Usuari:Φρύδια/proves
El bupropió, conegut entre altres sota els noms Wellbutrin i Zyban, és una medicació primàriament utilitzada per al tractament de la depressió clínica i com a ajut durant la cessació tabàquica. Es tracta d'un antidepressiu eficaç per si sol que també es fa servir com a medicació suplementària en el cas de respostes incompletes a fàrmacs ISRS. El bupropió s'administra com a comprimit i, a la majoria de països, es dispensa només sota recepta mèdica.
Possibles efectes secundaris inclouen boca seca, dificultat per adormir-se i mals de cap així com un risc elevat d'atacs epilèptics i de suïcidi. Aquest primer va fer que es retirés el medicament del mercat per algun temps i, llavors, que es reduís la dosi màxima recomanada. A diferència d'altres antidepressius, el bupropió no sol causar ni son ni cap disfunció sexual. També sol ocasionar una pèrdua de pes més que l'engreixament.
El bupropió és un antidepressiu atípic. Actua com a inhibidor de recaptació de norepinefrina i dopamina (IRND) i com a antagonista d'alguns receptors nicotínics. Químicament es tracta d'un aminoketó que pertany a la classe de catinones substituïdes i que té semblança amb les fenetilamines.
Nariman Mehta va ser el primer en sintetitzar el bupropió, patentant-lo amb Burroughs Wellcome el 1985. Originalment portava el nom genèric d'amfebutamona fins a l'any 2000. El 2017, fou la vint-i-tercera medicació més receptada als Estats Units i la tercera entre els antidepressius amb més de 25 millons de prescripcions, després de la sertralina (38 M) i l'escitalopram (26 M).
Usos mèdics
[modifica]Depressió
[modifica]Una meta-anàlisi de l'any 2009 que comparava diferents antidepressius quant a la seva eficàcia i acceptabilitat per al tractament de la depressió clínica va concloure que el bupropió era equivalent a diversos altres fàrmacs àmpliament receptats, incloent-hi la fluoxetina i la paroxetina. No obstant, se suposà que alguns dels medicaments considerats tenien un perfil d'eficàcia més favorable, notablement l'escitalopram, la sertralina i la venlafaxina.
Una meta-anàlisi més recent de l'any 2016 també trobà que la teràpia de la depressió amb bupropió era superior a l'administració d'un placebo. El 2018, però, una altra meta-anàlisi va qualificar aquesta conclusió, suggerint que el bupropió només tenia un efecte antidepressiu dèbil. Tanmateix, l'evidència en aquell estudi va ser limitada.
A alguns països, entre ells Austràlia, Nova Zelanda i el Regne Unit, l'ús del bupropió per al tractament de la depressió succeeix fora d'indicació oficial. El 2006, el bupropió fou aprovat per l'Administració d'Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA) per al tractament preventiu del trastorn afectiu estacional (TAE), subtípus de la depressió clínica caracteritzat per brots de malaltia a la tardor i a l'hivern seguits per fases de remissió a la primavera i a l'estiu. L'any anterior, una revisió d'estudis publicada per la Col·laboració Cochrane havia conclòs que el bupropió era eficaç en prevenir les recaigudes d'hivern típiques del TAE, encara que només un cinquè de pacients hi respongués.
El bupropió posseeix un nombre d'efectes aliens a la majoria d'antidepressius. A diferència dels medicaments ISRS, no sol causar cap mena de disfunció sexual, ni s'associa amb efectes adversos com ara la son o l'engreixament. Per tant, el bupropió es considera preferible als ISRS en pacients que presenten una son o una fatiga particularment greu. Quan la depressió s'acompanya primàriament d'ansietat, per altra banda, sembla que els ISRS tenen un lleuger avantatge.
L'augment d'un ISRS amb bupropió és una estrategia de vegades triada quan no s'aconsegueix una resposta satisfactòria amb l'ISRS per si sol, encara que la pràctica no s'indica de manera oficial. Els ISRS més sovint combinats amb bupropió són la fluoxetina i la sertralina.
Cessació tabàquica
[modifica]A més del seu ús com a antidepressiu, el bupropió es fa servir com a ajut per al deixar de fumar, reduint la intensitat dels gruars nicotínics i de les símptomes d'abstinència. En aquesta funció, constitueix una medicació de primera línia que, segons va trobar una meta-anàlisi de l'any 2018, augmenta la taxa d'èxit després de sis mesos del 15% al 25%.
L'administració comença una setmana abans que la pacient deixi el seu hàbit per primer cop així que s'estableix una concentració constant del medicament dins el plasma sanguini; llavors, continua per un mínim de 7–12 setmanes. Si s'ha pogut mantenir l'abstinència durant aquest temps, és possible seguir endavant amb el tractament per un total de 6 mesos o fins i tot un any.
El bupropió demostra una eficàcia similar a la teràpia de substitució de nicotina (TSN) en les seves diverses formes. Tanmateix, l'altre medicament de primera línia emprat per a la cessació tabàquica, la vareniclina, es trobà com més eficaç que el bupropió en una meta-anàlisi del 2006.
Trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat
[modifica]No s'ha establert si el bupropió és segur o eficaç per al tractament del trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH) infantil. Les directrius publicades per l'Academia Americana de la Psiquatria Infantil i Adolescent noten que les proves a favor del bupropió són «molt més febles» comparades amb els tractaments aprovats per la FDA. Aquesta endemés caracteritza l'efecte del fàrmac en tractar el TDAH com «considerablement menys fort que aquell dels agents aprovats». Per això, es recomana provar una teràpia comportamental abans que no es recepti cap medicació de segona línia com el bupropió. De manera similar, el Departament Estatal de Serveis de Salut de Texas tracta el bupropió, juntament amb els antidepressius tricíclics, com a possible agent de quarta línia davant del fracàs terapèutic de dos estimulants i de l'atomoxetina.
Tampoc queda clar si el bupropió és segur o eficaç per al tractament del TDAH adult. Les poques proves que s'han fet fins aquest punt no són suficients com per treure'n conclusions substantives.
Disfunció sexual
[modifica]Segons un ventall d'estudis, el bupropió no només queda sense vincle als efectes adversaris sobre el funcionament sexual; fins i tot té el potencial per alleujar les disfuncions induïdes per part d'un ISRS. En una enquesta a psiquiatres clínics, el bupropió es va donar com a opció terapèutica preferida en tals casos, tot i no ésser-hi indicat de manera oficial. A més a més hi ha proves suggerint l'eficàcia del bupropió com a terapèutic al desig sexual hipoactiu, inclús en l'absència de malalties mentals comorbides.
Obesitat
[modifica]Medicació contra l'obesitat amb un típic temps d'administració entre sis i dotze mesos, el bupropió és capaç de produir una pérdua de pes fins als 2,7 kg més que un placebo. Hi ha altres substàncies, com ara la sibutramina o l'oristat, que demostren un efecte comparable; tanmateix, un problema potencial en usar el bupropió amb aquest fi és la seva propensitat per fer pujar la presió sanguini i la freqüència cardíaca. El setembre del 2014, una combinació del bupropió amb la naltrexona va ser aprovada per la FDA per al tractament de l'obesitat.
Altres usos
[modifica]Per algun temps va quedar controvertida l'administració del bupropió en conjunt amb un estabilitzador de l'estat anímic en casos de trastorn bipolar. Estudis recents han establert que la medicació en aquest ús no fa cap dany i pot fins i tot exibir una eficàcia significativa.
El bupropió s'ha trobat no apte per al tractament de l'adicció a la cocaïna. Hi ha proves febles que se'l pot administrar amb èxit en casos de dependència de la metamfetamina.
A partir d'estudis indicant que el bupropió redueix els nivells del mediador inflamatori TNF-alpha es pot sospitar alguna utilitat per tractar les malalties inflamatòries intestinals o altres afeccions autoimunitàries, encara que no hi ha gaires proves clíniques en aquest àmbit ara per ara.
Com tots els altres antidepressius tret de la duloxetina, el bupropió no té cap efecte en tractar el lumbago. En canvi, hi ha indicacions que podria alleujar dolors neuropàtics.
Contraindicacions
[modifica]GlaxoSmithKline informa que el bupropió no s'ha de prescriure a persones amb epilèpsia o altres condicions que disminueixen el llindar convulsiu, com ara l'anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa, els tumors cerebrals actius, la presa simultània d'alcohol o de benzodiazepines tant com la seva retirada. S'ha d'evitar en persones que també estan prenent inhibidors de la monoaminooxidasa (IMAO). Quan es canvia d'un IMAO al bupropió, és imprescindible un període de rentada de dues setmanes entre l'administració dels medicaments. Les directrius de prescripció aprovades per la FDA recomanen precaució en tractar pacients amb hepatopatia greu, malaltia renal greu i hipertensió severa, tant com en pacients pediàtrics, adolescents i adults joves a causa de l'augment del risc d'ideació suïcida.
Efectes secundaris
[modifica]L'efecte secundari més greu que el bupropió pot produir són les crisis epilèptiques. Llur associació amb el fàrmac es va fer patent poc després que fos aprovat a mitjans dels anys vuitanta, conduint a la seva retirada del mercat fins al 1989. El risc de patir un atac depèn sobretot de la dosi administrada, però també del tipus de preparació. Les fórmules d'alliberament prolongat tenen una incidència d'atacs epilèptics del 0,1% per dosi diària de 300 mg; d'allí fins als 400 mg, la xifra arriba ja al 0,4%. Aquest darrer valor també s'aplica als preparats d'alliberament immediat de 450 mg o menys; d'allí endavant, però, el percentatge puja bruscament al 5% per dosi entre 450 i 600 mg.
Un risc comparable entre els antidepressius es troba sols de la clomipramina, fàrmac de la classe tricíclica; els restants típicament demostren alçades negligibles, d'entre el 0,1% i el 1,5% a dosis corresponents. L'incidència de crisis epilèptiques entre la població general, independentment de l'ús d'antidepressius, se situa entre el 0,07% i el 0,09%.
Les directrius de prescripció adverteixen d'un risc elevat d'hipertensió aterial, observada també en persones sense història prèvia de l'afecció. Tanmateix, la incidència d'aquest efecte secundari és inferior al 1%, és a dir, comparable al placebo. Un sumari del conjunt de dades disponibles a l'any 2008 va declarar el bupropió apte per a l'ús en pacients amb malalties cardíaques greus.
Psiquiàtrics
[modifica]El bupropió als Estats Units s'ha de vendre amb avís d'un risc elevat de suïcidi en persones menors de 25 anys, tal com ho requereix la FDA per a qualsevol fàrmac antidepressiu. En estudis particulars, no obstant, el bupropió no s'ha pogut associar amb taxes de suïcidi majors. Un resum de la Col·laboració Cochrane de l'any 2014 va especificar que sí que hi havia un vincle entre l'ús de bupropió i l'incidència de suïcidis, però concedí al mateix temps que no hi havia proves que n'establissin el mateix fàrmac com a causa. Des del 2016, l'avís a l'embolcall ja no és obligatori en preparats destinats únicament a la cessació tabàquica.
El 2009, la FDA va alertar que l'ús del bupropió per a la deshabituació tabàquica s'havia associat amb mostres d'agitació, d'hostilitat i a d'altres comportaments inusuals. El mateix informe anà detallant símptomes de depressió greu per tenir en compte, basant-se en una revista que havia senyalat 75 suïcidis amb possible participació d'ajuts per deixar de fumar al llarg de deu anys.
El bupropió és capaç d'induir brots psicòtics, de vegades àdhuc en pacients sense història prèvia. Els símptomes n'inclouen delusions, al·lucionacions, paranoia i confusió; en termes generals, les persones afectades presentaran un depart de la (seva) percepció habitual del món. Per intervenir-hi seria apte reduir la dosi, afegir un antipsicòtic o canviar de fàrmac. És més, l'estructura química del bupropió posa de manifest paral·lels a la psicosi tòxica amfetamínica, circumstància que dóna suport a una intervenció amb benzodiazepines. Factors de risc inclouen dosis més altes del medicament, incidències prèvies de psicosi o bipolaritat, coadministració de benzodiazepines o liti, edat avançada i abús de substàncies.
En un estudi a gran escala de programes on s'utilitzava el bupropió per al deixar de fumar no es va poder observar cap síndrome d'abstinència. D'acord amb això, les directrius de prescripció del medicament informen explícitament que no li calen reduccions graduals de dosi a l'hora de discontinuar.