzaven sovint per a escriure estrangerismes. També se sancionà el canvi de la lletra ҕ per ч (tx), existent en rus, però aquest canvi va topar amb una gran oposició perquè ҕ indicava un so una mica diferent, propi dels dialectes meridionals. La discussió sobre aquesta lletra va allargar-se fins a l’inici dels anys trenta. En paral·lel també es discutia si canviar la grafia de les vocals ă i ĕ, substituint-les per les lletres ъ i ь, que existeixen en rus, però amb altres valors, i que s'havien utilitzat en els alfabets primigenis de Iàkovlev de 1871 i 1872. L'opció que finalment va ser rebutjada (tanmateix, aquestes lletres s'utilitzen avui en dia per a la transcripció fonològica del txuvaix en les obres editades a l'Unió Soviètica i, actualment a Rússia). El 1933 s’introduïren les consonants б, д, г, ж, з, ц (b, d, g, j, z, ts) i s’acceptà definitivament la ч. També l'ordre alfabètic passà a ser el rus, amb les llavors set lletres amb diacrític específiques del txuvaix (ă, ĕ, ӳ, љ, њ, ç, ť) rere les lletres russes sense diacrític. El 1938 s'incorporaren les últimes lletres que faltaven de l’alfabet rus (э, щ, ё, ю, я, ъ, ь) alhora que s’eliminaren tres lletres, corresponents a consonants palatalitzades, inexistents en rus (љ, њ, ť) substituint-les pels dígrafs utilitzant el novament introduïnt símbol de palatalització rus (ль, нь, ть). La introducció de la э russa va implicar que la lletra e passés a llegir-se en txuvaix «a la russa», és a dir en determinats contextos e i en d'altres, ye.

La inclusió de les vocals e (ye), ё (yo), ю (yu) y я (ya) en oposició a э (e), o, y (u) y a fan l'ortografia txuvaix «inconsistent», com fins i tot reconeixen manuals soviètics. Per una banda, no hi ha lletres per als diftongs yă, yĕ, yü perquè el rus no té les vocals ă, ĕ, ü. Però, per altra i sobretot, causen canvis ortogràfics, abans inexistents, en afegir afixos. Per exemple, el verb кай (kay, anar) ja no manté la consonant final en present, com en l'ortografia anterior a 1938: kayatăp, kayatăn, etc. (vaig, vas, etc.), sinó que la lletra й ara ha de mutar en я: каятăп, каятăн, etc. Anàlogament, es produeixen mutacions ortogràfiques en el datiu de noms acabats en й (uy·a, «al camp», esdevé уя; çey·e, «al te», esdevé чее, per la doble lectura de la lletra e), etc.

Així, l'alfabet txuvaix, des de 1938, té 37 lletres i és el següent:

А

Ă

Б

В

Г

Д

Е

Ё

Ĕ

Ж

З

И

Й

К

Л

М

Н

О

П

Р

С

Ç

Т

У

Ӳ

Ф

Х

Ц

Ч

Ш

Щ

Ъ

Ы

Ь

Э

Ю

Я

а

ă

б

в

г

д

е

ё

ĕ

ж

з

и

й

к

л

м

н

о

п

р

с

ç

т

у

ӳ

ф

х

ц

ч

ш

щ

ъ

ы

ь

э

ю

я

L'ortografia no només es va assimilar plenament a la russa, sinó també la neologia. Les noves paraules, no només del vocabulari politicoadministratiu i científic, va manllevar-se directament del rus i, a partir del diccionari ortogràfic del 1939, van passar a escriure's exactament com en rus. Per exemple, en els anys vint el sufix -ism s'assimilava en txuvaix com a -isăm: kommunisăm («comunisme»), markśisăm («marxisme»), haşşisăm («feixisme»). A partir de 1939, va passar a ser -izm, com en rus, sense consideració de les dificultats articulatòries de la gran majoria dels parlants per mots acabats en dues consonants: kommunizm, marksizm, fašizm. De manera semblant, mots manllevants del rus, com pĕrśetattĕl («president»), van passar a escriure's i, normativament, a pronunciar-se com en rus (predsedatel’), novament amb independència de les dificultats d'articular dues consonants inicials. Encara en un diccionari de 1936 es poden trobar mots com kommunisăm («comunisme»), kommunis («communista»), vakun («vagó»), vaksal («estació»), bürokrat («buròcrata»), büdjet («pressupost»). A partir del diccionari ortogràfic de 1939, van passar a escriure's com en rus kommunizm, kommunist, vagon, vokzal, bjurokrat i bjudjet. Cal assenyalar com els casos de bürokrat/bjurokrat i büdjet/bjudjet mostren com els estrangerismes provinents d'altres que del rus obligatòriament havien d'estar mediats pel rus. Tanmateix, els manlleus russos amb doble vocal final estan simplificats en txuvaix; per exemple, информация (informàtsia, «informació») esdevé информаци (informatsi); партия (pàrtia, «partit»), парти (parti); парикмахерская (parikmàkherskaia, «perruqueria»), парикмахерски (parikmaherski); терапия (terapïia, «teràpia»), терапи (terapi); подлежащее (podlejàsxeie, «subjecte»), подлежащи (podlejaśi). Aquestes paraules mantenen l'accent tònic com en rus, en contra de les regles d'accentuació de les paraules patrimonials txuvaixes. També, els calcs del rus i d'altres llengües, nombrosos en els anys vint i inici dels trenta, van ser substituïts per paraules russes; per exemple ĕśtăvaslăh («treball administratiu»), calc del rus deloproizvodstvo, va esdevenir deloproizvodstvo en txuvaix.

Els canvis ortogràfics i lèxics també van anar acompanyats per una teorització gramatical. A partir dels anys trenta, es va estendre una pràctica a la Unió Soviètica anomenada «xapirogràfia». Consistia en agafar la gramàtica del rus escrita pel professor Abram Xapiro, «canviar el nom de la llengua, els exemples i introduir-hi correccions mínimes, com per exemple eliminar les referències al gènere gramatical allà on no n'hi havia». Aquesta pràctica ajudava a justificar els calcs del rus, per exemple, la creació d'una gran quantitat d'adjectius en la llengua normativa inexistents en la llengua real. Per exemple, a Txuvàixa es troben encara alguns rètols indicant «zavodskăy uram» (alguna cosa com «carrer fabriquès», a partir de l'adjectiu rus zavodski, derivat de zavod, «fàbrica»), mentre que en la llengua actual, segons l'estructura tradicional del txuvaix, es diu «zavod uramĕ», utilitzant la combinació de dos substantius, típica de les llengües turqueses, en què el segon porta el sufix possessiu de tercera persona del singular. Els calcs mecànics estructurals del rus en la llengua normativa van minvar considerablement a partir de mitjan anys cinquanta.

Els canvis ortogràfics després dels anys trenta

El model ortogràfic, amb manlleus massius del rus escrits i pronunciats normativament com en rus, és manté fins avui en dia. Tanmateix, el 1961, aprofitant el desglaç del període de Nikita Khrusxov, s'introduiren certs canvis per apropar part dels russisme a l'ortografia de les paraules patrimonials. Així, per exemple, literatura esdevingué literatură, i klass, klas. El 1966, es tornà enrere. Cal remarcar que, en la norma actual, literatura es declina en tots els casos com si la forma absolutiva fos literatură (amb petites diferències al genitiu i datiu), i klass, com si fos klas; però les formes en el cas absolutiu mantenen l'ortografia russa.

Alfabet

A continuació es presenta l'alfabet txuvaix amb la transcripció a l'alfabet fonètic internacional (AFI) i dues transcripcions. Les transcripcions a l'AFI del txuvaix són molt escasses i, en alguns punts, contradictòries. Cal també tenir en compte les diferents regles fonètiques del txuvaix sobre sonorització i palatalització de les consonants, cosa que fa que la transcripció fonètica no és automàtica. A més, no està ben estudiada la qüestió de la pronunciació dels russismes en txuvaix. Quant a les transcripcions a l'alfabet llatí, l'estàndard ISO-9 defineix una transliteració idèntica per a les lletres ciríl·liques no eslaves, independent de l'idioma que es tracti. També s'utilitzen transcripcions basades en l'ortografia del turc, anàlogament a altres llengües turqueses escrites en alfabet ciríl·lic, les quals es diferencien en detalls. Les lletres en fons gris fosc apareixen només en les russismes introduïts durant l'època soviètica. En fons gris clar s'indiquen les lletres introduïdes en els anys trenta arran de la russificació de l'alfabet que s'utilitzen també en mots d'origen txuvaix o assimilats abans de l'època soviètica.

Lletra	AFI	Transliteració ISO-9	Transcripció basada en el turc
А а	/ɑ/	a	a
Ӑ ӑ	/ə/	ă	ă (ĭ)
Б б	/b/	b	b
В в	/ʋ/	v	v
Г г	/ɡ/	g	g
Д д	/d/	d	d
Е е	/ɛ/ /jɛ/	e	e ye (a inici de mot o després de ь)
Ё ё	/jo/	ë	yo
Ӗ ӗ	/ë/	ĕ	ĕ (i̇̆)
Ж ж	/ʐ/	ž	j
З з	/z/	z	z
И и	/i/	i	i
Й й	/j/	j	y
К к	/k/	k	k
Л л	/l/ /lʲ/	l	l
М м	/m/	m	m
Н н	/n/ /nʲ/	m	m
О о	/o/	o	o
П п	/p/	p	p
Р р	/r/	r	r
С с	/s/	s	s
Ҫ ҫ	/ɕ/	ş	ś
Т т	/t/ /tʲ/	t	t
У у	/u/	u	u
Ӳ ӳ	/y/	ű	ü
Ф ф	/f/	f	f
Х х	/x/	h	h
Ц ц	/t͡s/	c	ts
Ч ч	/t͡ɕ/	č	ç
Ш ш	/ʂ/	š	ş
Щ щ	/ɕː/	ŝ	ś
Ъ ъ	-	”	―
Ы ы	/ɯ/	y	ı
Ь ь	/ʲ/	’	’
Э э	/ɛ/	è	e
Ю ю	/ju/	û	yu
Я я	/ja/	â	ya

Regles de lectura

Des de finals dels anys 1930, el txuvaix té un doble sistema de lectura, depenent si la paraula és d'origen txuvaix o va ser assimilada abans de la revolució, o bé si és una paraula introduïda a partir del rus durant l'època soviètica.

En les paraules d'origen txuvaix o assimilades abans de la revolució, cada lletra representa un fonema. L'única excepció és la lletra e, les regles de lectura de la qual van ser canviades al final dels anys trenta perquè seguís les mateixes regles que el rus: es llegeix e, excepte a principi de paraula o darrere la lletra ь, s'ha de llegir ie. Així Етӗрне és Yetĕrne i Патăрьел és Patăryel. Per a una lectura correcta de les consonants, cal tenir en compte dues regles fonètiques de la llengua:

• Una consonant entre dues vocals i darrere (però no davant) una consonant líquida, nasal o aproximant se sonoritza. Şupaşkar [ʂubɑʂˈkɑr]; Şămărşă [ˈʂəmərʐə]; avtan [ɑʋˈdɑn] («gall»); sakăr («vuit») [ˈsɑɡər]; tăhăr («nou») [ˈtəɣər].
  • Aquesta assimilació de la sonoritat també s'esdevé entre paraules: epĕ te («jo també») [ˈɛbʲë dʲɛ].
  • Les consonants geminades, però, no se sonoritzen: atte («pare») [ɑˈtʲːɛ], Kuslavkka [kuzlɑʋˈkːɑ]; sakkăr («vuit») [ˈsɑkːər]; tăhhăr («nou») [ˈtəxːər].
• Una consonant davant o darrere una vocal anterior es palatalitza. Així a Yetĕrne, la t, la r i la n a es pronuncien palatalitzades: [jɛdʲërʲ'nʲɛ]; hĕvel («sol») [xëˈʋɛlʲ].

Cal també tenir en compte que l'accentuació d'aquests mots segueix un esquema fix:

• Si una paraula conté almenys una vocal que no és ă o ĕ (les dues vocals amb l'accent breu), l'accent recau a l'última d'aquestes vocals: Yetĕrne, Elĕk.
• Si una paraula conté només les vocals ă o ĕ, l'accent recau a la primera síl·laba: śĕnĕ, Şămărşă.

En les paraules russes o introduïdes a través del rus a l'època soviètica, la norma diu que cal pronunciar-les tal com es fa en rus. Tanmateix, així que reben una sufixació txuvaixa (el plural o un morfema de cas, per exemple), la paraula s'adapta a les regles d'accentuació del txuvaix. Per exemple, avtobus esdevé avtobussem en plural i avtobusăn en genitiu.

Moltes lletres que només es troben en els russismes introduïts a l'època soviètica en faciliten el reconeixement, cosa que permet saber quines regles de lectura emprar en la paraula. També grups consonàntics complexos, dues vocals seguides o la manca d'harmonia vocàlica permeten detectar aquests russismes.

Fonologia

Típicament, la fonologia del txuvaix és presentada només sobre la base dels mots patrimonials o assimilats abans de l'època soviètica. Així, el txuvaix tenia 25 fonemes, que corresponien a les 25 lletres de l'alfabet d'Ivan Iàkovlev de 1873:

• 8 fonemes vocàlics:
  • 4 anteriors: e, ĕ, i, ü
  • 4 posteriors: a, ă, ı, u
• 17 fonemes consonàntics:
  • oclusius: p, t, tʲ, k
  • africat: ç
  • fricatius: s, ś, ş, h
  • aproximants: v, y
  • nasals: m, n, nʲ
  • laterals: l, lʲ
  • vibrant: r

Com s'observa, el txuvaix no presentava cap oposició fonològica per la sonoritat. Les consonants oclusives, africades i fricatives tenien totes al·lòfons sords i sonors, però no s'oposaven fonològicament entre ells. Probablement, el txuvaix ha perdut aquesta distinció per influència del mari.

Amb la inclusió dels russismes, segons Petĕr Iàkovlev, es comptabilitzen 8 fonemes més:

• 1 fonema vocàlic: o
• 7 fonemes consonàntics:
  • oclusius: b, d, g
  • africat: ts
  • fricatius: f, z, j

Estructura sil·làbica

En els mots patrimonials tenen la forma (C)V(C)(C): només pot haver-hi una consonant inicial, mentre que a la coda poden haver-hi fins a dues consonants. Dues consonants a final de síl·laba, però, només es poden donar en molt pocs casos, com en śurt («casa»), kĕlt («una mica») o vırt («s'estira»). També en algunes formes verbals, com śırmast («no escriu») i kilmest («no ve») es produeix una combinació st a final de síl·laba, però en la llengua corrent la t cau. Aquesta dificultat de pronunciar dues consonants a l'inici o final de síl·laba ha fet, per exemple, que la paraula russa kniga (llibre), s'hagi assimilat com kĕneke. Tampoc són possibles dues vocals seguides en aquests mots.

En canvi, en els russismes introduïts a l'època soviètica, poden trobar-se, al menys per escrit, fins a tres consonants inicials (per exemple, strofa, «estrofa») i fins a tres consonants finals (per exemple, alebastr, «alabastre»). En alguns casos, aquests grups consonàntics se simplifiquen. Així s'esdevé amb totes les paraules amb el sufix -ist (com kommunist, «comunista») o el sufix -ost' (krepost', «fortalesa, plaça fortificada»). En el primer cas la t cau, en el segon, la t cau i la s es palaltalitza. Ortogràficament, l'elisió de la t en els mots en -ist no s'indica i, fins i tot, la forma del possessiu de tercera persona s'escriu kommunisçĕ, segons la regla comuna de mots acabats en t, encara que la pronunciació sigui [komːuˈnisë]. Per contra, per als russismes terminats en -st' la pronunciació s'indica en totes les formes, excepte en el cas absolutiu, per exemple s'escriu normativament krepośĕ i vlaśĕ per a les formes del possessiu de tercera persona de krepost' i vlast' («autoritat»).

Harmonia vocàlica

Les vocals del txuvaix es divideixen en dos grups: les anteriors (e, ĕ, i, ü) i les posteriors (a, ă, u, ı). En principi, els mots tenen vocals només d'un tipus o l'altre, per exemple kĕneke (llibre) o uram (carrer). En els mots patrimonials, hi ha molt poques excepcions. Típicament, es tracta de vocals anteriors a final de mot, com en atte (pare), anne (mare) o Narspi (nom de dona).

Els afixos, gairebé sempre, tenen dues formes: una amb vocals anteriors i una altra amb vocals posteriors. Per exemple, el genitiu és -ăn o -ĕn (indicat com -Ăn) i l'instrumental comitatiu és -pa o -pe (indicat com -pA). Així, "amb/mitjançant el llibre" és kĕnekepe i "amb/mitjançant el carrer", urampa. En mots com atte i anne, la vocal final és la que mana: attepe, annepe. En els mots acabats en qualsevol de les tres consonants palatalitzades (t', n', l'), segueixen vocals anteriors: kukal’ («pastís»), té com a genitiu kukalĕn, i supan' («sabó»), supanĕn.

Les mateixes regles s'apliquen en els russismes introduïts a l'època soviètica, que no tenen harmonia vocàlica a l'arrel, però sí en els sufixos que puguin rebre: informatsi (informació) › informatsipe («amb/mitjançant informació»). Només les paraules acabades en -ey admeten tant vocals anteriors com posteriors: per exemple, muzey («museu») admet tant muzeyăn com muzeyĕn com a genitiu.

Un petit nombre de sufixos només té una forma, amb vocals anteriors, el més important de tots és -sem (plural): kĕnekesempe («amb/mitjançant els llibres»), uramsempe («amb/mitjançant els carrers¢).

Morfologia

Com la resta de llengües turqueses, el txuvaix és una llengua aglutinant, caracteritzat per un gran nombre de sufixos. El txuvaix no té prefixos, almenys en els mots patrimonials.

Morfologia nominal

Els noms

La forma dels noms es caracteritza per tres típus de desinències: la possessió, el plural i el cas, en aquest ordre. Com en la resta de llengües turqueses, el txuvaix no té gènere gramatical.

Possessiu

La possessió es pot indicar per un sufix enganxat a l'arrel: -Ăm, Y, ĕ/i, -ĂmĂr, -Ăr, ĕ/i. En la llengua actual, però, aquests sufixos són rarament utilitzats, excepte per als termes de parentiu i el sufix de tercera persona ĕ/i per a la composició de mots.

Per a la tercera persona del possessiu, ĕ és utilitzat per a arrels terminades en consonant (uram › uramĕ), mentre que i per a arrels amb a, ă, e o bé ĕ final (laşa › laşi; pulă › pulli). Cal notar la geminació de la consonant final en els mots acabat en vocal àtona. Aquesta geminació, però, no s'esdevé per als russismes introduïts en l'època soviètica, per exemple: literatura › literaturi. Per als mots acabats en i, s'utilitza la ĕ, afegint-hi una y epentètica per evitar dues vocals seguides: şăşi › şăşiyĕ, natsi › natsiyĕ. Per a les terminacions en u o ü, el canvi fonètic és més complex: tu › tăvĕ; pü › pĕvĕ. En les paraules acabades en t, t’, d o bé d’ es produeix una africació: śurt › śurçĕ; tetrad’ › tetraçĕ.

Plural

El plural dels noms es fa afegint el sufix sem a l'arrel o a sufix possessiu: uram («carrer»), uramsem («carrers»).

Cas

Habitualment, es considera que el txuvaix té vuit casos: absolutiu, genitiu, datiu, locatiu, instrumental comitatiu, abessiu i causal final. Els cinc primers provenen del prototurquès, mentre que els tres darrers han aparegut relativament recentment i s'han format a partir d'antigues postposicions que van passar a ser enclítics.

	Consonant final					Vocal final
	cas general		-R	-L	-N	tònica			àtona
	vocals posteriors i consonant final no palatalitzada	vocals anteriors o consonant final palatalitzada				-A (-E)	-I	-U (-Ü)	patrimonial o assimilat	russisme
Absolutiu	uram	hĕv	văkăr	śul	avtan	laşa	şăşi	tu	pulă	literatura
Genitiu	uram·ăn	hĕv·ĕn	văkăr·ăn	śul·ăn	avtan·ăn	laşa·n	şăşi·n	tăv·ăn	pull·ăn	literatur·ăn
Datiu	uram·a	hĕv·e	văkăr·a	śul·a	avtan·a	laşa·na	şăşi·yе	tăv·а	pull·a	literatur·a
Locatiu	uram·ra	hĕv·re	văkăr·ta	śul·ta śul·ra	avtan·ta avtan·ra	laşa·ra	şăşi·rе	tu·rа	pulă·ra	literatură·ra
Ablatiu	uram·ran	hĕv·ren	văkăr·tan	śul·tan śul·ran	avtan·tan avtan·ran	laşa·ran	şăşi·rеn	tu·rаn	pulă·ran	literatură·ran
Instrumental comitatiu	uram·pa	hĕv·pe	văkăr·pa	śul·pa	avtan·pa	laşa·pa	şăşi·pе	tu·pа	pulă·pa	literatură·pa
Abessiu	uram·săr	hĕv·sĕr	văkăr·săr	śul·săr	avtan·săr	laşa·săr	şăşi·sӗr	tu·săr	pulă·săr	literatură·săr
Causal final	uram·şăn	hĕv·şĕn	văkăr·şăn	śul·şăn	avtan·şăn	laşa·şăn	şăşi·şӗn	tu·şăn	pulă·şăn	literatură·şăn

Els afixos de cas tenen dues formes: una amb una vocal posterior (a o ă) i una amb una vocal anterior (e o ĕ), seguint les regles d'harmonia vocàlica de la llengua: uram › uramăn, però hĕv › hĕvĕn. A la taula els dos casos estan representats només en les dues primeres columnes (uram i hĕv).

Els afixos són, en principi, regulars, però estan sotmesos a un conjunt de regles fonètiques. Per exemple, les vocals àtones ă i ĕ del sufix genitiu s'elideixen en presència d'una vocal tònica a, e o i (laşa·ăn › laşa·n; şăşi·ӗn › şăşi·n). En canvi, en el datiu, en els mots acabats en vocal tònica, apareix una consonant epentètica entre la vocal final de l'arrel i el sufix A (a/e) del datiu per evitar la consecutivitat de vocals: laşa·a › laşa·na, şăşi·е › şăşi·yе, tu › tăv·ăn, pü › pĕv·ĕn. Els canvis relacionats amb les vocals finals i, u i ü són els mateixos que es donen en el possessiu de tercera persona vist més a munt (i es retroben en els verbs). En el genitiu i el datiu, en les paraules patrimonials terminades en vocal àtona, es produeix una geminació, tal com també passa en el possessiu de tercera persona (pulă·ăn › pull·ăn; pulă·a › pull·a). Cal notar també que, en presència d'una vocal àtona, per dissimilació, la r del locatiu i l'ablatiu muta en t després de r i, en part, l i n (văkăr·ra › văkăr·ta, śulra › śul·ta, avtan·ra › avtan·ta).

És d'afegir que els mots amb i final àtona (només existent en mots d'origen rus introduïts a la llengua durant el període soviètic), la declinació es fa igual que en els mots patrimonials amb i final tònica (informatsi › informatsin, etc.).

Convé assenyalar una homografia freqüent en els cognoms. Per exemple, d'acord amb les regles de la taula anterior, Ivanovăn és el genitiu tant del cognom masculí Ivanov com del femení Ivanova. Tanmateix, els derivats d’Ivanov mantenen la pronunciació russa de la v final com a f, mentre que els d’Ivanova la mantenen sonora. Així l’Ivanovăn d’Ivanov es pronuncia [iʋəˈnofən], mentre que el d’Ivanova és [iʋəˈnoʋən].

També amb els plurals i el sufix possessiu de tercera persona, es produeixen canvis fonètics. Aquests són idèntics els vistos prèviament si el context és el mateix. Els resultats són els següents:

	Plural	3a persona
		Consonant final		Vocal final
		cas general	-t, -t', -d, -d'	tònica	àtona
Lema	uram	uram	śurt	laşa	pulă
Absolutiu	uramsem	uramĕ	śurçĕ	laşi	pulli
Genitiu	uramsen	uramĕn	śurçĕn	laşin	pullin pulliyĕn
Datiu	uramsene	uramne	śurçne	laşine	pulline
Locatiu	uramsençe	uramĕnçe	śurçĕnçe	laşinçe	pullinçe
Ablatiu	uramsençen	uramĕnçen	śurçĕnçen	laşinçen	pullinçen
Instrumental comitatiu	uramsempe	uramĕpe	śurçĕpe	laşipe	pullipe
Abessiu	uramsemsĕr	uramĕsĕr	śurçĕsĕr	laşisĕr	pullisĕr
Causal final	uramsemşĕn	uramĕşĕn	śurçĕşĕn	laşişĕn	pullişĕn

L'absolutiu, en txuvaix, s'utilitza tant per al subjecte com, en general, per al complement directe. Tanmateix, quan el complement directe està determinat, s'empra el datiu:

epĕ kĕneke vulatăp	epĕ kĕnekene vulatăp
jo.ABS llibre.ABS llegir.PRES.1SG	jo.ABS llibre.DAT llegir.PRES.1SG
jo llegeixo un llibre	jo llegeixo el llibre

Els adjectius

Els adjectius són invariables.

Els numerals

Els numerals cardinals tenen, en la majoria dels casos, dues formes: una curta, quan fan de determinants, i una plena. Aquesta distinció és molt poc habitual en les llengües turqueses, però existeix en mari, per la qual cosa podria ser deguda a la influència d'aquesta llengua.

	Forma plena	Forma curta		Forma plena	Forma curta
1	pĕrre	pĕr
2	ikkĕ	ikĕ, ik	20	śirĕm
3	viśśĕ	viśĕ, viś	30	vătăr
4	tăvattă	tăvată, tăvat	40	hĕrĕh
5	pillĕk	pilĕk	50	allă	ală, al
6	ulttă	ultă, ult	60	utmăl
7	śiççĕ	śiçĕ, śiç	70	śitmĕl
8	sakkăr	sakăr	80	sakăr vunnă	sakăr vun
9	tăhhăr	tăhăr	90	tăhăr vunnă	tăhăr vun
10	vunnă	vună, vun	100	śĕr
11	vun pĕr		1000	pin
12	vun ikkĕ	vun ikĕ, vun ik
13	vun viśśĕ	vun viśĕ, vun viś

Les formes plenes poden declinar-se: tăvattăra, «a les quatre».

Darrere un numeral, el nom no es posa en plural: ikĕ śurt, «dues cases».

Els ordinals es construeixen a partir de les formes plenes amb el sufix -mĕş: pĕrremĕş, ikkĕmĕş, viśśĕmĕş, tăvattămĕş... (primer, segon, tercer, quart).

Vegeu també

• Literatura txuvaix

Bibliografia

• Agyagási, Klára «Çuvaşça» (en turc). İdil-Ural Araştırmaları Dergisi, 4(1), 2022, pàg. 133-160 [Consulta: 20 octubre 2024].
• Alòs i Font, Hèctor. Prepodavanie čuvašskogo jazyka i problema jazykovogo povedenija roditelej (en rus). Xupaixkar: Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk, 2015. 
• Alòs i Font, Hèctor «L'ortografia txuvaixa en els anys vint i trenta: un exemple dels canvis en la política lingüística soviètica i les seves conseqüències». Kataluna Esperantisto, 336, 2016, pàg. 24-46.
• Alòs i Font, Hèctor «Školʹnaja uspevaemostʹ dvujazyčnyh detej (analiz opyta proektnyh klassov g. Čeboksary)» (en rus). Vestnik Čuvašskogo gosudarstvennogo pedagogičeskogo universiteta im. I.Ja. Jakovleva, 89, 1, 2016, pàg. 3-12.
• Alòs i Font, Hèctor «Les conseqüències de les polítiques lingüístiques soviètica i russa: l’exemple txuvaix». RLD blog, 08-06-2017 [Consulta: 27 octubre 2024].
• Alòs i Font, Hèctor «Situacija s čuvašskim jazykom v obrazovatelʹnoj sisteme Čuvašskoj Respubliki» (en rus). Mnogojazyčie v Volgo-Uralʹskom regione: Aktualʹnaja jazykovaja politika i jazykovaja situacija. Peter Lang [Frankfurt am Main], 2017, pàg. 199-220.
• Alòs i Font, Hèctor. Els canvis de la llengua d’ensenyament en el sistema escolar soviètic durant el període de Khrusxov: el cas de la República Autònoma Socialista Soviètica Txuvaixa (Tesi). Universitat de Barcelona ; Universitat Oberta de Catalunya, 2022. 
• Alòs i Font, Hèctor «Dinamika demografii čuvašskogo jazyka na osnove vserossijskih perepisej naselenija (2002–2021 gg.)» (en rus). Ètničeskaja kulʹtura, vol. 5, núm. 1, 2023, pàg. 15-27. DOI: 10.31483/r-105649.
• Alpatov, Vladimir Mihajlovič. 150 jazykov i politika: 1917-2000 (en rus). Moscou: Kaftt+, Institut vostokovedenija RAN, 2000. ISBN 5 89282 158 7. 
• Andreev, Ivan Andreevič «Orfografija čuvašskogo jazyka» (en rus). Orfografii tjurkskix literaturnyx jazykov SSSR. Nauka [Moscou], 1973, pàg. 270-284.
• Baskakov, A. N.; Nasyrova, O. D. «Jazykovye situacii v tjurkojazyčnyh respublikah Rossijskoj Federacii (kratkij sociolingvističeskij očerk)» (en rus). Jazyki Rossijskoj Federacii i novogo zarubežʹja. Status i funkcii. URSS [Moscou], 2000, pàg. 34-129.
• Clark, Larry «Chuvash» (en anglès). The Turkic Languages. Routledge [Oxon], 2006, pàg. 434-452.
• Čuvašskaja ènciklopedija (en rus). Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk. 
• Dolgova, Alevtina «Čuvašskaja avtonomija i razvitie literaturnogo čuvašskogo jazyka i jazykoznanija v 1920–1930-e gody» (en rus). Istoričeskij opyt naciestroitelstva i razitiâ nacionalʹnoj gosudarstvennosti čuvašskogo naroda. Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk [Xupaixkar], 2020, pàg. 390-401.
• Fomin, Èduard V. Čuvašskaâ kniga XVIII – načala XX vv. = XVIII – XX ĕmĕr puślamăşĕnçi çăvaş kĕneki (en txuvaix i rus). Xupaixkar: Pegas, 2013. 
• Gorenburg, Dmitry P. Minority Ethinic Mobilization in the Russian Federation. Cambridge: Cambridge University Press, 2003. ISBN 0521818079. 
• İvanov, Konstantin. A cura de Emine Yılmaz. Narspi (en txuvaix i turc). Traducció: Emine Yılmaz. Ankara: Hazırlayan, 2006. ISBN 975-16-1904-1 [Consulta: 20 octubre 2024]. 
• Ivanov, Vitalij Petrovič (ed.). Čuvaši. Istorija i kulʹtura. Tom I (en rus). Xupaixkar: Čuvašskoe knižnoe izdatelʹstvo, 2009. ISBN 978-5-7670-1699-0. 
• Jakovlev, Petr Jakovlevič. Fonetika i fonologija čuvašskogo jazyka (en rus). Xupaixkar: Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk, 2020. ISBN 9785876772558. 
• Jakovlev, Petr Jakovlevič. Dvujazyčie i čuvašskaja fonetika: puti rešenija teoretičeskih i praktičeskih problem (en rus). Xupaixkar: Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk, 2021 (Naučnye doklady). 
• Jankiewicz, Szymon; Knyaginina, Nadezhda; Prina, Federica «Linguistic Rights and Education in the Republics of the Russian Federation: Towards Unity through Uniformity» (en anglès). Review of Central and East European Law, 45, 1, 2020, pàg. 59–91. DOI: 10.1163/15730352-bja10003.
• Johanson, Lars «The classification of the Turkic languages» (en anglès). The Oxford Guide to the Transeurasian Languages. Oxford University Press [Oxford], 2020, pàg. 105-114.
• Kappeler, Andreas. Čuvaši. Narod v teni istorii (en rus). Xupaixkar: ČKI RUK, 2019. ISBN 978-5-4339-0063-9. 
• Klement'ev, Vladimir Nikolaevič «Period novoj èkonomičeskoj politiki» (en rus). Istorija Čuvašii novejšego vremeni. Kniga 1: 1917-1945. Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk [Xupaixkar], 2001, pàg. 82-142.
• Klement'ev, Vladimir Nikolaevič «V 30-e gody» (en rus). Istorija Čuvašii novejšego vremeni. Kniga 1: 1917-1945. Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk [Xupaixkar], 2001, pàg. 143-213.
• Koškin, V. P.. V tragičeskie gody: repressirovannye čuvašskie pisateli, žurnalisty i učenye (en rus). Xupaixkar: Čuvašskoe knižnoe izdatelʹstvo, 2013. 
• Krueger, John R. The structure of the Turkic languages (en anglès). Reimpr. Londres: RoutledgeCurzon, 2003 (Uralic and Altaic Series). ISBN 978-0-7007-0380-7. 
• Martin, Terry. The affirmative action empire: nations and nationalism in the Soviet Union, 1923-1939. Ithaka: Cornell University Press, 2001. ISBN 978-0-8014-8677-7. 
• Matveev, Georgi Borisovič «Narodnye verovanija». Čuvaši. Nauka [Moscou], 2017, pàg. 388-412.
• Mudrak, Oleg A. Istoričeskie sootvetstvija čuvašskih i tjurkskih glasnyh (en rus). Moscou: Institut vostokovedenija, 1993. 
• Petrov, Nikolaj Petrovič. Čuvašskij jazyk v sovetskuju èpohu: razvitie socialʹnyh funkcij i literaturnyh norm (en rus). Xupaixkar: Čuvašskoe knižnoe izdatelʹstvo, 1980. 
• Savelyev, Alexander «K utočeniju scenarija čuvašsko-marijskih kontaktov» (en rus). Jazykovye kontakty narodov Povolž'ja i Urala. Izdatelʹstvo Čuvašskogo universiteta [Xupaixkar], 2018, pàg. 95-104.
• Savelyev, Alexander «Chuvash and the Bulgharic Languages» (en anglès). The Oxford Guide to the Transeurasian Languages. Oxford University Press [Oxford], 2020, pàg. 446-464.
• Sergeev, Leonid Ivanovič; Andreeva, Evlokija Aleksandrovna; Kotleev, Vitalij Ivanovič. Çăvaş çĕlhi (en txuvaix). Xupaixkar: Çăvaş kĕneke izdatel'stvi, 2012. ISBN 978-5-7670-1930-4. 
• Sergeev, Vitalij Ivanovič. Morfologija čuvašskogo jayzka: slovoizmenenie, formoizmenenie i formoobrazovanie (en rus). Xupaixkar: Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk, 2017. ISBN 978-5-87677-229-9. 
• Vinogradov, Jurij Mihajlovič; Vinogradova, Galina Maksimovna. Orfografi slovarĕ (en txuvaix). Xupaixkar: Çăvaş Respublikin vĕrentü instituçĕn redaktsipe izdatelʹstvo payĕ, 2002.